Autoretrat doble

L'exposició Els cartells de Tàpies i l'esfera pública, inaugurada ahir a la fundació de l'artista, on romandrà fins al 25 de febrer, és un dels autoretrats possibles d'un artista que no conrea en absolut aquest gènere de la tradició (ho va fer de ben jove i no hi ha tornat més). Aquest autoretrat mostra un Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) com a artista en sol·licitació permanent des del 1960 per raons i motius ben diversos de la col·lectivitat. En conseqüència, és també l'autoretrat d'una col·lectivitat que ha demanat de manera constant als seus artistes -des dels cartells de Casas als logos de Miró, per dir d'altres de ben coneguts- de fer visibles i de donar legitimitat moderna a necessitats, vindicacions, llegats, patrimoni i col·lectius ben diversos. A l'exposició no hi ha ni rastre d'art comercial. A aquest Tàpies no l'ha sol·licitat ni una marca d'anís ni una caixa d'estalvis. L'autoretrat és cent per cent polític.

Polític a la manera clàssica, ciutadana, de la polis grega, que no està renyida amb els interessos de la publicitat però que manté els peus clavats en la cosa pública, en aquesta esfera pública del títol de l'exposició.

Un dels últims cartells que s'hi presenten és del 2003 i està dedicat als bombers de Barcelona, encarregat per l'Ajuntament: sobre un fons blanc, una mà estesa toca amb la punta dels dits quatre traços vermells, acompanyada de dos cors travessats per una fletxa igualment vermella. El cartell manté l'aire de graffiti del Tàpies de fa 50 anys. Un altre, del 2004, va ser el cartell oficial de la Biennal de Flamenco de Sevilla, i també va ser encarregat pel Consistori de la ciutat, en aquesta ocasió per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l'inici d'un fet d'abast monumental: sobre fons d'un roig robí enfosquit s'alça un dels motius tapians, un botí punxegut de taló alt, dibuixat també com un graffiti, que frega una creu de traç gruixut; al damunt, Tàpies guixa fort en blanc i pinta en negre una ferida. Dos anys abans, el 2002, presentava el cartell de les Festes de la Mercè, un dels més lluminosos i grans que ha fet: sobre un fons groc destaquen, escrites de la mà d'un home de 79 anys i amb moltes dificultats a la vista, aquestes quatre divises: "+ cantar / + conèixer / + estimar / + servir".

Sens dubte, el Tàpies més polític és en els cartells dels anys 60, 70 i fins dels 80, i no pas necessàriament perquè l'artista hagi deixat de ser-ho d'aleshores ençà -un dels últims cartells, d'enguany mateix, és el que li va demanar la Plataforma per la Llengua, que es va presentar a la mateixa Fundació Tàpies- sinó perquè la col·lectivitat ha canviat de prioritats i, sobretot, la manera de donar-se rellevància en l'esfera pública. Els dissenyadors substitueixen ara els artistes del cartell, que s'ha fet així professional.

Als anys 60, les causes eren directament polítiques perquè de cap de les maneres no podien ser ni professionals ni menys encara institucionals, com ho són ara. Moltes eren de caràcter cultural, que és el camp per on més transita el Tàpies cartellista. Del mateix 1960 és el cartell que anunciava la inauguració, el 21 de juny d'aquell any, del Museu d'Art Contemporani, a la Cúpula del Coliseum, de la mà d'un grup d'artistes comandats pel gran crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer. D'aquest antic precedent del Macba actual, del tot diferent en intencions al museu d'ara, tan internacional, el cartell de Tàpies és probablement el fragment, la petjada i l'indici que resten.

Del 1967 és el cartell per a una de les poques pel·lícules de Pere Portabella que es van estrenar i no van ser carn exclusiva de cineclubs: No compteu amb els dits es va passar al cinema Publi el 17 de novembre. Reunia Joan Brossa i el mateix Portabella al guió, Luis Cuadrado a la fotografia, Josep M. Mestres Quadreny a la partitura musical i Carles Santos com a pianista. Era un film tan artístic que en el cartell no hi surten ni actors ni actrius...

El conjunt exposat reuneix força cartells per a les pròpies exposicions de Tàpies, sovint a la galeria Maeght, de París o de Barcelona, o a la Sala Gaspar barcelonina, que eren ocasió d'un doble moviment. Un primer moviment tenia a veure amb la censura franquista. D'una banda, els cartells de l'artista contenien sovint expressions que podien burlar la censura en no ser exactament una obra de producció pública i, de l'altra, si eren per a la galeria parisenca, la llibertat de Tàpies era encara més gran. És el cas de dos cartells singulars, tots dos de 1974. El primer, per a la Maeght del carrer de Montcada, juga amb elements de l'alfabet Tàpies, com la lletra x o la ratlla negra, per convertir en catalanes les frases d'impremta del cartell que convoquen l'esdeveniment. L'altre cartell és de l'exposició, primer a París i després a Toronto, titulada Monotypes, on, en aquell any de l'execució de Salvador Puig Antich i de Heinz Chez, l'artista escriu, com ratllant una paret amb un punxó, la paraula "Assassins". O la gota de sang que s'escola, solitària enmig d'un fons blanc cru, per a una exposició del 1969 a la Maeght de París. L'altre moviment que provocaven les exposicions de Tàpies, entre d'altres artistes, era a la Barcelona de l'època que es convertien en punt de reunió antifranquista, del que avui en diríem la comunitat alternativa.

Tàpies ha fet cartells per a un conjunt significatiu de moments històrics que acaben per constituir el relat icònic d'una memòria. I també dels seus lapsus. Avui encara sorprèn que els anys 1976 i 1977 algunes iniciatives no fossin autoritzades... Una constatació dels moments de més anomenada d'aquest relat que arrenca el 1960 inclou, a més dels fets ja esmentats: el festival Price de cançó catalana de 1968, Als mestres de Catalunya de 1972, l'Homenatge als 500 anys del llibre català de 1974, el cartell Pro-abolició de la pena de mort de 1975, el de Cançons del món per a un poble que havia de reunir l'11 de juliol de 1976 cantautors a l'estadi del Barça i que no va ser autoritzat pel Govern Civil, i aquell mateix any els de la Marxa de la Llibertat, Amnistia, drets humans i art, el que commemora el cinquè aniversari de l'Assemblea de Catalunya i el que donava suport a l'avui extingit PSUC, els comunistes catalans.

El 1977 va ser l'any del Congrés de Cultura Catalana i del I Congrés Internacional de la Lliga pels Drets i l'Alliberament dels Pobles, així com d'un acte que també acabaria sent prohibit, la Trobada amb els Poetes de l'Exili i de la Llibertat. El No Centrals Nucelars recorda un debat molt viu el 1977 i el No a l'ingrés a l'OTAN un moment clau del 1981.

L'11 de setembre a Sant Boi de 1983 també va tenir cartell Tàpies, que l'any següent en va fer un altre per commemorar el primer aniversari de TV3 (no se'n va demanar cap quan va començar?). I , ja en plena era Pujol, a partir del 1985, Tàpies fa, entre d'altres, cartells pel Simposi Dret Civil de Catalunya, Salvem el Montseny, Mil·lenari de Catalunya, Barcelona'92 i el dedicat als 600 anys de l'Hospital de Sant Pau. Del temps recent de govern d'esquerres és el del Síndic de Greuges.