Contra els tòpics

L'actual vicepresident del Govern català, Josep Lluís Carod Rovira, va saber aprofitar la seva breu aparició televisiva durant l'última i exitosa edició de La Marató de TV-3, celebrada diumenge passat. Carod, una de les moltes veus conegudes que atenien per telèfon les trucades de la gent interessada en fer algun donatiu, adreçat enguany a la investigació del dolor crònic, va llençar un argument per a la reflexió. Va venir a dir que no té cap fonament acusar de garrepa un país que es bolca en la iniciativa solidària en què es recapten més diners que en la resta d'espais equiparables organitzades per cadenes d'àmbit estatal. És a dir, que de retruc, la iniciativa té l'efecte d'ajudar a combatre un tòpic tan arrelat com ho és el de la condició gasiva dels catalans.

La quinzena edició de La Marató, conduïda pel periodista Antoni Bassas en una autèntica demostració de resistència, va tenir una durada ni més ni menys que de quinze hores, interrompudes per la retransmissió de la final de la Copa de Clubs i les diferents edicions dels telenotícies. I es va desenvolupar segons un guió conegut. En essència, entrevistes al plató amb persones afectades per les diferents malalties que provoquen dolor crònic, la major part anònimes i alguna de famosa (com la Manuela de Madre, que es va veure en la tesitura d'haver d'explicar, una vegada més, com és que la seva dolència no l'impedeix continuar en actiu), pinzellades mèdiques sobre el tema, actuacions d'artistes convidats, periòdiques consultes al marcador dels diners acumulats i connexions amb les seus territorials. A més de donar compte de les moltes i heterogènies activitats solidàries organitzades en el marc de la ca mpanya. El ritme, sinuós com ho ha de ser per força un espai tan llarg que a més ha d'atendre compromisos (amb la transparència dels mecanismes de recollida i distribució dels diners, amb col·laboradors, amb voluntaris amb cognom...), coneixia els moments àlgids amb els testimonis dels malalts. La mitjana absoluta de l'audiència va ser de 496.000 espectadors, amb una quota del 24,8%.

En definitiva, i sigui dit amb tot el respecte per la complexitat i l'esforç que deu suposar dissenyar, produir i realitzar un programa d'aquestes característiques, es va aplicar l'esquema seguit en anys anteriors. Tampoc va variar el desenllaç feliç: en acabar la llarga emissió, el programa registrava al voltant de mig milió d'euros més que en l'edició precedent. I, tanmateix, la quantitat va ser antiga de seguida, perquè quan es van apagar els llums del plató encara es van continuar recollint diners; la capta es manté oberta fins al 31 de gener. Com a regal per a la fidelitat, l'audiència va tenir l'oportunitat de veure Bassas afluixant-se una mica la corbata: va ballar, va saltar i fins i tot va marcar un gol en una versió guiada d'una xilena.

Seria ingenu obviar el caràcter de promoció per a la cadena que té La Marató, com el té també per a tots els col·laboradors més o menys famosos: ja sabem que, en un bucle sense solució de continuïtat, qui recolza una causa solidària guanya punts davant l'audiència. Res a dir. Sigui per la febre enganxosa de bons sentiments que escampa la proximitat de les festes nadalenques, sigui perquè les causes nobles solen despertar simpatia, benvinguts siguin els rèdits obtinguts per TV-3 si els resultats tenen, com fins ara, nom de quantitats milionàries.