Nostàlgia de Grècia

El somni de Grècia.

La recepció catalana

de la cultura clàssica

Josep Maria Solà

Pròleg de Lluís Calderer

Edicions de l'Albí

Berga, 2006, 206 pàgines

La nostàlgia de la grandesa moral, literària i política de les Grècies arcaica i clàssica ha estat una constant al llarg de tot el període -als segles XIX i XX- de restauració de l'alta literatura catalana contemporània: també de la pintura i l'arquitectura; també de l'educació. D'ençà D'enllà, de Joan Maragall, d'ençà de les més romanes Horacianes de Costa i Llobera i després de la propaganda més destralera i més altisonant del Glosari d'Eugeni d'Ors, el retorn a unes fonts consagrades antigues (i mediterrànies, cosa que omple de goig tant la pintura de Joaquim Sunyer com les cançonetes de Maria de la Mar), han estat un tema recurrent en la nostra cultura, com sap tothom, i ha donat peces de no molt alta categoria estètica però d'enorme alenada i significació, com la Nausica de Joan Maragall, i coses de la més alta categoria literària, com les Elegies de Bierville, de Carles Riba, un Odisseu , d'Agustí Bartra, o un dels darrers llibres de Salvador Espriu, Les roques i el mar, el blau (escrit per cert en una prosa, diuen els experts, volgudament cantelluda: degué ser en honor dels "tamarius i lloses" del Mare Nostrum, perquè a fe que t'hi esgarrinxes). A l'entremig, tot el que es vulgui: des de les immenses (i críptiques) traduccions de Riba dels clàssics fins als escorcolls arqueològics d'Empúries (restes menys gregues que romanes, quedi clar), i àdhuc, qui ho havia de dir, fins a la seu del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Institut Català de Gimnosofistes, o com sigui que s'anomeni, allà a Montjuïc, a càrrec de l'ínclit, eclèctic i romancer Ricard Bo fill, el pare.

La passió classicitzant de les lletres catalanes no s'ha aturat mai, i, de fet, ha estat la garantia del bo i millor, el més perdurable, de tot el que s'ha escrit al segle XX: tinguem la seguretat que tot això quedarà (com queden Homer, Plató i l'Eneida), i que, per contra, moltes de les novel·les d'èxit que s'han divulgat els darrers trenta o quaranta anys quedaran sepultades, en un període de temps no massa extraordinari, per l'oblit més ominós i justicier.

Mogut per aquesta passió, i malgrat haver estudiat Filologia Catalana amb un home no precisament procliu a l'alta literatura -Joaquim Molas, de feliç i infal·lible memòria- Josep Maria Solà (Calaf, 1961) ha escrit un llibre sobre la qüestió, no perfecte però sí enormement simptomàtic per dues raons. D'una banda, perquè torna a posar sobre la taula els grans valors de la literatura modernista i noucentista de la nostra tradició, que és la que s'hauria de trobar a les llibreries de Catalunya i als catàlegs de les editorials en lloc assenyalat, com a Anglaterra es troba T.S. Eliot, a Alemanya Thomas Mann, o Proust a França. (Però no hi ha cultura literària més desgraciada, malgrat els seus enormes mèrits, al món sencer, que la nostra catalana, que ja fa temps que ha girat l'esquena al seu patrimoni medieval i del Noucents per entretenir-se vagament amb deliqüescències postmodernes d'estofa tirant a baixa: així és la cosa).

Concretament, Solà retorna a Maragall (Nausica), Riba (Elegies de Bierville) i Espriu (Les roques i el mar, el blau), en un intent que jutjo desesperat -no ens enganyés sim- de fer que els grans valors i la mirada a la no tan llunyana Grècia posseeixi alguna vigència i exudi, encara, una lliçó pels aprenents: endebades, ja ho hem dit, perquè les coses van, desgraciades, per una senda smarrita inevitablement. El segon element simptomàtic d'aquest llibre que sembla molt remarcable és el fet que Solà, a diferència del que succeeix amb molts altres llibres que s'han escrit sobre la matèria, no cita solament, una vegada més, els grans estudis sobre el tema d'Eduard Valentí, Joan Ferraté o Manuel Balasch, entre d'altres, sinó més aviat un conjunt heterogeni d'homes de lletres del nostre país que ronden la cinquantena: des de Carles Miralles (el més vell de la colla, el més pròxim tant a Riba com a la literatura grega clàssica) fins a Rafael Argullol i Antoni Marí, passant per Lluís Calderer, Narcís Comadira, Jaume Medina, Jaume Pòrtulas i el catalanòfil italià, encara un desconegut a casa nostra, Giorgio Lupetone: s'oblida, això sí, del llibre esplèndid de Carles Garriga sobre D'Ors i la tradició clàssica (Curial Edicions) i dels amics de l'escola vigatana, que, igual que Riba o que Vinyoli, han respectat i aprofitat la lliçó dels clàssics tant de la mà dels autors romàntics alemanys com de bracet, directament, de les fonts hel·lèniques.

Sigui com sigui, enmig de l'actual panorama erm i despistat de la nostra producció tant erudita com de creació, el llibre de Solà representa una esperança vaga i un confort: algú, a més dels monjos de Montserrat i de Poblet i dels estimats membres dels departaments universitaris de Filologia Clàssica, està al corrent del llegat més poderós i més fructífer de la literatura d'Occident; i, com ja s'ha dit, per les font esmentades en el text i en la bibliografia que tanca el volum, queda demostrat que una colla d'homes d'estudi força joves tenen encara les orelles prou dretes -contra aquells que aviat les faran servir per a mocar-se, com els ases, a manca de mocador- per ser capaços d'admirar el llegat que hem dit, per respectar-lo i per demostrar que Catalunya no ha deixat d'aprofitar-ne la lliçó.

Això sí: el llibre exhala una profunda malenconia que troba un referent exacte en les paraules -de sintaxi rara, com li passa habitualment- que Carles Riba va adreçar a Josep Obiols en una carta de l'11 d'agost de 1927, trobant-se ell i madonna Clementina davant les restes del Partenó d'Atenes, ciutat catalana, durant uns decennis, en temps de Pere el Cerimoniós -viatge que, per cert (no el viatge del rei del punyalet, sinó el del matrimoni Riba), va finançar Francesc Cambó, com gairebé totes les coses bones i perdurables que s'han finançat al segle XX a Catalunya-: "Mortal com Vós i immortal com totes les coses que ens donen pena només perquè som nacionalistes d'una pàtria desgraciada, petita, que ha sabut dominar el Partenó d'Atenes i no ha sabut fer el de Barcelona sinó en els somnis de quatre morts de gana com nosaltres". Aquest és el somni de Grècia en el qual encara viuen, amagats, discrets i anònims, homes de rara cultura i de gran dignitat moral com Josep Maria Solà. Somnia l'estudiós a Catalunya i mira de no morir-se de fam: més, ja no farà.