Escoles i referències

Alceu Ribeiro

Mundo constructivo

Sala Dalmau

Consell de Cent, 349,

Barcelona

Fins al 30 de desembre

Miguel Rasero

Galeria Trama

Petritxol, 8, Barcelona

Fins al 12 de desembre

Simona Ichim

Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona

Princesa, 1-3, 3er. Barcelona

Fins al 30 de desembre

Joaquim Torres-García, a la dècada de 1910, va aspirar a crear un art nacional català, però no li va sortir bé. Mort Enric Prat de la Riba, la seva obra redemptora es va esfumar amb les intrigues i enveges que envoltaven el poder. Aniquilat el preceptor, la majoria d'alumnes va anar oblidant les sàvies directrius i el noucentisme es va desfigurar empeltat d'imatges de calendari (un cas a part seria el pulcre i discret Josep Obiols). En vista del menyspreu, Torres-García, després de provar sort a Nova York, París i Madrid, al final de la seva vida va poder realitzar el seus anhels a l'altra pàtria que tenia: l'Uruguai, i així va sorgir la Escuela del Sur, que havia de produir l'art nacional per antonomàsia de l'altra banda del Plata. Torres-García va deixar ben lligada la persistència de la seva doctrina, de vocació vernacla i alhora universal, amb una filosofia, un llenguatge i una paleta estrictament estipulats i un marge de maniobra molt mesurat perquè els fidels entusiastes el seguissin al peu de la lletra, un fet que no deixa de crear una certa perplexitat per qui no està iniciat en la cosa.

L'uruguaià Alceu Ribeiro (Artigas , 1919) és un dels més celebrats representants del torres-garciisme. Sempre va estar costat del mestre des que aquest va retornar a Montevideo l'any 1939, i va participar en totes les activitats del Taller. A partir del 1979, Ribeiro es va instal·lar a Palma de Mallorca sense trencar, però, els llaços amb l'Uruguai. Recentment, ha estat objecte d'una retrospectiva al Casal Solleric de Palma, i ara la Sala Dalmau, habitual defensora de l'escola surenya, presenta a Barcelona una selecció dels darrers trenta anys de l'artista. Potser és a les reeixides fustes on Ribeiro es mou amb més desimboltura i es desembarassa una mica, dins una gran correcció, de la forta i acceptada pressió de l'idolatrat guia estètic i espiritual. Les construccions de Miguel Rasero (Doña Mencia, Còrdova, 1955) que hi ha a Trama també tenen bastant a veure amb l'obra de Torres-García, fins i tot alguns objectes de fusta en són clars homenatges. En un món tan atapeït d'informació com el d'avui, pretendre fer una obra autònoma al marge de les referències és pràcticament impossible; l'important acaba sent al final si aquestes s'arriben a transcendir amb gràcia, coherència i personalitat. Rasero ret tribut a tot l'art geomètric i constructiu del segle XX, des de Malèvitx, Mondrian, Van Doesburg i el variat grup Cercle et Carré, fins al minimalisme nord-americà. De Torres-García també té la manera de treballar la fusta de forma cruixent i artesana, amb suaus i discretes superfícies de buscada imperfecció. Però on sembla identificar-se millor és en l'arquitectura, l'obra d'ara s'aproxima als edificis i el mobiliari de Rietveld, als blocs imaginaris de Malevitx i El Lissitzky, i, en un altra òrbita, als plans superposats dels quadres en tres dimensions de la poc coneguda Irene Rice Pereira.

En la seva geometria decorativa, suau i cantelluda alhora, on es contraposa el camp de color amb neoplasticisme, els quadres/escultures de Rasero acaben tenint més a veure amb l'abstracció d'un Diebernkorn o, fins i tot, d'Hernández Mompó, salvant les distàncies, que no pas amb la rigidesa mística i radical de Mondrian o la dura austeritat de Donald Judd. Tan Gulliver com Alícia ens han ensenyat que tot canvi d'escala pot resultar fascinant i les diminutes maquetes de Rasero, situades en una taula de la rebotiga de Trama, no desmereixen aquest fet: són un complet repertori de divertits tòtems, que es mantenen equidistants entre el seriós i fascinant Viatge d'Hivern d'Antoni Llena i les ciutats abstractes de Miquel Navarro.

Els collages de detritus i grapilles que presenta Simona Ichim (Botosani, Romania, 1971), a la Cambra de la Propietat de Barcelona, deuen molt a Antoni Llena. Aquesta exposició s'emmarca en el programa Projeccions, dirigit per Àlex Mitrani, que des de fa quatre anys ha establert un conveni amb Llotja, Belles Arts, Eina i Massana per oferir la possibilitat d'una primera individual als alumnes més destacats. La programació és tan àmplia com variada, i dóna un cert barem del que s'està fent a les escoles. Compte, el lloc és amagat, al tercer pis de l'1 del carrer Princesa, i només obre els matins, de dilluns a dissabte. Ichim, que és arquitecte i treballa a Girona, al seu país s'havia dedicat a pintar icones, però, de Romania estant, va conèixer l'obra de Llena i, totalment colpida, es va traslladar a Barcelona per estudiar amb ell a l'escola Eina. El resultat s'exposa ara: un conjunt divers que mostra de nou com l'art místic de les icones ha estat fonamental en bona part de l'abstracció del segle XX.