Dialèctica de l'amo i l'esclau

Anna Édes

Deszö Kosztolányi

Traducció d'Eloi Castelló

Ed. Proa,

Barcelona, 2006, 281 pàgines

La dita dialèctica de l'amo i de l'esclau, que és la manera com ha acabat denominant-se el capítol sobre Domini i servitud de la Fenomenologia de l'esperit, de Hegel (edició magnífica en tots els sentits a cura de Joan Leita i Ramon Valls a Editorial Laia, Textos filosòfics, nº 35), és un dels punts de partença de la teoria de l'emancipació de la classe obrera tal com la llegim a l'obra de Marx i la veiem, en la pràctica, en la tasca política de Lienyin, tot això passat, naturalment, per una part dels pensadors il·lustrats (Rousseau, en primer lloc) i de l'anomenada "esquerra hegeliana", començant per l'obra emancipadora de Ludwig Feuerbach. Aquestes són algunes quantes fites de la qüestió.

En el terreny de l'art, que sempre s'anticipa a les fites del pensament polític, sociològic i filosòfic, aquesta dialèctica entre el senyor i el serf és tan antiga com l'existència d'aquestes dues categories en l'escala de tota societat -la d'ara i la de tota la vida-; i han existit constants presentacions de la relació entre aquests dos estaments des de les literatures antigues fins a la literatura del segle XX.

Les figures del senyor i del servent són tan emblemàtiques de la pròpia constitució secular de la societa t occidental (potser universal), que no és estrany que constitueixin, articulades i dialectitzades, una presència permanent en gairebé tota la història de les lletres de Ponent: cada època ha presentat a la seva manera aquesta dialèctica, i cada època ha trobat un o altre desllorigador per a una tan penosa com enrevessada relació: l'amo ho és sempre gràcies a l'existència de l'esclau -sense el qual no seria res-, i el serf sempre és tal cosa gràcies a l'obediència, o la desobediència, envers el seu senyor -sense el qual no existiria-. De vegades el senyor és tan bo com el cavaller seu -com sol passar a les novel·les de Chrétien de Troyes-, però de vegades el cavaller posseeix una moral molt superior i més autoconscient que la del seu senyor, com va passar entre Alfons VI de Castella i el Cid campejador.

Una fita de gran categoria artística sobre aquesta qüestió, que el lector ja fa estona que deu portar a la ment, és la pel·lícula de Joseph Losey, The Servant, de l'any 1963; avui, respecte al llibre que ens ocupa -situat a la Budapest de l'any 1919, però escrita l'any 1926-, ens trobem davant una versió enormement original de la mateixa qüestió: el matrimoni Vizy vol tenir la millor minyona de Budapest; la troba al capdavall -és Anna Édes, que també s'ha traduït com "Anna, la dolça", perquè això és el que significa el seu cognom-; la minyona resulta d'una eficàcia sorprenent; però al final de la novel-la, potser a causa de la indignació dels seus amos perquè ella vol casar-se i, doncs, abandonar la casa, agafa un bon dia del trinxant -després d'una desmesurada gresca en què se celebra un ascens notable del senyor, després de la Primera Guerra- un ganivet igualment desmesurat, se'n va a l'habitació dels senyors, i, atesa la santa i natural bondat de la serventa, els liquida en allò que podríem anomenar-ne un dir Jesús: deu ganivetades en total, si no m'he descomptat. Hi ha un rerefons històric notable, a la novel·la, que passa per l'ocupació búlgara d'Hongria -tan bé que estaven sota la tutela de l'emperador Francesc Josep!- i pels escamots bolxevics i les comunes que s'hi barregen, amb una dosi pertinent, pel que dèiem més amunt, de pensament marxista. Però res d'això no explica la conducta d'Anna, la bona i molt fidel minyona que es lleva cada dia a quarts de cinc i deixa la casa com una patena abans i tot que es llevi la mestressa. La cosa té a veure, més aviat, amb la mateixa perplexitat que li agafa no al protagonista, sinó més aviat al lector quan comprova la indiferència moral amb què Meursault, el personatge principal de L'estrany, d'Albert Camus, es pren la notícia de la mort de la seva mare, i els funerals i tot plegat. En això resideix la grandesa i la precocitat d'aquesta novel·la: en el fet que, molt abans que s'inventés l'existencialisme, ja presenta una protagonista amb els mateixos trets que molts caràcters de Sartre o de Camus: Anna Édes mai no sabrà ben bé perquè ha actuat en un sentit directament oposat al sentit en què havia actuat fins aquell moment, a casa i pertot arreu, ni tan sols serà capaç de reflexionar-hi o de trobar-hi una resposta. No la troba ni davant de la seva consciència ni davant dels jutges, que, per una actuació sofisticada d'un advocat d'ofici, condemnen Anna a uns quants anys de presó en comptes de la forca que l'esperava en dreta llei. "Ella tampoc no entenia perquè ho havia fet, però ho havia comès i com que ja estava fet, a dins seu, al seu interior, ben endins, certament hi devia haver alguna raó que, fatalment i necessàriament, l'havia empès a perpetrar-ho" . Com sempre, la literatura ens aboca a més i més profundes raons que l'art expeditiu de tota guerra.