La passió de la crítica
Lectures del romanticisme
Armand Obiols.
Pròleg d'Anna Maria Saludes
i Amat
Fundació La Mirada
Sabadell, 2006. 148 pàgines
Lectures europees
Ramon Esquerra.
Introducció i edició a cura de Teresa Iribarren
L'Albí & Faig
Berga/Manresa, 2006. 225 pàgines
Són unes paraules de Robert Musil: "No ens hem portat mai bé amb la crítica. És per això que els grans crítics literaris escassegen més entre nosaltres que no pas en altres nacions, i hauríem de mostrar-nos agraïts a les rares persones impulsades per la passió de la crítica". Van ser escrites l'any 1928, però tenen encara una validesa notòria i són tan perfectament extrapolables a uns altres àmbits culturals que pot semblar que estiguin pensades per honorar la feina silenciosa de dos lectors constants tan potents i efectius com Armand Obiols i Ramon Esquerra. La trajectòria de tots dos es va veure interrompuda per les vicissituds de la Guerra Civil -Obiols va haver d'exiliar-se i Esquerra va morir al front de l'Ebre-, tots dos eren uns homes de lletres, tots dos van esdevenir una veu prestigiosa en l'anàlisi de llibres a la premsa durant l'expansió cultural de la República, i tots dos, en fi, van voler activar i emmirallar la literatura catalana amb el que estava passant a l'altra banda de la frontera. Ho escriu Ramon Esquerra, però Armand Obiols ho hauria pogut subscriure sense cap recança: "Els temes són, sense excepció, coses estrangeres. Des del temps d'El Europeo, Catalunya ha sentit sempre la necessitat d'abocar-se a Europa, necessitat que és, sens dubte, el contrapès dels pairalismes excessius i de les sobrevaloracions floralistes. Aquí no hem fet sinó veure Europa des de Catalunya i amb un criteri perfectament llatí, gosaríem dir mediterrani".
Armand Obiols i Ramon Esquerra ensenyen que la crítica va dirigida als lectors
Lectures europees és un recull de textos periodístics (procedents d'El Matí, de Mirador, de La Veu de Catalunya) que Ramon Esquerra va publicar l'any 1936 i constitueix un mapa minuciós de l'estat de la literatura i el pensament a França i Anglaterra d'entreguerres, i és un accés directe i documentat als debats intel·lectuals d'Occident al voltant de l'atmosfera espiritual de l'època i dels vincles existents entre l'alta cultura i la incipient cultura de masses d'aleshores.
Lectures del romanticisme són els papers que Armand Obiols anava escrivint per a ús privat de Montserrat Trabal, germana del novel·lista Francesc Trabal, convalescent d'una febre tifoidea, i la dona que estimava i que desitjava tenir enlluernada al seu costat: en lloc d'oferir-li riqueses materials, la sedueix amb tresors espirituals i una erudició brillant, amb unes lliçons sobre els clàssics romàntics europeus que meravellen pel que tenen de pràctica intel·ligent de l'art de la didàctica i pel saber enciclopèdic del seu autor.
Obiols no es planteja tan temperamentalment la disjuntiva que formula Tucholski quan diu "o llegeixes una dona o abraces un llibre", però sí que entreveia alguna relació entre les dones i els llibres en l'operació de conèixer-se a un mateix. Va escriure: "Llegeixo amb una veritable avidesa insaciable. Algú ha dit que el fi principal de l'home és el de construir-se, el de crear-se. Llegeixo per crear-me. Sense les meves lectures jo seria un ésser molt distint de jo mateix. Però per ésser jo mateix, a més d'un llibre necessito una amada i un Déu. I ara només tinc el llibre. L'amada és tan remota!". Més enllà del joc seductor a través de la intel·ligència i la cultura que es detecta com a rerefons de Lectures del romanticisme (a través de les paraules dels altres escriptors accedia a la intimitat de la dona que estimava), els textos que escriu Obiols revelen una capacitat de síntesi exemplar, claredat d'idees, agilitat intuïtiva, i un sistema comparativista gens habitual en l'època per relacionar obres i autors de períodes distants, assenyalar dependències i lligams, i buscar els deutes d'una obra amb les precedents o posteriors. Al cap i a la fi, Obiols parla dels clàssics europeus del XVIII i el XIX, i ben aviat ja avisa de quina matèria estan fets: "Són, en una paraula, llibres sempre nous a rellegir, com una festa, tota la vida". Però és clar que no sempre passa el mateix i que el valor d'un autor pot disminuir amb el pas del temps: és el que experimenta, per exemple, Ramon Esquerra quan retorna a l'obra d'Oscar Wilde i ha de reconèixer que el seus pensaments i les seves paradoxes li fan "el mateix efecte dels mobles contemporanis seus. Bonics i curiosos, però terriblement afectats i vagament inútils". A Lectures europees Esquerra reivindica per primera vegada a Catalunya l'obra de Faulkner, s'hi defensa apassionadament per primera vegada la novel·la detectivesca i, també per primera vegada, s'hi fan notar les concomitàncies entre la narració literària i la narració cinematogràfica. Més enllà de l'encert a detectar nous valors i noves tendències, més enllà de la saviesa amb què creu que la novel·la és l'instrument idoni per inspeccionar la vida moral de l'home contemporani, Esquerra es revela en aquests textos com un subtil investigador de les formes i el funcionament dels artefactes novel·lescos. Dissecciona amb clarividència les estratègies d'E. M. Forster per aconseguir la fluïdesa estructural de Viatge a l'Índia, de Katherine Mansfield; en lloa la senzillesa, la sinceritat i el verisme dels seus contes, i de Virginia Woolf n'elogia ben aviat l'estil amb què introdueix la poesia en la narració. Ara ho sap tothom, però aleshores només estava a l'abast dels anglòfils tan competents com Ramon Esquerra.
Algú podria preguntar-se quin sentit té llegir, entremig de tanta oferta literària actualíssima, dos llibres sobre literatura escrits tants d'anys enrere. La resposta és senzilla i evident: cal llegir les meditacions literàries d'Armand Obiols i Ramon Esquerra perquè encomanen la passió per la lectura crítica, perquè estimulen l'afany de saber, perquè s'hi escolta l'alegria feliç d'una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereixen opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fan és d'un enorme virtuosisme suggestiu, perquè donen pistes noves per entendre i rellegir els clàssics i perquè ensenyen que la crítica va dirigida, sobretot, cap aquella gent que és també la destinatària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenyen que la crítica va dirigida als lectors.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.