"No fem llistes d'autors"

Diumenge passat es va acabar la 58ª Fira del Llibre de Frankfurt i l'Índia va passar el relleu a la cultura catalana com a convidada d'honor de la propera edició. Sembla ésser que tothom va tornar content i, de moment, les polèmiques lingüístiques i els neguits sobre el paper que s'hi farà s'han anat esvaint. És el moment, potser, de recapitular la feina feta per l'organisme al qual la fira alemanya va fer l'encàrrec: l'Institut Ramon Llull. El seu director, Emilio Manzano (Palma de Mallorca, 1964), ha estat de les persones que han tingut el cap més fred aquests dies que la política semblava haver tret el protagonisme a la cultura. Com ell diu: "El Llull es dedica a la diplomàcia cultural; depèn de la política, però la seva funció no és fer-ne".

Pregunta. Quin balanç fa de la rebuda que han tingut a Frankfurt?

Resposta. El balanç és positiu, però, sense que pugui semblar un acte d'arrogància, jo ja sabia que seria així perquè sabia què anàvem a presentar, quin logotip presentàvem, com era el nostre estand, com és la gent d'allà, i estava convençut que el programa era ric i variat. En aquest sentit, no m'ha sorprès que hagi anat bé. Anava amb una tranquil·litat que contrastava amb el neguit que ha generat això de Frankfurt històricament. No estic sorprès pel resultat, em confirma que anàvem ben dirigits i ben presentats.

P. La convidada a la fira és la cultura catalana. És a dir, no és un país, ni una comunitat, ni la Generalitat de Catalunya...

R. Sí, va més enllà d'una invitació a una regió perquè la cultura catalana inclou, almenys, tres regions espanyoles, un principat pirinenc, una zona de França i una ciutat italiana. Jo crec que la invitació a la cultura catalana és que volen tenir la representació del que es fa en català en tots aquests indrets, i això el Llull ho ha ben entès per la seva concepció i pel seu comportament. Perquè tot i que en aquest moment el patronat amb Balears està trencat, nosaltres continuem promocionant i representant fora tant autors balears, com autors valencians en llengua catalana, com autors d'Andorra.

P. Una cultura és una llengua? Es pot diferenciar entre àrea lingüística i àrea cultural?

R. Està molt barrejat i estem treballant amb definicions de cultura que potser no són les mateixes per a tothom, s'està parlant en termes del romanticisme i crec que hem de treballar amb la realitat i amb termes vius i amb estratègies pròpies. El meu paper no ha de ser donar definicions ni discutir-ne'n, ha de ser tenir un projecte, que l'aprovin i posar-lo en marxa. El meu projecte és, sense entrar en discussions de catalanitat de ningú, que ara és l'ocasió de mostrar que hi ha una tradició literària en llengua catalana des de fa vuit segles i que té un present que està viu. I com la presència dels editors ja garanteix la presència d'escriptors catalans en llengua castellana, no veig on està el conflicte. Les institucions també han de fer una aposta i tenir una línia, i la nostra és aquesta, no me l'he inventada jo. El Llull es creà per això.

"Per molt que siguis català si estàs escrivint en castellà, com vols que la teva obra sigui reconeguda com a catalana?" "Es discuteix sempre la identitat personal i hem de discutir la identitat cultural, l'objecte cultural. A mi parleu-me d'obres, jo sóc filòleg"

P. Òmnium Cultural va fer un comunicat després de la presentació del programa de Frankfurt al qual feia palesa la seva satisfacció i demanava que se segueixi en aquesta línia. Està content de la felicitació?

R. Sí, i em va agradar molt que fessin especial referència a la meva intervenció en aquest procés.

P. En el seu manifest, bastant moderat, Òmnium deixava clar que tot i que l'assumpte de què és la cultura catalana és discutible, no hi havia cap dubte respecte que la literatura catalana és la que es fa en català. Hi estarà d'acord?

R. Si no, què és el que la fa catalana? Si no és la llengua en la qual està escrita, la catalanitat on és? Com tries una que sí que ho és i una que no, si no és per la llengua? Que un autor català, amb sentiments catalans, de parla quotidiana catalana, amb sensibilitat catalana, pugui estar fent una aportació a la tradició narrativa castellana no només és possible, sinó que a més és molt cert i molt freqüent. On és la catalanitat? Pel lloc de naixement o residència de l'autor? Aleshores no seria català en Juan Daniel Bezsonoff perque és ciutadà francès. Aquí hi ha un tema delicat, perquè sembla que estiguis definint les catalanitats civils de la gent, o genètiques, i estàs parlant d'obres, no d'autors. S'ha de parlar de l'obra, de l'objecte cultural, no de qui ho emet. Matthew Three és un escriptor anglès, més anglès que ell..., però quan escriu, els seus llibres pertanyen a la literatura catalana. Ell que faci el que vulgui, però la seva obra narrativa pertany al corpus de la literatura catalana contemporània. Per molt que siguis català, si estàs escrivint en castellà, com vols que la teva obra sigui reconeguda com a catalana?

P. Es confonen els termes?

R. Sí. Això que dic no vol dir que li neguis la catalanitat sentimental, inclús ideològica si vols. Crec que per això és un assumpte polèmic, perquè es discuteix sempre la identitat personal i hem de discutir la identitat cultural, l'objecte cultural. Per això jo no discuteixo mai. A mi parleu-me d'obres, jo sóc filòleg, jo estic acostumat a treballar l'objecte lingüístic, l'objecte cultural. No discuteixo de política ni de qui ho ha fet. A la universitat, en Claudio Guillén ens deia una cosa que és el que més m'ha quedat de la carrera. Deia, tu pots afrontar un problema intel·lectual o un problema cultural, però heu de destriar els problemes dels embulls. Els problemes s'han de resoldre, els embolics s'han de deixar de banda.

P. Amb la qüestió de la cultura tothom està d'acord que és més llefiscós i que això ja depèn del punt de vista.

R. Sí, i més amb expressions que tenen un llenguatge universal, com la dansa o les arts plàstiques. En aquest sentit, em va agradar el document d'Òmnium perquè era un petit assaig digne de tenir en consideració perquè no pontificava, i quan una institució com aquesta no pontifica, és quan l'encertes. A part, quan vam fer el programa sabíem què era Frankfurt, sabiem que estàvem parlant de cultura catalana, però amb una fita comercial. Primer s'ha de mirar què és Frankfurt abans d'emetre opinions. És molt curiós el seguiment que feien els diaris espanyols de la presència catalana aquells dies. Cadascú parlava d'allò seu. Havia servit perquè cada diari refermés el seu punt de vista polític. Tu fas una cosa i cadascú la interpreta, depèn de les ulleres que es vol posar. Però no t'ha de desviar del que tu vols fer. Has de tenir molt clar que vols ensenyar, quina és la teva línia i després la gent que jutgi segons la seva intel·ligència i els seus prejudicis.

P. Tanmateix, el més complicat i el més difícil és seleccionar què es vol mostrar de la cultura catalana, quins creadors, quins literats. Suposo que això provoca nerviosisme a molta gent.

R. És clar, qui es quedi fora no estarà content. No es pot ser completament democràtic i tampoc no és una loteria. No es pot fer justícia a tothom, no es pot correspondre al talent de tothom, però tampoc no es pot fer un tiratge sol, a veure a qui li toca anar a Frankfurt. S'han d'aplicar criteris. Crec que la gent que cobrem un sou per treballar en una institució, una de les coses que hem de pensar és que amb aquests sous se'ns està pagant la tarifa d'aplicar criteris. Que no són bons, ja ens ho diran, que no agraden, ja ens ho discutiran. No intentar tenir a tothom content i tampoc no fer una cosa arbitrària. Oi que els diaris no publiquen tot el que passa al món? Des del becari que agafa el telèfon fins al director apliquen un criteri. Én una feina professional has de discriminar. S'ha de discernir, i pensar en aquest cas què és més adequat a Alemanya? Perquè a Nova York jo no faria un programa així.

P. Suposo que el problema vindrà quan es conegui quins seran els escriptors que aniran a fer lectures, conferències, taules rodones?

R. Conec una mica els escriptors i sé que amb qui no inclous, no t'estàs guanyant un amic.

P. I quin és el criteri?

R. No hi pot haver un criteri unidireccional, encertaríem en una direcció i ens equivocaríem en unes altres. S'han de fer uns programes que s'han d'il·lustrar amb noms propis. El que interessa és decidir de què hem de parlar, què els podem ensenyar? La construcció de l'imaginari literari de Barcelona a través de la literatura? Amb qui ho il·lustrem? No fem llistes aquí. Sembla que hi ha un racó fosc en un despatx on un equip de persones va fent llistes, guixant noms i jugant amb la il-lusió dels escriptors, i això no és cert. Hi ha professionals, uns tècnics... Es pensa amb programes, activitats genèriques, parlem amb els de Frankfurt, i quan la idea del debat està madurada diem, i ara qui anirà a parlar d'això? Hi haurà els que puguin venir, els que no puguin, els que jo vull, els que no vull...

P. Què pot passar després de les eleccions amb el programa que ara s'ha presentat a Frankfurt?

R. Ho sé tan poc com qualsevol altre ciutadà català, tant els que es presenten a les eleccions, com els que només voten. També s'ha de dir que és un programa obert, encara falta un any per la Fira de Frankfurt. El que s'ha presentat és un avanç del programa.

P. Si hi ha un canvi polític, hi hauria temps de preparar un altre programa? Aquest ha de ser la base fort i no et moguis?

R. Això no ho haig de decidir jo. Sóc un dels responsables de l'execució d'aquest programa fins allà on puguem arribar.

P. Ho dic perquè Frankfurt amb qui ha signat el conveni és amb el Llull.

R. L'Institut pot tenir un altre director d'aquí a un mes i aquest director pot tenir un altre conseller de Cultura i el contracte seguirà mantenint-se. Coses ja presentades, com un logotip o un eslògan, del que estic particularment orgullós, m'estranyaria que es posessin en qüestió; ara bé, tota la resta... jo no me'n fio. No depèn de mi... depèn d'algú que arribi per designació popular i que digui "això no m'agrada i vull que sigui d'una altra manera". I tindrà un any per fer-ho.

P. Però si abans ja es parlava que tres anys era poc...

R. Aquest assumpte de Frankfurt ha tingut molt mala estrella. Primer ha servit per evacuar tensions i violències polítiques -va servir com a cavall de batalla per resoldre altres coses-, i després perquè hi ha hagut una espècie de catastrofisme absurd i un pessimisme i un neguit de síndrome culé que s'ha encomanat a la cultura catalana. És allò del patirem, patirem, cada vegada que el Barça juga una copa d'Europa... Amb això de Frankfurt està passant el mateix: patirem, no hi serem a temps, farem el ridícul, serà polèmic... I després presentarem un avanç del programa, unes línies generals, un logotip, un estand, hi tenim una presència i tothom reconeix l'èxit. Jo crec que no hi havia per tant. Aquí hi ha gent que sap treballar molt bé i ràpidament.

P. Seria tot més fàcil si l'Institut tingués més autonomia?

R. Aquests conflictes d'opinió sobre Frankfurt no estan lligats amb el major o menor grau d'autonomia del Llull. És cert que el fet que el meu predecessor, l'estimat Xavier Folch, dimitís pels motius que ho va fer, tampoc no va ajudar gaire a aquest clima. La interpretació que jo feia com a espectador de fora de l'Administració en aquell moment era que la Caterina Mieras, l'anterior consellera de Cultura, era una mica l'ase dels cops del Govern català, i Frankfurt era una cosa que manegava ella. Per tant, quant més diguéssin que Frankfurt aniria malament, era una altra bufetada a na Mieras. Si Frankfurt depengués del Departament de Relacions d'Exterior, que encara no existeix però que segurament existirà, potser hauria suscitat una mica més de consens i respecte. Aquest assumpte s'hauria tractat amb més delicadesa, però s'hi va entrar a sac. Entre 10 i 12 milions de pressupost, 250 expositors, 1.800 professionals, 200 autors, 15 exposicions, 80 espectacles i esdeveniments per tota Alemanya

P. El fet que aquests darrers anys hi hagi hagut aquesta campanya contra el tripartit, no només d'un sol partit, sinó de diferents, i que València s'hagi radicalitzat amb aquest assumpte de la llengua suposo que ha dificultat la seva feina. La llengua ha tornat a ser un problema a Espanya.

R. Hi ha mal ambient, i això no és que ens hagi dificultat la tasca diària, però crea tensions. Per exemple, un lloc on el Llull hauria d'anar a fer la seva tasca d'una manera estable, i a més així ho estem organitzant amb el representant del centre Blanquerna, és a Madrid. El primer objectiu de projecció exterior del Llull és a Madrid, i no tant per als madrilenys, que s'ho mereixen, sinó perquè Madrid cristal·litza la resta d'Espanya. Focalitza la resta d'Espanya. Els catalans, on primer hem d'anar a explicar la nostra cultura i la nostra llengua és als nostres veïnats. Els polítics no ajuden amb això.

P. Quina relació ten amb l'Institut Cervantes?

R. Bé, s'ha d'anar redefinint, Ara tenim un conveni de col·laboració molt obert i, com les coses molt obertes, té uns aspectes molt positius i uns altres que s'han de definir. L'obligació del Cervantes es donar a conèixer i projectar a l'exterior totes les llengües d'Espanya. Ho fa a través del Llull en aquells llocs on hi ha demanda per fer-ho, però s'ha de mirar que ells estimulin la demanda amb unes condicions econòmiques que per al Llull no suposi reduplicar la inversió, perquè entenem que el Cervantes està pagat amb els impostos dels catalans i no té sentit que hagi d'anar el Llull a sobre a repagar. Però en general hi ha coses satisfactòries.

P. El Cervantes dóna classes de català a través de l'Institut Llull a Espanya?

R. A Madrid es donen classes de català en col·laboració amb el Cervantes, i em sembla que també a Còrdova o a Granada hi ha un lectorat de català. Això és una altra cosa que hauríem d'impulsar des d'aquí. Perquè el Llull també té la gestió transferida dels 100 lectorats que hi ha de català a tot el món, i la validació de totes les proves de català que es fan a tot el món a través de casals i centres culturals. El suport pedagògic a tots aquests professors es fa aquí, el material didàctic surt d'aquí. Ara s'hauria d'anar a normalitzar la presència dels estudis de literatura catalana, com assignatures per si mateixes, en els estudis del sistema acadèmic espanyol.

P. Potser seria lògic que hi hagués l'opció a les escoles d'idiomes...

R. Exacte. A les escoles d'idiomes d'arreu d'Espanya es poden donar classes de català perquè un senyor que té una empresa que té contactes amb Catalunya potser vol parlar en català, o perquè vol venir a treballar aquí o parlar amb els seus clients en català... Tot això són noves necessitats que hem de mirar d'anar proveint.

P. A través del Llull?

R. Sí, perquè és l'únic organisme de l'Administració pública catalana que té competències exteriors.

P. I tenen algun pla?

R. No. Ara hi ha hagut un creixement de l'àrea dels lectorats. L'estratègia, primer, és consolidar bé el que hi ha i millorar la qualitat d'aquests 100 lectorats, no llençar-nos a una carrera d'anar obrint nous lectorats pel món. Sobretot han de tenir continuïtat, perquè obrir electorats per dir que s'han duplicat, però que l'any següent el nivell no sigui bo i hi hagi queixes dels alumnes o els professors... No deixar passar una oportunitat, però tampoc llançar-se a córrer. La casa és com és, podem gestionar el que podem gestionar...

P. Quins recursos tenen?

R. Per al 2006 el pressupost és de 10,5 millions d'euros, cosa que ho inclou tot, el funcionament ordinari, el personal, les activitats, les subvencions a les traducions... També hi ha una feina que es fa aquí i que és molt important, tot i que no és molt lluïda, que són tots els ajuts de desplaçaments d'artistes a l'exterior. Ajudem tant a companyies i artistes molt consolidats com a gent molt jove... Creadors que participen a festivals, exposicions o fires poden demanar ajuts per al desplaçament.

P. Tenen algun referent internacional com a model?

R. El cas holandès, per exemple, és molt simptomàtic perquè és una comunitat lingüística petita i en canvi la presència narrativa holandesa traduïda a tot el mon és sorprenent. Això s'explica perquè fa 20 anys que hi ha una institució com el Llull que es dedica a fer una política de suport, d'informació, d'acompanyar els editors estrangers, de fomentar i subvencionar les traduccions. I els escandinaus també fan el mateix. Són llengües molt petites, i si no fas això no sures.

P. És impossible de deixar-ho al mercat?

R. És impossible de deixar-hi res. Pot ser que d'aquí 40 o 50 anys el paper del Llull no sigui tan necessari, però ara... imagini!

P. De la seva feina com a periodista, el més visible va ser el programa literari que durant cinc anys va liderar a BTV. Enyora el Saló de Lectura?

R. No. Tinc molt bons records d'aquells anys, de la gent, de l'equip. Enyoro els telespectadors, que és una cosa molt rara, però és així. Difícilment imagino tenir una activitat professional tan recompensada com la que tenia..., però fou una etapa.

P. Li agradaria poder arribar a Frankfurt com a director del Llull?

R. A mi el que m'agradaria és cada dia fer una bona aportació de manera que qui tingui que portar-la a Frankfurt la pugui aprofitar, sigui jo o el que vingui darrera. Si ho he de fer jo, que cada dia m'hagi servit per arribar-hi, i si ho ha de fer un altre, que se n'adoni que ha trobat una feina ben feta i que la pot aprofitar. Igual que jo vaig acceptar ser director del Llull acceptaria no ser-ho. Cada dia s'ha de fer una cosa, o per aprofitar-ho un o per aprofitar-ho un altre. Això són les institucions.