Bo i mirant els primitius

Agustín Cárdenas

30 obres

Oriol Galeria d'Art

Provença, 264, Barcelona.

Fins al 15 de novembre

Ramiro Fernàndez

Saus i el cartell

del 'blues'

Espai Enric Granados

Plaça d'Enric Granados, 1.

Cerdanyola del Vallès.

Fins al 29 d'octubre

Dennis Hollingsworth

Constelaciones

Galeria Miguel Marcos

Jonqueres, 10, Barcelona.

Fins al 10 de novembre

Carme Aguadé

Cortés

Galeria Eude

Consell de Cent, 278,

Barcelona.

Fins al 18 de novembre

Agustín Cárdenas (Matanzas, 1927 - L'Havana, 2001) no és molt conegut al nostre país; a França, en canvi, va tenir d'ambaixadors André Breton, el sacerdot màxim del surrealisme, i José Pierre, un dels seus principals historiadors. De fet, aquest artista forma part de la darrera tongada de surrealistes, nascuda quan l'apassionat Breton es preocupava a ultrança de la persistència del moviment. Cárdenas es va instal·lar a París a partir del 1955 i és allà on va desplegar gran part de la seva trajectòria. Ara la galeria Oriol, continuant la celebració dels 30 anys d'existència, ens ofereix l'oportunitat d'apropar-nos a l'obra de l'escultor afrocubà que excel·leix en les ennegrides fustes patinades i els tòtems, fent honor als orígens propis. Oriol també ha col·laborat en l'aparició d'un bonic llibret editat a Milà per Franco Sciardelli amb fotografies de Cáredenas fetes per Martine Franck, esposa d'Henri Cartier-Bresson. Tot i el desconeixement general que ronda l'autor, la seva estètica no ens és aliena perquè connecta amb l'obra dels logicofobistes dels anys trenta, Marinel·lo, Sans i Eudald Serra i seu mestre Àngel Ferrant, així com també amb alguns aspectes de Moisès Villèlia i, en una altra escala, amb Jean Arp i, sobretot, el Henry Moore que encara podem veure a Caixafòrum. Però, com sempre i per fer la guitza a tothom, sembla que se'ls hagués avançat el polifacètic Picasso amb els extraordinaris dibuixos que va fer com si res, l'any 1927 a Cannes, i resumeixen avant la lettre la millor escultura surrealista de tots els temps.

El primitivisme en què sembla emmirallar-se Ramiro Fernàndez Saus (Sabadell, 1961) és de tota una altra mena. Ramiro Fernàndez no va a cercar el món primigeni i màgic de les cultures exòtiques, sinó que s'inspira en la imatgeria popular del segle XIX i la nodreix amb cites constants de la pintura culta occidental, de Fra Angèlic, el Giotto i Mantegna a Boucher, Friedrich, Pidelaserra, o Gregorio Prieto, en un curiós joc d'anades i vingudes, savi, irònic i divertit. L'artista, antic company de grup de Pep Agut, treballa per a tots els públics i fa una aposta decidida per la pintura i la representació de les coses, sense obviar l'encant en elaborades composicions escenogràfiques. De mica en mica s'ha anat construint un univers personal, narratiu i literari, i no és pas per casualitat que sovint faci col·laboracions amb poetes i llibres d'acurada edició. Però Fernàndez és car de veure a Catalunya. Aquest any ha estat l'artista seleccionat per fer el cartell del Festival Internacional Blues de Cerdanyola i, continuant una tradició iniciada fa tres anys, exposa la producció recent a la Sala Enric Granados de la ciutat vallesana. Unes teles en tecnicholor amb illes perdudes, laberints, estances confortables i enigmàtiques, vaixells, teatres i cinemes que aviat viatjaran a la Long & Ryle Gallery de Londres.

Miguel Marcos ha obert amb la primera individual al país del pintor Dennis Hollingsworth, que, tot i ser nascut a Madrid el 1956, viu i treballa a Los Angeles. Des de fa un temps, Hollingsworth també té estudi a Tossa, on ha fet l'obra que presenta ara. Amb el títol de Constelaciones sembla remetre a la millor obra mironiana, però la subtilesa i la màgia dels cal·ligràfics cels estrellats de Miró s'han convertit en compactes emplastres de pintura que l'autor, fent-ne ús i abús, esfilagarsa mentre s'asseca creant uns volums que més que estels recorden garotes o eriçons de mar. Els golafres gruixos de pintura de la resta tampoc transporten al cosmos sinó a coses més terrenals, com ara el fons marí i el menjar. Hollingsworth compon el quadre intuïtivament, com un acte primordial, tot i que segueix la tradició nord-americana que comença amb Hans Hoffmann i els expressionistes abstractes i té els orígens en les Nimfees de Monet. Però hi ha una presència del kitsch que no se sap si és irònica o casual. Potser la millor tela és la que mostra un fons llis on només pul·lulen garotes multicolors com si fossin dolços o bijuteria plàstica de la senyoreta Pepis.

La històrica Carme Maria Aguadé (Barcelona, 1915), filla de la també pintora Carme Cortés, als seus 92 anys encara està en actiu i exposa a la galeria Eude. No se sap si la prodigiosa energia de l'autora és endògena o li ve donada per la pròpia activitat, com una mena de dinamo que funciona amb l'energia que genera, igual que passa amb el ball. A Carme Aguadé no sembla que li faci falta mirar reflexiva als primitius, perquè fa una obra tan directa i espontània com elemental.