Alba daurada

Aquest és el títol, no exactament pertinent en una de les seves lectures, d'una magnífica exposició que té lloc a Girona, al Museu d'Art, i que mereix, sens dubte, una visita a la ciutat. Es tracta d'un títol poètic perquè és vago, com diria Leopardi, i la vaghezza és una de les condicions de la poesia, segons el cigne de Recanati. L'alba, la daura la llum del sol que neix. Però l'exposició no té res a veure amb l'astronomia sinó amb els retaules barrocs catalans, i l'alba a què fa referència el títol és un arbre, populus alba, que en català coneixem com a àlber i alba ("I en les albes la gran bellugadissa | de les fulles d'acer que el vent eriça", va escriure Maragall). El títol, per tant, no es pot referir a la sortida del sol -ho hauria de fer més aviat a la seva posta, perquè el barroc és la posta sumptuosa del Renaixement- sinó que ho fa a la fusta de l'àlber, i el daurat no és solar ni metafòric, sinó resultat de l'aplicació de pa d'or sobre la fusta tallada. És en aquest sentit que hem de llegir el títol de l'exposició, és clar, i no pas en el metafòric, que, com hem vist, és relativament impertinent. Relativament, perquè, atesa la ignorància que tenim del barroc català, aquesta exposició modèlica bé pot significar per a nosaltres l'alba del nostre coneixement i la nostra apreciació. Ara, aquí, convé citar Josep Pla: "Però amb això, venia una gran festa, calia fer el tríduum o el novenari, i llavors hi havia predicador foraster i l'altar s'il·luminava d'una manera esplèndida. El retaule xurrigueresc, arravatat i sonor, tocat per la llum de la cera i per les quatre grans aranyes que penjaven del sostre, era un prodigi. Havia estat concebut com un gran espectacle, però els dies de solemnitat era més que tot això: la llum s'enganxava a les fustes sagrades, dibuixava formes i figures i apareixia una inmensa plata de relleno sobre la qual regalimava un suc d'or, espès i lluent, com un formigueig lumínic". Pla parla del retaule de Palafrugell, però el país n'estava ple, de retaules barrocs, i les criatures d'abans de la guerra de tot Catalunya, excepte pel que fa a la metàfora del relleno, podien, si haguessin tingut talent d'escriptors, haver escrit uns records semblants. Però la guerra civil va destruir una immensitat de retaules barrocs i ha deixat orfes de formigueigs lumínics els records de les generacions que la seguiren.

"els retaules eren fets per ser vistos en conjunt, per endur-se el fidel agenollat als seus peus, atemorit"

Fàcilment es comprendrà que fer una exposició com aquesta és doblement difícil, perquè els retaules són grandiosos i no es poden transportar sencers i perquè solament d'alguns dels destruïts en queden fragments. Es tracta, cal dir-ho, d'una exposició que reclama una atenció especial per part de l'espectador, un plus d'imaginació. Cal, a través d'una fotografia antiga, moltes vegades defectuosa, en blanc i negre, és clar, imaginar el retaule complet i, amb l'ajut d'algun dels fragments supervivents exposats, afegir el suc d'or, espès i lluent, sobre les formes recargolades, magnificents, retòriques, i fixar en el coneixement el retaule perdut: composició del passat desaparegut, memòria històrica, compleció de l'incomplet, esgarrifança estètica. Una experiència emocionant.

A l'exposició hi ha una remarcable presència de retaules d'això que en diuen la Catalunya Nord. I és que els francesos, en la seva revolució, molt abans de la mostra, no el van pas cremar, els van expropiar. Sabien que allò era una obra d'art. Els catalans, però, en la seva incultura congènita, amb el seu nul respecte pel passat, sense cap capacitat de distinció, van optar per calar foc a tot allò que els incomodava perquè no ho comprenien. La història de sempre.

Segurament, ja des d'un punt de vista només estètic, la sorpresa important de l'exposició és la magnífica qualitat escultòrica i d'acabats, la policromia, de la majoria de les peces. No eren pas uns qualssevol els autors d'aquells retaules. Potser ajuda a apreciar aquesta qualitat el fet que, ara, en la mostra, una escultura, un fragment, un relleu, els podem veure de molt a prop i sense que siguin engolits en les aigües turbulentes del retaule sencer. Però els retaules eren fets per ser vistos en conjunt, per endur-se el fidel agenollat als seus peus, atemorit, en aquell remolí de formes, espès d'or, cap al somni d'un paradís d'abundància perpètua.