L'anarquisme planificat de la revolució del 1936
L'arxiver Miquel Mir publica 'Entre el roig i el negre' a partir del diari d'un pistoler anarquista, que nega l'afusellament del bisbe Irurita
L'accés al llegat d'un pistoler anarquista de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) exiliat a Londres ha portat l'arxiver Miquel Mir (Banyoles, 1955) a l'estudi de la violència revolucionària i l'espoli religiós i civil a Catalunya en la rereguarda republicana. Mir ha obert la caixa dels trons amb un primer llibre novel·lat -Entre el roig i el negre, Edicions 62- basat en el diari personal de Josep S., on es relaten amb precisió i fredor les atrocitats comeses pels revolucionaris i, a més, s'aporten revelacions importants sobre el suposat afusellament del bisbe Irurita. I continuarà d'aquí uns anys amb un llibre històric, amb valuosa documentació inèdita, on defensarà la teoria que l'espiral de violència d'aquell període, que molts historiadors atribueixen als incontrolats, obeïa a una planificació ordida pels caps del moviment revolucionari i executada per patrulles de control que complien odres. Mir és conscient que té a les mans un material compromès, que pot ensorrar un cert mite de la Barcelona revolucionària on encara s'emmirallen anarquistes de tot el món. La rauxa revolucionària, on tothom era company o camarada, deixava pas, quan es feia fosc, a una implacable i soterrada set de venjança que vessà la sang de moltes víctimes innocents.
"De juliol a octubre de 1936 els patrullers varen operar amb impunitat i premeditació totals"
"Sé que els documents poden desmuntar un cert mite de la revolució a Barcelona"
"Molts dels integrants d'aquests grups de la FAI havien patit exili i presó"
Pregunta. ¿Per què es decideix a fer un llibre novel·lat en lloc d'un llibre d'història?
Resposta. Sorgeix de la demanda dels familiars de les víctimes d'aquest període, que encara es pregunten què va passar realment. El primer pas ha estat fer un llibre entenedor i planer, per desvetllar l'interès per un tema encara irresolt: ¿on va anar a parar tot el patrimoni espoliat o confiscat per les patrulles de control? Aquest llibre aclareix que molts d'aquells béns foren cremats o destruïts, però que molts altres foren amagats o sortiren del país de forma fraudulenta i portats a l'estranger abans que acabés la Guerra. Tinc informació que permet aclarir l'origen de la violència revolucionària i l'espoli patrimonial tant civil com religiós dels primers mesos de la Guerra Civil. Quan hagi acabat l'estudi, d'aquí a uns anys, faré donació de tota aquesta documentació, essencial per entendre el període, a una institució de Catalunya.
P. ¿Qui era aquest pistoler anarquista?
R. En Josep S. va néixer en un mas del Penedès el 1894. Fou enviat a la guerra colonial del Marroc, on visqué combats salvatges que el marcaren profundament. Quan tornà a pagès no es va poder adaptar i se'n va anar a Barcelona a treballar de mecànic a la Hispano Suiza. Amb les vagues dels anys vint, entrà en contacte amb l'anarquisme i s'afilià a la CNT. En constituir-se els grups clandestins d'acció directa de la FAI, entrà a formar-ne part com a mecànic, conductor i encarregat d'arreglar armament. Amb l'aixecament militar del 1936, en Josep es posà a disposició dels Comitès de Defensa Confederal creats pels anarquistes més radicals de la FAI. Li fou encomanada la tasca de conduir un dels camions confiscats, que tant servia per carregar-hi el que requisaven a les esglésies i als pisos burgesos com per transportar detinguts a afusellar o cadàvers per enterrar o cremar. Quan en Josep i la seva companya van morir al seu exili de Londres, el seu fillol heretà aquest llegat. En aquests últims anys, per part d'aquest, he tingut accés als escrits del seu padrí difunt. Gràcies a aquests papers i a les explicacions del fillol, que va viure de primera mà la revolta, he pogut descobrir aspectes en general poc tractats sobre l'actuació dels anarquistes. Destacant-ne especialment la premeditació i la total impunitat amb què operaven els patrullers des de juliol a octubre de 1936 manats pel Comitè Central d'Investigació i Patrulles.
P. ¿Fins a quin punt és valuós aquest llegat?
R. Entre els papers d'en Josep S. hi ha un diari personal que va escriure a Londres, on relata fil per randa totes les seves accions a la Barcelona revolucionària, incloses les execucions, i també molta documentació de l'organització CNT-FAI. També és molt important una mena de diari del camió, on Josep apuntava l'adreça de tots els pisos i esglésies de Barcelona on entraven i els viatges que feien amb detinguts, mobles i objectes. He comprovat aquestes direccions i tot encaixa.
P. ¿Per què no en dóna el nom complet?
R. És un assumpte delicat. Encara hi ha familiars vius. (Mir mostra el carnet de la CNT de'n Josep mentre tapa discretament el cognom amb el polze). D'aquí a uns anys, vindrà un llibre d'història pura i dura amb noms i cognoms, i es publicarà íntegre el seu diari.
P. ¿Els episodis de violència amb assassinats a sang freda estan reflectits als diaris?
R. Absolutament tot. Fins i tot quedo curt, al llibre.
P. ¿Com és que entre els papers de'n Josep hi ha documentació de la CNT-FAI?
R. Eren papers i llibres que s'usaren per falcar o tapar els objectes de valor espoliats que es treien a l'estranger. Els havien ordenat que ho cremessin tot, a ningú li interessava deixar rastre d'aquesta repressió. Però ells ho posaven entre els calzes, reliquiaris i els objectes d'or i plata per evitar que es moguessin dins de les caixes de fusta que s'enviaven a Londres.
P. ¿Quina magnitud té l'espoli?
R. En poques setmanes es van carregar gran part del patrimoni civil i religiós de Catalunya. Quan van començar a veure perduda la seva revolució i la guerra, aquest grup d'anarquistes començaren a buscar fórmules per treure peces del país.
P. Vostè defensa la teoria que aquesta violència anarquista era planificada.
R. Dies abans del 18 de juliol, quan tothom esperava l'aixecament militar, el grup de'n Josep rep l'encàrrec d'anar a totes les esglésies per fer una mena de llistat d'objectes de valor d'or i plata. Fins i tot apunten la porta més fàcil d'entrar. Llavors, la mateixa nit de l'alçament militar, ells ja tenien preparat un pla. Mentre la majoria d'anarquistes anirien a lluitar contra els militars rebels als carrers, el grup de'n Josep havia d'anar a les esglésies de Barcelona per requisar les peces religioses de més valor que, en teoria, havien de servir per vendre-les i comprar armes per a la causa revolucionària. Paral·lelament, es portaven a terme moltes detencions i execucions, sempre seguint les ordres dels caps de les patrulles de control. Les atrocitats dels revolucionaris del 36 obeïren a una estricta planificació.
P. En Josep S. formava part de la patrulla de control del Centre de Detenció de Sant Elies. ¿Com era aquest lloc?
R. Era un antic convent de monges que es va convertir en el principal centre de detenció del Comitè d'Investigació i Patrulles. Anaven a fer registres, a requisar i a detenir molta gent. Al principi, els mataven a la carretera de l'Arrabassada. Després, però, com que la gent descobria els cossos, els ordenaren als patrullers fer les execucions al cementiri de Montcada. De retorn, si alguna detenció s'havia fet amb testimonis, carregaven els morts més compromesos al camió i els cremaven en un coneguda fàbrica de ciment que encara existeix. Així no en quedava cap rastre. Tot estava molt organitzat.
P. El fet que els crims s'executessin de nit va fer que passessin desapercebuts a molta gent de bona fe. Penso en la descripció entusiasta que fa George Orwell dels primers temps de la Barcelona anarquista a Homenatge a Catalunya .
R. Això és molt possible, però Orwell va arribar a Barcelona a finals de desembre del 1936 i els fets de violència revolucionària es van produir anteriorment a la seva arribada. És sabut que a la rereguarda catalana van morir més de 7.000 persones durant la guerra. Principalment religiosos, militants o simpatitzants de la Lliga o, simplement, gent benestant. Entre el juliol i l'octubre de 1936 van ser assassinats 2.300 religiosos.
P. ¿Ha retornat documentació particular a famílies barcelonines?
R. Sí, aproximadament a una quarantena de famílies, entre les que hi ha noms molt coneguts. Malauradament, els objectes foren venuts. O més ben dit, malvenuts.
P. El seu llibre ha rebut crítiques ferotges de sectors llibertaris.
R. Les esperava. Ells voldrien que tota aquesta violència fos obra dels incontrolats. Se'ls trenquen els esquemes. Crec que molts d'aquests sectors tenen una visió molt idíl·lica del moviment anarquista durant la Guerra Civil. Però fins i tot gent que m'ha fet crítiques dures, com l'Agustí Guillamón, ens hem trobat per intentar col·laborar en una recerca documental i rigorosa sobre un tema tan delicat com és la violència revolucionària.
P. ¿La investigació pot minar la idea de la Barcelona llibertària?
R. Sóc conscient que tinc una documentació que pot desmuntar un cert mite de la revolució a Barcelona, on s'emmirallen els anarquistes de tot el món. També hi ha gent que pot usar aquests materials contra Catalunya. Però jo, que em considero republicà, no faig ideologia. A més, hem de tenir en compte que aquests assassinats no venien només dels anarquistes, van haver-hi molts casos d'execucions manades per gent d'E.R.C., del P.S.U.C. i de la Maçoneria. Pocs polítics al final de la Guerra podien dir que tenien les mans netes. Tant la dictadura franquista com la democràcia han imposat una lectura esbiaixada d'aquell període de la Guerra Civil que n'ha contaminat la memòria històrica. Això, encara ara, provoca tensions que impedeixen cicatritzar els patiments i les ferides obertes per les barbaritats comeses en nom de la Revolució, la República o el Nacionalisme espanyol que va imposar el franquisme.
P. ¿Qui ordenava les detencions i els assassinats?
R. Entre els màxims mandataris hi havia Aurelio Fernández. Estava a càrrec del Comitè Central d'investigació i Patrulles de Control, a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 617. Totes les patrulles actuaven per odres seves. Una de les accions més funestes foren unes negociacions amb els maristes, l'octubre de 1936. Arribaren a un acord segons el qual deixaven marxar de la zona republicana 200 maristes a canvi de que els paguessin 200.000 francs francesos. El pacte, però, es va complir a mitges, ja que deixaren marxar els més joves i la resta els traslladaren a Barcelona, al Centre de Detenció de Sant Elies, on els comunicaren que tot havia estat un engany. Finalment, la nit del vuit al nou d'octubre, van ser afusellats 44 maristes al cementiri de Montcada. Són crims sense cap justificació. Però qui donà les odres mes contundents fou Manuel Escorza del Val, que era el Cap dels Serveis d'investigació i d'informació de la CNT-FAI, des de la casa que havien requisat a Francesc Cambó, al número 30 de la Via Laietana. Manuel Escorza tenia molta informació perquè havien entrat a la seu de la Lliga, d'on van agafar llistats de militants, i al Foment del Treball, on van aconseguir els dels empresaris. Tots van rebre una visita.Cal aclarir el perquè d'aquesta violència. Als anys vint, la patronal contractà pistolers per aturar el moviment anarquista i aquests últims van respondre amb més violència i es perverteix el moviment. També dins la CNT hi havia tota mena de confidents, tant de la patronal com de la policia. A més, des de Madrid, els militars i la policia espanyola van practicar un autèntic terrorisme d'Estat que va tancar qualsevol via reformista o parlamentària al moviment obrer, que per això es va radicalitzar. El juliol del 36 l'aixecament feixista va ser derrotat als carrers per un poble en armes i la violència desfermada va ser difícil d'aturar.
P. El llibre dóna pistes per entendre l'actuació dels anarquistes més viscerals.
R. Això és cert. Eren gent molt cremada de la societat, molt explotada. Molts dels integrants d'aquests grups de la FAI havien patit exili, presó i alguns havien estat enviats com a carn de canó a una guerra molt cruel a l'Àfrica. Els rics s'havien lliurat de tot això. També s'havien enfrontat als grups de pistolers pagats pels empresaris. Tenien molta ràbia al cos, molts odis acumulats i davant el buit de poder van anar per totes. No tenien res a perdre.
P. Aquesta investigació, ¿li està canviant la seva visió de la Guerra Civil?
R. He descobert l'altra cara. Cal assumir tota la memòria històrica sense zones d'ombra. Però intento explicar els fets sense jutjar ni una banda ni l'altra.
Diari trobat a Londres
Entre el roig i el negre
Miquel Mir
Edicions 62
Barcelona, 2006. 238 pàgines
No es pot pretendre fer una lectura purament literària d'Entre el roig i el negre perquè Miquel Mir ha escrit un llibre on cada línea és una mossegada en una realitat viva i d'una trascendència política i moral immensa: els problemes i les qüestions que s'hi tracten encara són vigents i objecte de controvèrsies apassionades. Es lògic, per tant, que la naturalesa polèmica del llibre en dificulti el judici literari convencional, i que les seves virtuts i els seus defectes no puguin marcar-se ni entendre's segons els termes formals amb què s'inspecciona el funcionament d'una obra d'art literària. La importància d'Entre el roig i el negre no es pot valorar ni per l'estil ni per la construcció del relat, i tampoc cal fixar-se en el disseny dels caràcters dels personatges ni en les tensions generades pel desenvolupament de l'anècdota. Mir no ha volgut escriure una ficció capaç d'emancipar-se del seu model, no ha volgut forjar un món sobirà i independent del real sinó que el punt del seu objectiu era il·luminar amb una llum nova una realitat preexistent situant-se més a la vora de la història que de la literatura. I amb l'experiència de la seva vida d'historiador, Mir posa en marxa una història real -a partir de la reveladora descoberta d'uns diaris que relaten els avatars d'un pistoler anarquista abans i durant la Guerra Civil i el seu posterior exili a Londres- sense caure en la truculència ni en la sensibleria, evitant recrear-se en els aspectes miserables, i esquivant qualsevol element tremendista perquè no ignora que els excesos són útils quan es persegueix un efecte literari, però que empobreixen i desqualifiquen el testimoni documental. L'horror es descriu amb objectivitat, com si fos una part més de la rutina d'un pistoler, i els ritus, les jerarquies i la tipologia humana de la CNT i de la FAI que hi apareixen ho fan dins uns marges de sofriment quotidià, ben lluny de cap vel·leitat èpica.
Llegir Entre el roig i el negre representa, en efecte, "conèixer la vida d'un militant de la CNT-FAI" en directe i des de dins, des del fons dels mecanismes que van guiar els camins del sindicat, més enllà dels tòpics i les males interpretacions que ha suscitat la crítica romàntica que mitifica l'anarquisme. Mir, a partir de les anècdotes i les reflexions que troba en els diaris que va escriure en Josep i amb el recolzament dels records de'n Maurici, aleshores un adolescent de catorze anys que va experimentar de primera mà tot el viscut pel seu padrí anarquista, construeix una crònica impacable de la respiració social que s'escoltava a Barcelona quan la ciutat era dominada per la violència, pels crims i per les bombes. Cal llegir Entre el roig i el negre, en primer lloc, perquè permet que el lector accedeixi per primera vegada a l'interior laberíntic d'un univers on tan sols era visible com la part d'una llegenda: ara i aquí s'observa el ritme quotidià de la violència, s'explica l'origen i la intenció de la lluita armada, i es veu el funcionament calculadíssim d'un sindicat amb fama de caòtic i desordenat. I es coneix, sobretot, l'evolució raonada dels passos d'un militant convençut de la necessitat inqüestionable dels grups d'acció directa. Cal llegir Entre el roig i el negre, en segon lloc, perquè aporta informació privilegiada sobre els espolis del patrimoni civil i religiós comesos en la rereguarda durant la Guerra Civil: a l'altra banda de les interpretacions de la fúria salvatge dels saquejos basades en el fanatisme antireligiós i la pobresa material, Mir ensenya com tot plegat era un robatori planificat minuciosament segons un pla mil·limètricament establert on ni l'atzar ni la casualitat hi interpretaven cap paper. I cal llegir Entre el roig i el negre, en fi, perquè és un pou infinit d'anècdotes dignes de reconvertir-se en literatura, un magatzem riquíssim de futures històries narrables, el punt de partida on molts novel·listes hi podran localitzar l'estímul necessari per desenrotllar la imaginació pròpia.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.