'Azzurra'

La squadra azzurra, la selecció italiana, guanyava a Dortmund a l'alemanya, i passava així a la final del Mundial 2006, el mateix dia que es coneixien les gravíssimes peticions de condemna del fiscal Stefano Palazzi contra quatre societats esportives, acusades de manipular els sortejos arbitrals: la Juventus, a tercera divisió; el Milan, a segona; i la Lazio i la Fiorentina, obligades a començar el campionat amb 15 punts menys, cosa que en la pràctica equival a enviar-les a les categories inferiors. No sé quin ajudant del seleccionador Lippi vaig sentir dir l'altre dia per televisió que la situació del futbol a Itàlia era tan desesperada que la selecció no podia fer altra cosa que guanyar aquest torneig. De moment, les seves previsions s'estan complint, i de manera ben italiana: a l'últim minut de la pròrroga, per a desesperació dels molts aficionats d'aquí que detesten el joc italià del cèlebre catenaccio.

Passa que Itàlia és el país per excel·lència del "quan pitjor, millor", de l'art del arrangiarsi, apanyar-se-les per sobreviure en les circumstàncies més adverses, i a més fer-ho amb estil propi. Cauen un darrere l'altre els grans imperis, l'Olivetti no és ni l'ombra del que va ser, al trontollant imperi Agnelli ja no li quedava més que engaltar el duríssim cop de veure el seu equip amenaçat amb el descens a tercera, mentre el seu entrenador abandona la nau per recalar a Madrid, acusat d'alta traïció pels tifosi. I això no obstant, fins i tot els detractors convindran que l'azzurra és la selecció que vesteix millor de totes les que s'han vist en aquest mundial. I que pot guanyar, caram si pot. De la mateixa manera que el Ferrari, tot i ser del grup Fiat, continua sent un cotxe de referència i la Ducati, una moto d'excepció. Ai, Itàlia, "non donna di provincia, ma bordello", no dona honesta, sinó de bordell, que va dir el Dant en una de les invectives de la Comèdia. El país de les sublims contradiccions. El país de l'òpera i del futbol.