L'encàrrec del cineasta

No es tracta de fer la glosa i l'elogi de les seves pel·lícules, quasi totes elles condemnades des de la seva mateixa concepció a esdevenir de culte. Ja hi haurà qui ho faci. Es tracta més aviat de posar l'accent sobre la dimensió ètica d'una biografia personal tota ella feta de trobades i topades amb allò real, és a dir, amb aquella massa amorfa d'experiències i esdeveniments que ens envolten, que no sabríem descriure, que no acabem d'entendre mai del tot, però el pes immens de la qual mai deixem de notar sobre els nostres caps. Joaquín Jordá va ser -es repetirà sovint aquests dies- un lluitador; però no un lluitador contra el poder, ni contra el sistema, ni contra les convencions, ni contra la indústria cinematogràfica. Jordá estava en guerra amb la realitat, enfrontat permanentment amb qualsevol cosa que semblés evident, furiós davant l'estultícia consubstancial a les coses òbvies.

Joaquín Jordá no era un generador de films de denúncia o militants, tot i que algunes d'elles, vistes superficialment, haguessin pogut rebre aquesta etiqueta. Com ha posat de manifest Carles Guerra -qui més ha fet darrerament per aprofundir en aquesta faceta de Jordá com a impugnador a la totalitat- se'ns ha mort un home que va entendre més i abans que la majoria, la urgència d'aquest combat que no és combat contra el capital, el neoliberalisme o l'imperialisme, sinó combat contra la merda que ens estan venent com a existència. Totes les seves pel·lícules parlen d'aquesta manera que tenia Jordá d'agafar la pitrera "allò que hi ha" per sacsejar-ho demanant-li explicacions. Però de totes en destaquen dues, la capacitat torbadora de les quals delata no sols el talent d'un director de cinema d'enorme originalitat, sinó la seva capacitat per transmetre'ns el vertigen d'una percepció al mateix temps lúcida i al·lucinada del món en el que fem que vivim.

Una d'elles és De nens (2003). Difícilment es podria comprimir millor en tres hores com totes les instàncies de poder s'articulaven, es trenaven, coordinaven discursos i actuacions, per produir una determinada realitat amb aspecte d'incontestable, aquell muntatge al mateix temps periodístic, policíac, judicial, mèdic, sindical, urbanístic i polític que va conduir a la destrucció d'un grapat d'éssers humans al Raval de Barcelona. L'altra, El encargo del cazador (1990), una de les coses més estranyes i inquietants que s'han fet mai en cinema, una pel·lícula maleïda, no sols pel seu avatar un cop produïda -de calaix en calaix, sentenciada a no existir durant quasi deu anys-, sinó perquè se'ns apareix com posseïda per una mena d'esperit maligne, una força no exactament humana que arrossega l'espectador a un precipici de veritats inacceptables. Potser passaran encara anys abans que prenguem consciència de la importància aclaparadora d'aquesta pel·lícula que ens parlava de l'ombra tremenda de Jacinto Esteva sobre la vida dels qui el van conèixer, especialment de la seva filla Daria.

Aquestes dues obres fan palès fins a quin punt Jordá més que pel·lícules el que feia era suscitar emergències, en el sentit que indica l'etimologia del terme -d'emerger, sortir de dintre: sorgir, brollar a l'exterior des de no importa quin fons, aparèixer, superar l'impediment que no permetia veure alguna cosa, desvetllar-se, sortir a la llum, fer-se visible el que abans no ho era; protuberar, sobresortir, constituir-se en accident d'una superfície; també per indicar una situació extrema i imprevista que provoca o hauria de provocar alarma davant un perill greu per el context en el que es produeix. Cadascuna de les seves pel·lícules funcionen com a erupcions, manifestacions sobtades d'allò escapolit o ocult per inacceptable, de l'insuportable per absurd o per insofrible. Jordá esgarrava el món per mostrar-nos la massa purulenta i bruta que amaga a les entranyes.

Qualificar Jordá d'"intel·lectual compromès" seria injust, per inexacte i per insuficient. Jordá no es comprometia; s'implicava. La naturalesa de la seva crítica a la realitat no era merament social o política. Anava més enllà, aspirava i aconseguia traspassar al costat fosc de les coses i col·locar-se en l'indret dels desmentits i els desemmascaraments més absoluts i despietats. En els últims anys, Jordá havia estat invocat com a referent bàsic pels centres oficials de producció de prestigi cultural. Els recents seminaris que li van dedicar el Macba o Arteleku en són mostra. Però, poc sensible a les solemnitats i als intents per reduir-lo a discurs, Jordá confraternitzava d'una forma especial amb els sectors més radicals de la crítica política, amic i visitant habitual de caus d'acció i pensament que la policia vigila i els mitjans de comunicació tendeixen a mostrar com a desaconsellables.

Veient-lo rodejat de joves descontents, discutint sobre vida i cinema en els llocs més inimaginables amb gent furiosa pel seu segrest, es podia prendre consciència de fins a quin punt el problema de Joaquín Jordá era la seva absoluta immaduresa -és a dir, la seva negativa a deixar d'aprendre, a morir sense haver viscut-, la seva incapacitat per fer-se gran -és a dir, per rendir-se-, la seva incapacitat per evolucionar, que entre nosaltres ha volgut dir sovint senzillament vendre's. Vet aquí perquè Jordá mai va aconseguir rodar la seva segona pel·lícula. Sols sabia fer primeres pel·lícules.