¿Per qui parlar?

Aigua viva. L'hora de l'estrella

Clarice Lispector.

Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Pagès Editors

Lleida, 2006. 176 pàgines

L'experiència de viure en una gran ciutat ha colpit molts escriptors. La metròpoli és, de fet, per l'home modern una de les poques experiències directes del caos i de l'infinit. En la multitud no és possible distingir rostres individuals, la munió de carrers i de cases fa impossible orientar-se sense el mapa imprès. Per sobreviure-hi i poder suportar l'anonimat, cadascú ha de bastir un mapa personal de llocs i de rostres que constitueixen un cosmos familiar enmig d'un món incommensurable. Cal apamar la ciutat d'acord amb les pròpies fites, construir l'espai: tu, que sopes al restaurant de l'altra banda del carrer, dónes sentit a la llum encesa que puc veure des de la meva finestra. Encara que no sigui amb tu, el meu món ha adquirit uns límits, gràcies a tu he conjurat la ciutat immersa en la foscor i he bastit del meu petit cosmos il·luminat i conegut.

Aquesta senzilla anècdota quotidiana em sembla una bona introducció al llibre de Clarice Lispector Aigua viva (1973), que acaba d'aparèixer en l'excel·lent traducció catalana de Josep Domènech Ponsatí. El llibre no té, però, res de senzill, és més, es tracta d'un text difícil i desconcertant. A causa d'això el sotja el gran perill de considerar-lo un llarg soliloqui, ple d'imatges boniques i de descripcions de sensacions, amanit amb un xic d'atmosfera esotèrica.

No el llegiu pas així, de veritat, no val la pena deixar-lo damunt la taula amb un sospir per l'estil de "que bell i poètic, oi?". Perquè Clarice Lispector ens convida a observar una lluita ferotge, esgotadora i alhora inevitable: trobar una raó per fer servir la llengua, per parlar o per escriure o per pensar. Tothom, sigui conscient (ben pocs) o no (la majoria), ha hagut de fer el pas que descriu Lispector en aquesta breu novel·la, passar de mirar el món amb els ulls d'un pintor a mirar-lo amb els ulls d'un escriptor. Els colors i les formes els percebem immediatament, igual com ens sobrevenen totes les altres sensacions que el cos pot experimentar. És difícil atrapar dins del marc d'un quadre aquesta pura sensualitat del món, la immediata presència de les coses, els pintors, o bé els músics, ho saben.

Quan fem servir la llengua, però, no n'hi ha prou d'obrir els sentits, cal convertir el caos de sensacions en un univers conegut. I per fer aquest esforç immens necessitem un 'tu', un punt il·luminat en la foscor a causa del qual té sentit parlar. El dolor de llengua de Clarice Lispector té segurament un rerefons biogràfic. Nascuda a Ucraïna el 1920, va arribar a Brasil amb només dos mesos d'edat, però el seu portuguès, diuen, havia quedat marcat sempre amb un lleuger accent estranger. Lispector sap que per començar a viure dins de la llengua, sigui la que sigui, has de tornar a néixer tot sencer. Cap criatura humana parla en arribar al món. Però no n'hi ha prou de construir un jo, sinó que cal 'parir' també un tu. Només quan té un tu, el jo és. Aquest és el cercle en el qual ens té atrapada la llengua, que és la identitat més bàsica que posseïm i de la qual no ens podem deslliurar.

La socialització a través de la llengua té molts rostres, qualsevol jo mínimament conscient de si mateix construeix el seu propi tu intern, el tu es pot adreçar a Déu, o bé a un altre ésser de carn i ossos de l'altra banda del carrer. La resposta de qui és el tu resta oberta. En canvi, la falta de la capacitat d'utilitzar la llengua -la falta d'un jo- té conseqüències molt més concretes. El conte d'Andersen La noia amb llumins mostra el lligam de la civilització occidental amb l'herència més antiga, pagana. La nit de Nadal una noia, gairebé una criatura encara, mor congelada al carrer. S'intenta escalfar amb el foc d'uns quants llumins i està convençuda que morta esdevindrà una estrella, tal com li havia explicat l'àvia. Exactament d'això parla la segona novel·la de Lispector, inclosa en aquest mateix volum, L'hora de l'estrella (1977). Una noia del nord-est, del serao d'Alagoas, espera la seva hora de l'estrella, la mort que l'acomplirà. Andersen compara la fràgil vida d'una noia, que no posseeix res, amb el llumí, i aquest llumí amb el breu esclat d'una estrella. Clarice Lispector actualitza aquest motiu, sense dubte més vell que el conte del mestre danès, i el trasllada a l'experiència d'un Rio de Janeiro incommensurable i terriblement hostil. Alhora, però, l'escriptora mostra, tal com fa també Elfriede Jelinek, sense cap concessió al sentimentalisme "de dones" (vegeu la pàgina 95!), la importància de la llengua per poder construir un jo. Aquest és el lligam que uneix els dos relats i justifica que siguin inclosos en un sol volum. "Em deslliuro de ser només una casualitat perquè escric", apunta el narrador que conta la trista història de la nordestina. Només algú que parla i pensa, que és capaç d'utilitzar la llengua com l'única eina per individualitzar l'experiència, pot evitar d'esdevenir un simple coàgul en el temps.

Lispector constata, amb una ironia despietada, que la heroïna del seu relat viu només en el present i per això, sense saber, posseeix dins seu aquell buit que omple l'ànima dels sants. Així com un gos no sap que és gos, ella tampoc sap que és infeliç. Milions de persones a tot el món, convertides en carn de fàbriques o bé d'oficines, tampoc no ho saben. Lispector no fa una simple denúncia, sinó que descobreix les causes i mostra els efectes del desarrelament. Una lectura molt recomanable, cada cop més actual.