Reportatge

El discurs del temps

La celebració l'any 2005 del centenari de la primera pedra del Palau de la Música Catalana, l'obra més coneguda de Lluís Domènech i Montaner, ha continuat el 2006 amb l'any de l'Ateneu, que commemora el trasllat de la institució a la seu definitiva del Palau Sabasona, operació pilotada pel seu President en aquella època, l'esmentat Domènech i Montaner. No és aquest el moment d'estendre's en consideracions respecte d'on treia el temps per construir edificis, ser professor i Director de l'Escola, anar a Madrid com a diputat, presidir diverses institucions, escriure, practicar l'arqueologia i l'heràldica, etcètera, consideracions que el meu amic Oriol Bohigas ha exposat en algun article i ha imitat abastament a la pràctica, convertint-se en el modern alter-ego de Domènech.

Tanmateix aquesta disquisició sobre l'ús del temps, ens introdueix en el tema d'aquest article: l'octubre de 1905, Domènech pronuncià la lliçó inaugural del curs de l'Ateneu Barcelonès sobre el tema Introducció a la Història de l'Art Romànic a Catalunya. El llibre de sessions de la Institució recull el fet dient: "En concepte de discurs inaugural, llegí la introducció, inèdita, de la Història de l'Art Romànic a Catalunya, obra en la qual treballa l'autor fa molts anys". Aquesta citació constitueix un dels moments àlgids del llibre Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l'arquitectura romànica d'Enric Granell i Antoni Ramon, arquitectes i historiadors, professors de l'Escola, que han esmerçat més de tres anys investigant fins on va arribar Domènech, fa un segle, en el seu viatge, a la vegada teorètic i real, a la recerca del romànic com a art articulador del naixement de la nació catalana.

Perquè fos possible aquest treball, el magnífic llibre editat pel Col·legi d'Arquitectes, il·lustrat amb una documentació totalment inèdita i presentat en el si d'una exposició temporal al Museu d'Art de Catalunya, han hagut de succeir una sèrie de fets, presents en el meu entorn familiar des dels temps de Domènech i Montaner fins ara, i que constitueixen una "segona narració" que es superposa a la dels autors del llibre publicat.

Situem-nos als mesos finals de l'any 1940, acabada la Guerra Civil. Pere Domènech Roura, el fill arquitecte de Domènech i Montaner, el meu avi, intenta tornar a l'exercici de la professió, després de passar la guerra mig amagat en el bosc de les Gavarres (Girona). Rés no tornarà a ser igual, ja que ell, arquitecte director de l'Exposició del 1929, en temps de Primo de Rivera, complerts els cinquanta anys, es troba, com tants, desplaçat.

Barcelona és una ciutat trista i caòtica, l'Escola d'Arquitectura ha perdut professors, morts o exiliats, entre aquests Josep Puig i Cadafalch, el predecessor de Domènech i Roura en el projecte de Montjuïc per a l'Exposició. Pere Domènech reprendrà les classes a l'Escola però professionalment iniciarà la retirada, passant llargues temporades a la casa de Canet de Mar, construïda en temps de Domènech i Montaner, mansió familiar coneguda com "la casa gran", dita així en contraposició a la vella masia de Can Rocosa que hi havia al fons del jardí. Can Rocosa, avui convertida en Casa Museu Domènech i Montaner, era l'estudi on Domènech pacientment acumulà els seus dibuixos i biblioteca, els objectes portats dels viatges o els prototips dels elements decoratius que situava en les seves obres. Pere Domènech, com si no volgués remoure el passat, es va muntar un despatx a la casa nova, a peu de Riera Buscarons i allà continuà treballant pels clients de Canet. Però ell sabia, perquè havia contribuït a la seva creació, que en el pis de dalt de Can Rocosa, en la gran llibreria construïda pel seu pare, s'hi amuntegaven una sèrie d'arxivadors que contenien fitxes, plaques de vidre fotogràfiques, escrits diversos, fruit de les "expedicions del romànic", com deia ell, en les que havia ajudat, amb altres col·laboradors, al seu pare. Un silenci ominós regnava sobre aquest material, com si la seva sola menció portés mals records. De més gran, vaig saber per què.

El temps va passar i Pere Domènech es va jubilar, i, després d'un atac de feridura, es va refugiar a casa del seu fill Lluís, a Lleida, on insòlitament només s'emportà les cèlebres "fitxes del romànic", amb les quals passava les hores escrivint i dibuixant. Durant les vacances de Nadal de 1961, després del trimestre en que jo havia començat a estudiar Història de l'Art amb el professor J. F. Ràfols, vaig coincidir amb l'avi a casa del meu pare, a Lleida. La meva curiositat es va desvetllar veient "les fitxes del romànic" i ell m'explicava, amb una lentitud exasperant, forçada per la seva malaltia, les dificultats dels viatges, fins arribar on eren les esglésies. Mai vaig saber per què feia aquell treball amb aquell estrany adeleradament. No era només una distracció d'una persona vella, sinó que hi havia com una entossudida voluntat de continuar quelcom que el seu pare no havia pogut acabar. En alguns moments, sortint del silenci espès en que la malaltia l'havia confinat, barbotejava paraules no gaire amables contra Puig i Cadafalch, segons ell pel seu comportament amb Domènech.

El meu pare, home bo i dialogant, patia amb aquelles escenes i procurava distreure al malalt. Encara vàrem tenir temps, en aquella primavera de 1962, de pujar en cotxe a la Seu de Lleida i sense sortir del vehicle, Pere Domènech va contemplar absort, brandant el cap, les escultures de l'antiga portalada romànica. Va morir el 7 de maig d'aquell any, als 81 anys d'edat.

Un llarg silenci es produí sobre la documentació "dels Domènech", una part a Canet i un altre de petita a Lleida. El meu pare va anar traslladant la part més significativa de l'arxiu, dibuixos i biblioteca, i ho feu catalogar i restaurar, així com el feix de cartes privades de Domènech i Montaner, que es posaren a disposició dels historiadors, entre ells Borja de Riquer, que les reprodueix i cita en el seu magnífic Lliga Regionalista: La burgesia catalana i el nacionalisme (1898- 1904) (Barcelona, 1977).

Gràcies al llibre de Riquer em vaig poder fer una idea general de l'evolució política de Domènech, des de les seves il·lusions l'any 1901 com a membre de la Candidatura dels Quatre Presidents fins al trencament amb la Lliga, quan amb l'article Fivellers de cartró publicat a la revista Joventut l'abril de 1904, critica Cambó. La dissidència es confirma amb la creació de L'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1907, la marginació de Domènech i l'enlairament de Puig i Cadafalch, que recolzat per l'Institut, dirigeix la "missió científica" a les Valls d'Aran i Boi, a la recerca del romànic. Domènech veu com les possibilitats de publicar la seva investigació s'esvaeixen.

Puig, en canvi, edita un primer volum l'any 1909 i un segon l'any 1911. Encara l'any 1915 Domènech pronuncia una altra conferència sobre el tema a l'Ateneu de Madrid, però immediatament es produeix el llarg silenci que he esmentat.

L'agrupament final de la cinquantena de caixes que contenen les fitxes i plaques fotogràfiques es produeix, i l'any 1989, una selecció d'aquestes són mostrades en l'exposició Lluís Domènech i Montaner i el director d'orquestra que la Fundació Caixa de Barcelona va organitzar a la Plaça de Sant Jaume. Només una irònica casualitat pot explicar que en el mateix moment, es produís l'important mostra sobre Puig i Cadafalch a la Fundació Caixa d'Estalvis i Pensions.

L'any 1992 mor Lluís Domènech Torres, el meu pare, i poc després s'inicia el procés de donació dels "Arxius Domènech" al Col·legi d'Arquitectes. L'Arxiu del Col·legi, dirigit per David Ferrer, va dur a terme un exhaustiu treball de catalogació, després d'un concurs previ, adjudicat a A. Ramon i E. Granell, profunds coneixedors del període Modernista. Fins el 2002 no s'arriba al fons més complex i difícil de catalogar: les "fitxes del romànic". Alguns d'aquests manuscrits comencen a despertar el setè sentit dels investigadors. Encara no poden avançar cap hipòtesi però, poc a poc, amb la seva pacient tasca, el material s'ordena com un trencaclosques. Finalment un dia, reunits els interessats a l'Arxiu amb Jordi Sardà, gran domenequià de Reus, cap de Cultura del Col·legi, l'Antoni Ramon ens comunica que han pogut resoldre el complicat cas: el material de Domènech és l'esquelet, d'un llibre inèdit sobre el romànic, del que hi ha un esquema complet, un primer capítol redactat i un immens material documental.

Amb motiu de la presentació del llibre, després de la recerca d' A. Ramón i E. Granell sobre la recerca de Lluís Domènech i Montaner, l'ordre lògic del discurs del temps fa que els papers de l'arquitecte modernista es tornin a trobar amb els originals romànics del MNAC. L'exposició preparada pels conservadors Gemma Illa-Català i Manuel Castiñeiras, coordinats per Jordi Camps i sota la fructífera direcció de l'anterior director del museu, Eduard Carbonell, és un nou motiu per revisitar el museu i trobar-se amb la darrera de les qüestions que es posen a consideració del visitant: la que relaciona els orígens boirosos de l'art del segle X en les misterioses rutes pirenaiques, amb la pacient recerca dels que fa cent anys, amb Lluís Domènech i Montaner al capdavant, intentaren construir la nostra història moderna.

Lluís Domènech i Girbau, és arquitecte i membre del Patronat del MNAC.

El rovell de l'ou

L'art romànic és "el rovell de l'ou" del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Ho recordava ahir, amb aquestes paraules, Narcís Serra, president del patronat del museu, durant la inauguració de l'exposició Domènech i Montaner i la descoberta del romànic que fins al 17 de setembre es pot veure a les sales de romànic. El fet de situar les vitrines dintre del recorregut museogràfic ha estat, realment, una decissió molt encertada dels comissaris de la mostra, els conservadors Manuel Castiñeiras i Gemma Ylla-Català, ja que permet tornar a gaudir de les obres i veure el principi (la recerca i documentació del romànic català feta fa cent anys en el seus llocs originals) i el final (la musealització moderna d'aquelles magnífiques peces que es varen descobrir llavors).

Però si el romànic és el rovell, el Modernisme n'és la clara, el que va permetre lligar la història del país en el seu moment, ja que fou llavors que es va començar a revaloritzar el moviment des del seu vessant artístic i també polític, al temps que fou en aquella época, encara que ja en el Noucentisme, quan va néixer l'embrió del que avui és el MNAC. A més, el Modernisme, del que Dòmenec i Montaner n'és un dels seus principals representants, és el moviment modern més important pel que fa a les col·leccions del museu.

El fet de que l'exposició s'hagi fet gràcies a la col·laboració del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, propietari de l'arxiu, suma un altre incentiu a l'exposició, ja que reflecteix la relació evident entre l'arquitectura i les altres arts, que en el cas tant del romànic com del Modernisme és absolutament cabdal. I en aquest context la figura de Domènech i Montaner agafa una força inesperada, fins al punt que Castiñeiras assegura que el transforma "en un gegant", ja que, indica, ell podria haver estat el motor real de tota la reivindicació del romànic català, tot i que el reconeixement se l'emportaren altres. Tanmateix, com recorda Ylla-Català, aquests documents fins ara desconeguts seran molt valuosos en el futur pels historiadors, que compten ara amb nous instruments per aprofundir en l'estudi del moviment.

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 18 de mayo de 2006.