La vida amargada

Nocturn de primavera

Josep Pla.

Epíleg de Baltasar Porcel

Destino

Barcelona, 2006. 248 pàgines

En una carta enviada el dia 26 de març de l'any 1953 a Josep M. Cruzet, el seu editor en aquell moment, Josep Pla es referia a l'escriptura de Nocturn de primavera i deia: "Tinc la impressió que és el llibre més important que jo he escrit fins ara". I en la carta de resposta, Cruzet li donava la raó i hi afegia, de pas, unes declaracions de Cela: "Diu que una novel·la és tot llibre que sota el títol hi figura la paraula 'novel·la'. Diu que, després de pensar-hi molt, no n'ha pas trobat cap altre. Suposo que vostè, com jo, hi està absolutament d'acord". Més enllà de l'aparença de boutade que es pot flairar en la frase de Cela, el cert és que les preocupacions de l'editor tenien la seva raó de ser perquè quan es va publicar Nocturn de primavera va haver-hi crítiques que, a pesar dels elogis extensos, posaven en dubte el caràcter de novel·la amb què el llibre havia arribat al públic. Alguna cosa semblant havia passat també amb la recepció d'El carrer estret dos anys abans, talment com si allunyar-se de la crida convencional de la narració i centrar-se en la investigació del relat sense argument i explorar les possibilitats que oferien les petites anècdotes quotidianes sense començament ni final que s'anaven succeint i combinant amb un sistema desordenat condemnés el llibre a pertànyer a un altre tipus de gènere literari: Josep Pla va haver de carregar amb el tòpic que era un fals novel·lista amb una veu mediocre i confusa, i que la veu narradora no s'apartava gens de la veu del periodista Josep Pla que firmava els articles i els textos autobiogràfics. És el preu que Josep Pla va haver de pagar per arriscar-se a caminar per un territori novel·lesc distant del que dominava els hàbits lectors de l'època. En lloc del predomini de l'argument amb un plantejament clàssic, Josep Pla opta pel joc amb el temps, per ornamentar el text amb figures de pensament, i per la descripció constant com a motor per dur endavant el relat.

De la mateixa manera que El carrer estret utilitzava el pas de les quatre estacions com a marc temporal, a Nocturn de primavera tiba encara més la corda i se centra en els esdeveniments que passen en les tres hores que dura la festa que se celebra per anunciar el compromís matrimonial de la filla del banquer d'una capital de comarca. Antonio Vilanova va saber resumir amb exactitud què havia fet Josep Pla amb la novel·la: "Ha inyectado en la placidez burguesa y decimonónica de nuestra novela ciudadana y rural el fecundo germen de la ideas, el filo hiriente de la ironía y el corrosivo veneno de la sátira". També va dinamitar el ritme convencional d'un relat, i el lector es troba amb un plantejament que es dilata fins l'infinit, no veu enlloc l'arribada del nus i, quan menys ho espera, topa amb un rapidíssim desenllaç de gran guinyol que ho trenca i ho destrueix tot. Cada un dels personatges que es van incorporant a la festa rep els dards descriptius que li concedeix la veu narradora -el metge del poble- i ningú s'escapa de la mirada dura que ridiculitza cada una de les misèries morals, conducta sòrdida i mesquinesa vital que detecta en cada un dels fets o els gestos dels protagonistes. Tot és tenyeix d'amargor i crueltat, i l'atmosfera que s'acaba imposant en la novel·la és d'una asfíxia terrible amb unes detallades caricatures d'uns monstres gens humans i dominats per la xafarderia, l'avarícia i el rancor immens creat per unes raons mínimes i trivials. Nocturn de primavera és la descripció minuciosa de la vida amargada d'un poble, i la biografia de cada un dels seus habitants sembla un catàleg de despropòsits morals, però el lector no pot evitar el somriure gràcies a l'habilitat estilística de l'autor per dominar la realitat que descriu, a la saviesa amb què tria la menudesa adequada per ridiculitzar els personatges, a les màximes ferotges amb què va puntejant singularment el text i les accions. Josep Pla no va escriure una novel·la segons les lleis convencionals, és cert, però qui s'endinsi en la bogeria vodevilesca que regeix Nocturn de primavera té assegurades unes quantes hores de felicitat literària, una exhibició d'art narratiu novedós, i l'accés a una mirada demolidora i enèrgicament pessimista del món que agrada i consola.

La versió reescrita de Nocturn de primavera que apareix al volum 23 de l'Obra completa de Pla, juntament amb un altra novel·la impagable, L'herència, és més sòlida i coherent, però el text que ara publica l'editorial Destino, que és l'original de 1953, permet fer les oportunes comparacions i entreveure una mica de quina manera treballava i reescrivia Josep Pla. En aquesta edició, a més, hi ha un epíleg entusiasta i de lectura obligatòria escrit per Baltasar Porcel que explica les circumstàncies en què Josep Pla va forjar Nocturn de primavera.