Paciència i persistència, receptes per treballar al país

Les grans estrelles de l'arquitectura mundial ja fa al voltant d'una dècada que van començar a adonar-se de la importància de tenir un edifici firmat per ells a la Xina. És el mercat del futur i tot i l'obligatorietat d'associar-se amb un despatx local, de no aconseguir mai el control absolut del projecte o de rebre un salari que no té res a veure amb els voluminosos honoraris a què estan acostumats, els noms més mediàtics de l'arquitectura no dubten en acceptar quan reben la invitació, principalment si aquesta ve de Pequín i Xangai, seus respectives dels Jocs Olímpics de 2008 i de l'Exposició Universal de 2010. Als xinesos els fascinen les marques, i els grans arquitectes ho són. Dels edificis els fascina la capacitat creativa dels arquitectes. De fet, el que compren amb diners és la idea que ells no tenen. "A nosaltres durant anys se'ns ha negat la capacitat creativa i n'hem perdut el costum", explica Jaume Perramon que li va dir un col·lega xinés incapaç d'entendre el rebuig dels occidentals a la còpia d'idees de què ells presumeixen. Una capacitat de còpia que, a la seva manera, entenen com a creació.

"Per entrar a la Xina el que fa falta és molta paciència i persistència". Aquesta és la recepta que ofereix als seus col·legues el català Marcià Codinachs, que es lamenta que pocs l'escolten. Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, Codinachs porta treballant des de fa uns cinc anys a la Xina, després de viatjar-hi amb freqüència des de 1996, en especial a la ciutat de Xangai, en intercanvis de professorat entre la seva Universitat i la de Tongji. "El meu patrimoni és conèixer la cultura i la gent del país, cosa que considero fonamental per poder treballar-hi", assegura l'arquitecte, que diu que des de 2000, que el van convidar a participar per primer cop en un concurs, fins ara, ha treballat en una quarantena de projectes, principalment a Xangai i la seva àrea d'influència.

El més internacional dels arquitectes catalans, Ricardo Bofill, també hi és, a la Xina. La seva llarga experiència internacional i el fet que dirigeixi un dels despatxos d'arquitectura més grans de Catalunya el feien d'entrada el candidat idoni per introduir-se en el mercat xinès. De fet, la seva primera experiència a la Xina es remunta a 1993, molt abans de l'allau d'informació que actualment ens arriba del gegant asiàtic. El projecte que va signar era una una ciutat de 700.000 habitats al port de Nan Sha, al sud del país. Després d'un parèntesi d'una dècada, Bofill ha tornat a la Xina, i ho fa fet amb força des de fa tres anys. Hi té poc més d'una desena de projectes, molts dels quals s'executen o executaran a Pequín, on hi dissenya, entre d'altes, un barri residencial de luxe i una ciutat dedicada a la biotecnologia.

Josep Lluís Mateo (que té l'encàrrec de fer un museu a Xangai) i Xavier Claramunt també comencen a introduir-se en el mercat arquitectònic xinès.