Ràdio 4

A la façana de Ràdio 4 hi ha una pancarta groga. Hi diu: "Ràdio 4 és viva". L'han col·locat els treballadors de l'emissora per provar d'impedir que els fotin al carrer. Però fa només unes setmanes, just abans que se sabés que volen tancar la ràdio, n'hi havia un altre, de cartell, gairebé al mateix lloc. Era blanc i s'hi llegia: "Propera promoció de pisos de luxe". Vaig pensar que era una gran notícia pels milionaris nostrats: aquell edifici, al número 1 del Passeig de Gràcia, segurament serà dels més cars de Barcelona. Sembla un bon negoci.

En canvi, mantenir l'emissora i tots els programes en català que ara s'hi fan, no ho és. Això vol dir que el sou d'una de les productores del programa nocturn de la Sílvia Tarragona, que es diu Mari Cruz, no surt a compte. I tampoc no surt a compte pagar el sou de la senyora de les factures, que es diu Josefina. No cal dir que els sous dels guionistes del Toni Marín tampoc no val la pena pagar-los. Ja es comprèn.

Per això, tots els polít ics que han dit, públicament, que s'ha de tancar la ràdio per eixugar el dèficit d'això que se'n diu "l'ens", haurien de fer un homenatge als que ho han fet possible. Per exemple a Pepe Navarro, que ha cobrat uns dignes calés per fer un late night a La Primera. I a Jordi González, que va cobrar-los per fer un programa matinal a Ràdio 4. Aquells sous -que algú ens hauria de dir a quant pujaven- i aquelles humils audiències, que sí que vam conèixer, van contribuir a que ara valgui la pena estalviar-se el sou de la productora Mari Cruz.

I, sobretot, un cop tancada la ràdio, aprofitant que ara manen els nostres i hem deixat enrere la caspa (això diuen) hem de fer que es noti el canvi als mitjans públics. Ens interessen programes de qualitat com Mira quién baila, on Carmen Sevilla es dedica a aprendre nocions de dansa contemporània. I com que l'audiència d'aquest programa sí que va bé, proposo les seqüeles Mira quién corta troncos, Mira quién parte sandías con la cabeza o Mira quién te despide.