Una pedra de mosaic

Antoni Pous. L'obra essencial

Ramon Farrés

Eumo Editorial

Vic, 2005. 496 pàgines

Georg Büchner descriu, en el seu inoblidable Lenz, els últims dies d'aquest autor romàntic alemany. Explica que Lenz es va decidir per la mort a causa de l'excés de llum que li feria els ulls, o si ho traduïm en un llenguatge no metafòric, perquè no s'havia volgut enganyar amb cap dels objectes que els homes anhelen. Però a més d'aquesta lluita interna, l'ombra de Goethe era tan gran i hostil que Lenz va quedar aïllat de l'entorn literari. Lenz, un sacerdot que ha perdut la fe en Déu i se sent exclòs de la Poesia, és un personatge històric, és cert, però el seu esfondrament ha representat un model per a generacions senceres. Büchner s'hi emmiralla d'una manera explícita, igual com ho farà més tard Paul Celan i tants altres que s'han reconegut en la mateixa ferida.

"Els llibres i la vida potser m'han ensenyat massa", va apuntar en una carta personal Antoni Pous. La vida d'aquest poeta català, que comparteix amb Lenz la mai obtinguda dispensa dels vots i la falta de reconeixement públic de la seva activitat literària, és un material delicat. Ramon Farrés s'havia d'enfrontar a un repte molt més difícil del que seria afegir una interpretació nova als estudis sobre un autor consagrat. El seu llibre Antoni Pous. L'obra essencial tampoc no podia ser rebut a Catalunya com la primera contribució a la construcció d'un poeta desconegut. Antoni Pous va escriure relativament poc i poques de les seves creacions, siguin poesia, assaig o bé traducció literària, s'han vist publicades. Però el seu camí singular ha exercit d'imant potent. Ramon Farrés ha tingut el valor de dibuixar amb detall els trets en un rostre conegut.

"Els veia purs, nets, catalans de soca-rel" va escriure Joan Triadú sobre l'atracció que sentia Carles Riba per la poesia dels joves seminaristes de Vic, especialment per la de Pous. La descripció de la trajectòria d'aquest poeta ens situa entre els bastidors de l'escenari de la poesia catalana en els primers decennis de la postguerra. Els grans noms són, en aquesta investigació, ombres que es mostren en visites fugisseres i el focus il·lumina les publicacions fetes amb ciclostil o un grapat d'estudiants alemanys que aprèn català a causa d'un lector que els encomana la llengua com si fos una malaltia. Les anècdotes i els entrebancs constants permeten seguir el fil conductor d'una voluntat ferma, incondicional. "Nosaltres, que maldem per la consciència, la inconsciència ens fa culpables", va escriure Pous durant la profunda crisi espiritual. No cal haver abandonat cap seminari per sentir-se interpel·lat per la contundència d'aquesta declaració. El llegat de Pous continua essent un punt d'atracció.

Igual com la resta d'obres recollides a la segona part del llibre, també l'assaig d'Antoni Pous mereix deixebles. La seva tesi doctoral sobre Llull va suscitar, en un homenatge pòstum al poeta, el comentari entusiasta perquè "no es tractava d'una tesi convencional, perquè una tesi convencional es limita a explicar què diu Llull". El llegat d'un pensador que era capaç de veure en Llull un precursor del pensament semiòtic de Pierce i els assaigs d'un crític capaç de comprendre que entre tots els membres de l'escola de Frankfurt només Benjamin va construir un concepte d'història basat en l'esperança, ha de ser llegit, continua vigent. Entre altres coses, Pous permet comprendre l'abast destructor de l'optimisme abstracte que avui ens sotja a cada pas.

Però a part del contingut, que despertarà l'atenció de qualsevol estudiós, Pous hauria d'esdevenir un model també per la seva metodologia. La pretesa objectivitat dels historiadors resulta molt còmoda en un país amb tantes ferides mal cicatritzades. Una munió de fets i detalls és la cortina de fum perfecta per esquivar qualsevol posicionament. Antoni Pous exposava el seu punt de vista obertament, sense por i prenia partit en les qüestions més delicades. Va quedar exclòs de molts cercles, oi?

Ramon Farrés podria haver sucumbit davant de la pressió de l'acadèmia per produir tesis doctorals convencionals -el llibre en qüestió és "un treball escolar"- i si fos un alumne menys avantatjat gairebé segur que s'hi hauria entrebancat. No ha creat un treball científic (per això caldria haver relacionat amb el context històric tots i cadascun dels detalls que ens ofereix), però si un testimoniatge poètic. L'efecte de la lectura d'aquest llibre gruixut és curiós, inesperat. A través de les cites i les notes a peu de pàgina, Pous cobra vida. Totes les conclusions resten a càrrec del lector. El llibre no és un àlbum de fotos que fullejarien amb interès només els qui s'hi veuen retratats. Com una pedra del mosaic, el retrat de Pous fet per Ramon Farrés permet entreveure'n el conjunt.