Nacionalitat catalana
El 1906 es va publicar l'obra cabdal de Prat de la Riba, La Nacionalitat catalana. El seu èxit i difusió va merèixer el qualificatiu de "llibre de capçalera de Catalunya" per part d'Eugeni d'Ors. El propòsit de Prat de la Riba en escriure aquesta obra era explicar les raons històriques i teòriques que justificaven el projecte polític del nacionalisme català. La conseqüència lògica del fet nacional català era el dret de la nació catalana a constituir un Estat propi. No es tractava ja de defensar la diferència provincial, regional o particularista de Catalunya dins de la nació espa-nyola. El salt qualitatiu entre el regionalisme o provincialisme, d'una part, i el nacionalisme, de l'altra, consistia a invertir el raonament. Catalunya no era una part, més o menys diferenciada, de la nació espanyola, sinó una nació que formava part d'un Estat plurinacional.
Els primers anys del segle XX a Catalunya estan marcats per una indiscutible hegemonia cultural i política d'un nacionalisme burgès, elitista, civilista i imperialista. Prat i Ors expressen aquesta confiança d'un cicle nou, d'un Noucentisme que és presentat com a una ruptura sobretot cultural amb el Modernisme. Probablement, aquest tall ho és més en les formes que en el fons, especialment pel que fa al catalanisme polític en el canvi de segle. També hi ha una necessitat d'afirmació d'un nou protagonisme, que en el cas d'Eugeni d'Ors es manifesta en un exagerat personalisme, de qui decideix qui pertany i qui no pertany al nou club noucentista.
No subscric l'afirmació massa superficial i esbiaixada d'Ors en referir-se a Prat de la Riba: "abans d'ell el catalanisme era una elegia, després d'ell ha esdevingut una tasca". ¿Què feia Valentí Almirall, si no acció catalanista? Hi ha molt foc d'artifici i autocomplaença en el Noucentisme orsià. El catalanisme concebut no únicament com a memorial de greuges, sinó també com a acció pràctica d'implicació institucional, de creació de mitjans propis, d'instruments d'acció política és ja plenament viu en els darrers vint anys del segle XIX. El punt d'inflexió que significa l'aportació de Prat de la Riba és la plena maduresa política de Catalunya en tant que nacionalitat: "l'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir el seu propi Estat, és la fórmula política del nacionalisme".
En aquest sentit, Prat de la Riba és l'iniciador d'una manera política de fer catalanisme que es fonamenta en el fet i en la consideració de Catalunya com a nació (diguin el que diguin les lleis de l'Estat espanyol). També en l'assumpció d'un pragmatisme i possibilisme polític com a estratègia política, definida i portada a terme des de partits nacionals independents de les forces polítiques estatals. Aquest llegat de Prat de la Riba transcendeix la seva ideologia conservadora i esdevé punt de referència de tots els corrents del catalanisme. Al llarg del segle XX, totes i cadascuna de les forces catalanistes, a dreta i a esquerra, han partit del fet nacional català i s'han organitzat com a partits nacionals independents, o bé federats amb les corresponents organitzacions estatals.
Però el nacionalisme de Prat, com el d'Eugeni d'Ors, és també elitista, competitiu, imperialista i no democràtic. Ambdós admiraven els nacionalismes emergents i expansionistes del segle XX i es desentenien de les grans ideologies del segle XIX, liberalisme i socialisme. La nació havia de ser la superació de les divisions socials, esdevenint un cos socialment orgànic, d'economia integrada, amb una forta identitat de cultura i llengua, i amb capacitat de civilització i expansió cap a d'altres territoris. Prat de la Riba era un entusiasta de l'imperialisme modern "que domina per la força de la cultura servida i sostinguda per la força material". L'imperialisme és el període triomfal del nacionalisme. Cal dir que aquest vessant del pensament pratià no va ni arribar a posar la llavor. Prat va morir i Ors va desertar cap a d'altres indrets polítics, culturals i lingüístics.
La Catalunya dels primers 20 anys del segle passat no va encaixar en el paternalisme conservador i catòlic de Prat. Més aviat va esclatar en una profunda divisió social i en un acovardiment de la burgesia catalana, que no va perdonar en la Setmana roja del 1909 i va rebre amb alleujament i complicitat el cop d'Estat del 1923. Anarquistes i republicans també formaven part de la nació real catalana, dividida socialment i políticament. Altres noucentistes no acceptats o menystinguts per Eugeni d'Ors, com Joan Maragall i Gabriel Alomar van comprendre millor el futur democràtic basat en la ciutadania. Abans som ciutadans, després som catalanistes. Aquest era llur ideari. La nació en sentit democràtic i republicà no pot ser fruit més que de la voluntat política de tots els ciutadans. No hi ha nacions naturals, orgàniques o creades per mandat diví. Així, Prat de la Riba va proclamar el fet de la nacionalitat, i Maragall hi va posar la ciutadania.
