Oblit incomprensible

El cas de l'autor nord-americà Austin Wright (1922-2003) és tan insòlit com injust i, per segons qui, fins i tot depriment. Wright, que va dedicar 23 anys de la seva vida a l'ensenyament de literatura anglesa a la Universitat de Cincinnati, finalment va irrompre a l'escena literària del seu país amb la novel·la Tony i Susan, el 1993. Lloada per Saul Bellow ("meravellosament ben escrita") i pel New York Times ("del tot irresistible"), aquesta novel·la es va convertir en un best-seller als Estats Units i es va traduir al noruec, al danès, a l'italià, a l'alemany, a l'holandès, al castellà, al coreà i al català (Destino, 1994).

Tony i Susan sorprèn en part perquè no és en absolut el tipus de llibre que raonablement es podia esperar d'un savi retirat de 71 anys. Escrit amb un ritme extraordinàriament captivador, el gruix de la novel·la és una mostra brillant de les històries sobre el xoc entre classes que tant fascinaven els nord-americans als anys noranta, en què una persona plàcida i benestant es troba de cop i volta submergida contra la seva voluntat en el món de la gent lumpen, violenta i sense escrúpols. (Un exemple paradigmàtic del gènere és la pel·lícula Something Wild, de Jonathan Demme; una bona mostra catalana, per cert, n'és la novel·la Deixeu-me en pau, avui introbable, d'Andreu Martín).

Wright ha caigut en un oblit complet fins i tot a Googlelàndia; però potser a Catalunya, on va tenir un traductor de luxe, encara hi som a temps

Tony i Susan comença amb la Susan del títol, una divorciada que rep el manuscrit d'una novel·la titulada Bèsties nocturnes, escrita pel seu exmarit, que vol que ella li'n doni l'opinió. En un ambient recollit i assossegador (té un dúplex car i és Nadal) la Susan es posa a llegir sobre com, en un autopista gairebé deserta, tres homes aturen el cotxe d'un tal Tony Hastings, un professor de matemàtiques, i li segresten la dona i la filla, els cadàvers violats i torturats de les quals seran descoberts per la policia al cap d'un parell de dies. La resta de Bèsties nocturnes descriu la reacció posterior del Tony, un home pusil·lànime i poruc, a les seqüeles de la barbaritat que ha estat incapaç d'impedir.

El que fa que aquesta narració afecti tant la Susan, la lectora fictícia (i ens afecti a nosaltres, els lectors reals), és la normalitat dels fets que descriu. Tots sabem -i ella també- que situacions semblants surten als diaris cada dos per tres. El problema és que el Tony (com la Susan, com nosaltres) és una persona normal i corrent, no pas un heroi, i no té ni idea de com s'hi ha de fer front, a aquest tipus de violència -de mal- casual.

Recordo Tony i Susan com una de les lectures més apassionants dels últims 15 anys. Ens situa al rovell de l'ou de les atrocitats quotidianes que formen una mena de banda sonora tan estrident com persistent a la vida dita normal. Que Wright -autor de sis novel·les més- hagi caigut en un oblit tan complet que fins i tot a Googlelàndia té una presencia menys que testimonial, m'és del tot incomprensible. Però potser a Catalunya encara hi som a temps: Wright va tenir un traductor de luxe, aquí, el malaguanyat Josep Manuel Daurella (que també havia traduït Umberto Eco) i estic convençut que valdria la pena rescatar la seva versió de Tony i Susan. Així, aviat podríem tornar a mirar com Tony Hastings condueix de nit, amb la dona al costat i la filla al seient de darrere, poc abans del moment tan alarmant com inevitable, aquell moment que cap de nosaltres voldria experimentar en carn pròpia, en què ell s'adona que hi ha un altre cotxe a l'autopista aparentment deserta, que no el vol deixar passar.