El documental i els marges

Els últims anys hem viscut un esclat força interessant del gènere documental en el si de la indústria audiovisual catalana. Les explicacions més raonades el vinculen al gradual empobriment argumental de la ficció i al desinterès secular pel documental de la nostra indústria, inclosos els operadors. Jo afegiria un tercer factor: l'arribada del suport digital al llarg de la segona meitat de la dècada dels noranta i l'enorme facilitat i economia de mitjans que ens ha regalat. La digitalització ha aportat una clara democratització del mitjà. Dues de les tres potes en què se sustenta aquest procés democràtic ja s'han assolit; ens manca, però, la tercera. Fem-ne un ràpid repàs.

La primera pota democràtica d'aquest tripeu imaginari, la de la producció, s'ha assolit gràcies a l'arribada de les petites càmeres digitals que, amb preus molt assumibles per la major part de les butxaques, proposen qualitats d'enregistrament certament espectaculars; incloent-hi l'alta definició. La segona pota, la de la postproducció, encara és més assequible i a l'abast que l'anterior: hi ha en el mercat una sèrie de programes informàtics de muntatge no lineal que res han d'envejar als sistemes de muntatge professional i a uns preus encara més assequibles que les càmeres abans esmentades. Per tant, ara més que mai, és vàlid aquell vell axioma que deia que el més important són -o haurien de ser- les idees i el talent. L'època de la bata blanca -com a metàfora de la informàtica d'abans de l'arribada de l'ordinador personal, a la qual només accedien uns quants escollits- s'ha acabat: de la mateixa manera que gairebé tothom fa anar un ordinador, gairebé tothom pot fer una pel.lícula si s'ho proposa. És a dir, si té idees i talent.

Tot llicenciat haurà de pensar què vol fer. O la cotilla de les formes o el camp obert de la llibertat

Però ens queda la tercera pota per assolir la plena democràcia; la més difícil, la que menys depèn de les idees i el talent dels creadors; la que és i ha estat sempre en mans de les grans empreses: l'exhibició. És a dir, les sales i, sobretot, les televisions. Les grans empreses, secularment lentes de reacció, sovint són com els gegants: molta força però poca agilitat. S'han deixat prendre la primera i la segona pota -els ha agafat amb el pas canviat- però la tercera pota no la deixaran anar fàcilment. Solament els queda això i s'hi aferraran amb tota la seva enorme força.

Actualment, produïts amb més o menys diners, amb més o menys giny, amb més o menys talent, cada any es fan a casa nostra una vuitantena aproximada de documentals, sovint, massa sovint, completament opacs i invisibles pel públic en general. I això comença a provocar una frustració entre els creadors. ¿De què serveix tenir càmeres i sistemes de muntatge molt assequibles si després no es poden exhibir les pel.lícules? Ara que es fan més pel.lícules que mai, resulta que no es poden exhibir. Les regles del joc imposades per les televisions fan inútil l'assoliment democràtic que hem aconseguit en la producció i postproducció perquè només emeten -i això, les televisions que n'emeten- una petita part de la producció autòctona. I, és clar, no serveixen de res aquestes fites si després els autors no poden mostrar els seus treballs.

El tema de l'exhibició televisiva -penso en cadenes públiques, evidentment- està arribant a una perversitat, si més no, sospitosa: mai s'havia parlat tant de documentals i, en canvi, mai havia estat tan alta la seva invisibilitat. Cal aplaudir l'aposta de Televisió de Catalunya pel documental; però, alerta. El 33, per exemple, dedica la nit de divendres al documental amb tres espais: un de 60 minuts per emetre un documental -que massa sovint és de producció estrangera-; un informatiu d'uns 15 minuts dedicat a la producció dels documentals més coneguts de la nostra indústria i els festivals on són presentats; i, finalment, mitja hora mal comptada dedicada als treballs dels nous llicenciats en audiovisuals. Dels tres espais, el més prometedor i engrescador és sens dubte el tercer, ja que és un calaix de sastre on s'hi barregen estils i mirades del tot diferents. De fet, el primer d'aquests blocs hauria d'estar dedicat, cada any, a emetre 53 documentals produïts a Catalunya, un cada setmana, i deixar per a altres espais de la graella les produccions estrangeres de més volada. Fer visibles 53 documentals cada any rebaixaria molt aquella sensació de frustració que, darrerament, es palpa entre el jovent que acaba d'arribar al gremi i, de retruc, ens acostaríem una mica més a aquella entelèquia de la democràcia audiovisual de què parlàvem. A més, els únics documentals de producció autòctona que s'emeten són els que, totalment o parcial, ha produït TVC. És excepcional que aquest contenidor emeti produccions catalanes alienes a TVC. I això potser caldria corregir-ho per no fer més gran la sensació de clientelisme que envaeix la producció catalana.

Hi ha, però, més variables a tenir en compte i, des del meu punt de vista, molt més sibil.lines i perilloses. Per exemple, l'absurda cotilla de les duracions. ¿S'imaginen que a qualsevol dels nostres respectats poetes -Foix, Espriu, Torres, Palau, Riba...- els haguessin obligat per contracte que els seus poemaris tinguessin, és un dir, 52 pàgines? Doncs aquesta arbitrarietat és la que imposen les televisions: un marge entre els 52 i els 55 minuts. Si no, no s'emet. Si et surt de 70, talla. Si et surt de 45, allarga'l. Absurd, no?

Per tant, si vols entrar en la ruleta de la selectiva emissió televisiva, els documentals han de durar poc menys d'una hora. Si no, te'ls menges. Els últims anys s'han produït magnífics documentals fets per gent d'aquí, de 90, de 120 o de més minuts, que mai no es veuran per televisió per culpa d'aquesta arbitrarietat en la duració. Del tot injust. Però la duració d'un documental no és l'única forma de control per part de les productores i televisions; n'hi ha més. Per exemple, el control i/o selecció dels continguts, el tractament d'aquests continguts, la fina i molt discutible frontera entre reportatge i documental, el disputat control del final-cut i, la que al meu entendre potser és la més injusta, prioritzar les formes en detriment dels continguts. Cadascuna d'aquestes àrees exigiria un article monogràfic de reflexió.

He vist un munt de cops els ulls de les noies i els nois que s'acaben de llicenciar en audiovisuals que, temorosos, accepten les clàusules establertes per les productores i les televisions a canvi d'entrar, a qualsevol preu, en el difícil i selectiu entorn professional. Com si fos una penyora d'obligat pagament -allò que abans en dèiem passar pel sedàs-, de mica en mica, conscientment o inconscient, aquests joves renuncien al talent que duien a dintre i s'acaben adaptant al fast-food i al prêt-à-porter que els imposen els executius de les productores o de les operadores. I així anem.

El camí de les televisions, doncs, ja el sabem: molt restrictiu en les formes i en els continguts. El camí de l'estrena cinematogràfica, que encara no n'havíem parlat, encara és més complex i selectiu: cal produir-lo com si d'un llargmetratge es tractés (permisos, ICAA [Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales], subvencions molt limitades, pressupostos molt més alts, productores especialitzades en el llarg cinematogràfic, kinescopatge final si es roda en suport digital, negociació amb distribuïdores i exhibidores, etcètera) per acabar, a més, en una més que improbable distribució i exhibició si no has tingut la sort de guanyar algun premi en algun festival. Per tant, aquesta és una estratègia doblement arriscada.

¿De què serveix, doncs, que surtin milers de llicenciats audiovisuals cada any? ¿Quants se'n surten realment? ¿Quin nivell de frustració suporten? ¿Quants acaben fent allò que volien fer? Em temo que molt pocs. Resta, però, una tercera via mentre no apareguin sales alternatives d'exhibició -sales que comencen a aparèixer a ciutats com París, Londres i Berlín-: l'autogestió. És a dir, passar de la indústria tal com l'entenem avui, deixar l'èxit rutilant dels media pels aspirants a Amenábar i, en definitiva, esprémer l'enginy i el talent per tirar endavant projectes econòmicament viables (però conceptualment arriscats) sense trair-nos a nosaltres mateixos. I, al final, buscar un espai cívic, no comercial o alternatiu per projectar-lo, cosa, aquesta, relativament fàcil.

Tot llicenciat de poc en audiovisuals haurà de reflexionar sobre què vol fer. O la cotilla de les formes o el camp obert de la llibertat. Si em permeten la boutade, o Spielberg o Pasolini. I, si es decanten per aquesta última opció, per la poesia, que recordin una antiga màxima: els poetes mai no han viscut del seu treball poètic. Les garrofes se les guanyen fent altres coses.

¿Què fem, doncs, d'aquella democràcia audiovisual que la digitalització ens ofereix? ¿Per què invertir tants diners públics en estudis universitaris audiovisuals si el que provoquen és tanta frustració entre el jovent? ¿Com convèncer a les televisions públiques que tenen -o haurien de tenir- el deure moral de protegir la producció autòctona, tot respectant-la, sense caure en el clientelisme que avui tan sovinteja, ni en les actituds de superioritat que es manifesten?

En el terreny audiovisual, Catalunya hauria d'apostar pels marges. No pas per la centralitat. La centralitat i els gèneres s'han desenvolupat, després de la Guerra Civil, tradicionalment a Madrid; allà hi tenen la seu les grans empreses, els grans capitals i la gran indústria. Barcelona, en canvi, fruit segurament de la seva realitat socio-político-cultural, ha desenvolupat les mirades des del marge. Recordem si no moviments com l'Escola de Barcelona i aquell que n'era el seu paradigma: "Si no ens deixen fer Hugo, farem Mallarmé". Traduït: si no ens deixen fer spielbergs, farem pasolinis. En el món de les arts plàstiques del segle XX passava el mateix: mentre el realisme era a Madrid, l'abstracció era a Barcelona. Sincerament, crec que aquesta és la nostra tradició: mirades com les de Guerin, Jordà, Soler, Portabella, Cussó, Cadena o Lacuesta són del tot inimaginables a Madrid. ¿Per què no apostem, doncs, pels marges? ¿Per què s'insisteix per la via de les narratives convencionals si la història recent ens demostra que el nostre valor afegit audiovisual és el marge i la frontera entre el documental i la ficció? Tant de bo que els que tenen responsabilitats polítiques s'adonin aviat de l'enorme potencial que té l'audiovisual català, facin entendre a les televisions públiques que són això, públiques, i que si no ens ajudem entre nosaltres no vindran pas de fora a ajudar-nos.

Xavier Juncosa és realitzador de documentals.