Biografia d'un geni

Hi ha almenys tres raons per les quals una biografia de Mozart -no diem un estudi musicològic- serà sempre una tasca o bé banal, o gairebé impensable.

En primer lloc, s'ha de dir, en general, que escriure la biografia d'un geni sempre ha estat una tasca tirant a impossible pel sol fet, de lògica rotunda, que hi ha molt pocs genis que es dediquin a escriure biografies i que, per consegüent, el biògraf mai no es troba a l'altura del biografiat. Un pot imaginar-se una biografia de Beethoven escrita per Wittgenstein o una de Goethe escrita per Arnold Schönberg (no existeixen); però allò que s'esdevé en la majoria dels casos és que escriptors de certa anomenada, fins i tot de gran anomenada, però genis per res del món, es queden curts en la seva capacitat de presentar, glosar i analitzar la vida i l'obra plegades d'un geni de característiques tan destacades com és el cas que avui ens ocupa, Wolfgang Amadé Mozart, només en broma, segons ell mateix, Amadeus Mozartus.

En segon lloc, per centrar-nos de bo de bo en el cas de Mozart, escriure'n la biografia -amb tot el que representa el fet de seguir el fil d'una vida per posar-lo al costat, adient-s'hi, de la seva obra- és molt difícil atès que Mozart es troba immers en un context polític, històric i estètic tan absolutament de transició -sens dubte la transició de més gran repercussió que mai han conegut els costums i les arts i les lletres europees, més i tot que l'episodi de l'Humanisme-, que el biografiat s'esmuny com un peix de les mans quan se'l vol atrapar en alguna categoria de les inevitablement reduccionistes que es fan servir sempre en aquests casos. La sola discussió sobre què té Mozart d'"acadèmic" en el sentit de la influència de l'escola de Mannheim; què té de "clàssic" en relació amb Haydn i els grans músics vienesos il.lustrats, també Salieri; què té de "renaixentista italià" per influència del Padre Martini, i què, sense que es pugui donar la sèrie per acabada, de "preromàntic" a la vista de l'anomenat Quartet de les dissonàncies o dels famosos acords de l'entrada del commendatore a la casa de Don Giovanni, en l'òpera d'aquest nom, aquesta sola discussió ja fa caure tota biografia de Mozart en un parany, un laberint i una paradoxa massa grans. Són coses que es poden explicar perfectament des d'un punt de vista musicològic, com ja s'ha dit, però que difícilment es poden associar a un caràcter que, a més a més, va resultar invariable tota la vida, o gairebé: es tracta de la famosa "eterna puerilitat" de Mozart, cosa, paradoxalment, que més aviat hauria pogut desembocar en una ximpleria allargassada en els anys de la maduresa, en comptes de fer-ho, com va ser el cas, en una de les músiques més "perfectes" i més "belles" que mai hagi donat la història d'Occident.

Però hi ha un tercer problema, ara del tot específic en el nostre cas, lligat al que acabem de comentar: un biògraf no pot sinó sorprendre's, desconcertar-se, i potser irritar-se i tot, quan s'assabenta que Mozart degué llegir mitja dotzena de llibres en tota la vida, o poca cosa més -i, amb tot, va tenir l'enorme intuïció de demanar a Lorenzo Da Ponte que li redactés el llibret de Les noces de Fígaro a partir del drama de Beaumarchais, que només podia haver llegit, perquè era prohibit representar-lo a Viena-, i que, com a tot document autobiogràfic de solvència, només ens va deixar unes cent-cinquanta cartes i un poema, potser apòcrif, dedicat al seu estornell el dia que es va morir (4 de juny de 1787), que diu: "Descansa aquí un estornell | tot desgavell, | que al pic de la seva vida | sens sortida | va trobar un dia la mort. | Repica fort | sols de pensar-hi, | el meu cor", etcètera. Si a això afegiu que, per influència possible de la seva mare, que degué ser tot simpatia -a diferència del pare, tot severitat més protestant que allò que li tocava, que era catòlica cordialitat-, Wolfgang Amadé tenia una irrefrenable tendència a l'escatologia catalana i als acudits i concursos de ventositats; que sempre va estirar més el braç que la màniga; que es gastava els diners del més petit encàrrec en randes i ornaments a causa de l'orgull escàs que li proporcionava la cara que tenia; i que, com al final del Lazarillo, va acabar la vida consentint que la seva dona tingués massa amistança amb el senyor Süssmayr, el que després, per caritat i penedit agraïment, li va acabar d'engiponar el seu Requiem, llavors us fareu ben bé la idea de com resulta difícil posar la vida d'aquest home a l'altura de la seva música i fer-ne un tot harmònic. No hi ha cosa més difícil en l'art de la biografia.

Això explicaria que els biògrafs de Mozart -repeteixo, altra cosa és la musicologia- sempre se n'hagin anat per les branques, sol?licitant l'ajut dels àngels i de la teologia (Karl Barth), del sentimentalisme (Annette Kolb), de la grandiloqüència (Paumgartner), i fins i tot del taoisme (Hocquard). Wolfgang Hildesheimer -que, de fet, va començar molt bé els estudis mozartians amb un llibret que no recordo que es traduís mai, Wer war Mozart? (1966), que incideix justament en totes les impossibilitats que acabem de comentar- va voler posar les coses massa al seu lloc, i va fer una mena d'anàlisi panòptico-biogràfica (l'original alemany és de 1977; i la mateixa traducció que ressenyem a dalt ja s'havia editat a Salvat, Barcelona, l'any 1995, amb els mateixos errors que conté aquesta edició de Destino), construïda, gairebé com un puzle, a base de segments de vida i d'obra, que no resol cap dels problemes que ell mateix ja havia detectat.

I ja que no tindrem gaires més avinenteses de parlar de Mozart tot i que estem a punt d'entrar en el 250 aniversari del seu naixement a Salzburg (1756), aconsellem ara als lectors, un punt abans que la de Hildesheimer, aquestes tres obres perfectament llegibles sobre Mozart, fins i tot historiogràficament més posades al dia: H.C. Robbins Landon, Mozart. Los años dorados, 1781-1791, Destino, 1990, i The Mozart Essays, Nova York, 1995; i Robert W. Gutman, Mozart, A Cultural Biography, Nova York, 1999.

Mozart

Wolfgang Hildesheimer.

Traducció castellana d'Ariel Bignami

Destino

Barcelona, 2005. 446 pàgines