Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Tornar a la senzillesa

Sembla que som en el moment aquell en què si en matèria d'art -i, malgrat alguns premis planetaris que ho contradiuen, molts de nosaltres seguim pensant que la literatura és un art- no s'és estrictament modern o no s'aporta res de nou o no s'envolta, el creador, d'una aura d'autenticitat que el diferenciï de la resta de mortals que cada dia es lleven i esmorzen i treballen i badallen davant del televisor, sembla, dèiem, que si l'assumpte no va envoltat de tot això, l'obra d'art, i el creador, no hagin de tenir l'interès de qui s'ho mira des de fora, l'espectador, el lector. Es pot, fins i tot, arribar a acceptar la senzillesa si la senzillesa és fruit d'una volguda actitud postmoderna que porta irremissiblement al minimalisme més auster o al nihilisme més despullat i autodestructiu, però quan la senzillesa està del costat de la quotidianitat, quan és mimètica d'una certa mediocritat realista, rutinària, aleshores l'obra d'art que la reprodueix tendeix, en els nostres temps, a ser mirada amb una certa despectivitat condescendent.

L'home que torna, de Pep Puig, va guanyar el Premi Documenta no precisament perquè fos la menys dolenta de les obres que s'hi presentaven -el Documenta, quan ningú no el mereix es declara desert, assegurant així, en certa manera, la qualitat de les obres premiades-, sinó perquè és una obra de qualitat, sense fissures, ben construïda, ben escrita i ben resolta. Després, a causa d'un problema amb els límits d'edat que no acabava de quadrar amb les dates de presentació, l'autor va haver de renunciar. Fins aquí l'anècdota. Però, és clar, quan una obra ho mereix la gent se n'adona, i el jurat en va recomanar la publicació i això ens permet descobrir una veu a tenir en compte.

Però el principal valor de l'obra d'art, a part del talent que s'hi destil.li, acostuma a ser la consecució d'un llenguatge propi que faci que aquesta obra sigui diferent de qualsevol altra. I aquí és on pot sorgir, en certa manera, la diferència entre un artista i un artesà, i el mèrit de L'home que torna és que aconsegueix aquest efecte pel costat contrari al qual acostumem a mirar quan busquem l'originalitat en una obra escrita, és a dir, en la senzillesa. Senzillesa d'estructura, de llenguatge, de construcció de personatges, de realitat retratada, d'argument. Fins i tot senzillesa, si és que es pot aplicar aquest adjectiu, de durada, ja que la novel.la de Pep Puig és a cavall del relat llarg i de la novel.la curta, d'aquelles que es poden llegir, senzillament, d'una tirada.

Un home, no en desvetllarem els motius, arriba, podríem dir que torna, al poble on va estiuejar durant tota la seva joventut, abans de desaparèixer una mica fantasmagòricament. El poble l'acull amb els seus records, les seves indiferències, les seves alegries i els canvis que amb el pas del temps han anat fent un escenari diferent malgrat que l'escenografia és la mateixa. El retrobament de l'home amb el ritme simple i rutinari dels seus antics amics, amb les vides canviades i aparentment ajagudes en un conformisme feliç, desvetlla un retorn paral.lel, el dels records però també el de les sensacions i sentiments que aparentment havien mort. I aquest és l'assoliment més important de l'obra de Pep Puig, aquest retorn a dues bandes, el físic i l'intern; el físic, volgut, i l'intern, inesperat i que l'enfronta a situacions del tot imprevistes, com el retrobament amb l'antic amor que va propiciar la seva fugida definitiva de tot aquell món, en una llarga escena en la qual topen, d'una manera aparentment cansada però internament paradoxal, les experiències de la dona que ha viscut la resta de la seva vida al poble, casada amb un dels companys del poble i amb fills i amb les camises per planxar i la truita a punt de ser preparada pel sopar. A diferència d'altres autors o autores que, carregats d'ínfules literàries -ja ens perdonareu si citem autors a qui ha passat l'edat-, converteixen aquestes situacions en excessos de sentimentalisme carregós i banal, Pep Puig sap mantenir la distància i presentar-nos aquest tipus de situacions, on fins i tot es beneeix la taula, amb una intensitat literària i una fredor que poden emocionar el lector sensible sense deixar-lo caure en el pou profund i fastigós de la sensació de vergonya aliena en què algunes novel.letes que segur que assoliran un nombre molt més important de lectors ens fan, o farien, caure.

L'home que torna

Pep Puig

Empúries

Barcelona, 2005. 111 pàgines

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2005