Elogi del caganer

Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s'ha espigat per fer arbrissons, la farigola s'ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s'han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s'ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s'hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d'una carena, lluny, els tres camells reials s'acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n'és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d'un fil diu: " Gloria in excelsis Deo ". I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer.

"Serà tan cívic i tan modern com vulguin, però sense ell és un pessebre teològicament mancat"

Aquesta figura -que algú creu vulgar i ara darrerament l'Ajuntament de Barcelona ha decidit que és poc cívica- és una peça fonamental de la sacra rappresentazione que és el pessebre. És una imatge carregada de sentit. És la imatge que indica, amb tota la cruesa que vulguin, fins i tot amb el seu tufet, què vol dir això de "fer-se carn": acceptar totes les servituds de tenir un cos. I això aquesta figura del caganer ho explica sàviament, amb claredat meridiana, als que ens mirem el pessebre, i ens ho recorda cada any.

Però ara vivim immersos en una cultura virtual. Els cossos ja no suen; les top models i els esportistes d'elit, algú pot pensar que orinen i defequen? La mort mateixa l'hem apartada de la nostra quotidianitat. Per això el caganer del pessebre molesta els moderns, els cívics, els políticament correctes, és a dir, els estruços que amaguen el cap als sorrals de la mentida.

El caganer del pessebre té un paper del tot rellevant en la història que allà es representa. A la cova, sota la penya, al portal, diguem-ho com vulguem, hi ha l'escatologia espiritual, el misteri d'un Déu que es fa carn. Darrere la bardissa hi ha l'escatologia de la misèria humana. La primera, que prové del grec ésxatos, fa referència a la fi de l'home i del món, a la història de la creació, el pecat i la redempció. La segona, que prové d'una altra paraula també grega, skatós, que vol dir excrement, fa referència a aquesta desagradable realitat dels animals. I és precisament en el pessebre on, amb l'evidència de la funció excretora del pobre rabadà, les dues escatologies s'impliquen l'una amb l'altra. S'hi mostra d'una manera senzilla, però amb gran eficàcia, la teologia més alta, aquella que diu que per alliberar del que pugui tenir d'humiliació l'escatologia del caganer, per tal que els cossos un dia ressuscitin gloriosos, tot un Déu es rebaixa a fer-se home, és a dir, a assumir també aquesta servitud. O és que potser es pensen que allà, en el llitet, sobre la palla, el Nen Jesús no embruta els seus bolquers?

O sigui que, com veuen, sense el caganer, el pessebre no és res. Serà tan fi, tan cívic, tan modern, tan de disseny com vulguin, però és un pessebre teològicament mancat.

Senyor alcalde, senyors i senyores, que regeixen la cultura, el civisme i tot plegat, senyores i senyors que hi fan oposició, posin, sisplau, un caganer al pessebre de la ciutat, no es deixin entabanar per les sirenes de la modernitat, de la cultura mal entesa, del civisme carrincló. Posin un caganer al nostre pessebre. Hi facin la bardissa ben espessa, si volen, però hi posin un caganer. Tothom coneix aquell rodolí també fruit de la saviesa popular: "Caga el rei i caga el papa | de cagar ningú s'escapa". Ningú se n'estranyarà. Potser riuran. Però la feina de culturització autèntica estarà feta. Sisplau, no ens converteixin el pessebre en un altre espectacle sense sentit.