Entre la modernitat i la tradició

En la configuració de la imatge urbana del País Valencià, durant aquest segle que s'acaba, hi han jugat un paper decisiu successives generacions d'arquitectes més o menys coneguts i d'anònims mestres d'obres. Entre els primers, i sense eixir d'una llista canònica ni entrar en valoracions individuals absolutament subjectives, es pot extraure una relació dels ja desapareguts fa anys, acceptable per la rellevància de l'obra duta a terme, on caben Demetrio Ribes i Javier Goerlich, Gómez Davó i el suís Baeschlin -que no podia signar projectes i potser treballava com a "negre"-, Cayetano Borso i Enrique Viedma, Vicente Traver i Enrique Pecourt, Joaquim Rieta i Juan Vidal Ramos, Francisco Almenar i Mariano Peset. I molts més, cadascú amb la seua tendència i la seua clientela, intervenint en la vida de la gent, fent-los la cuina, el menjador, el dormitori, l'hospital o la presó, el magatzem o el manicomi. Fins i tot el cementeri i l'escola.Entre la profusió de noms, potser destaca, pel que revelen els canvis d'estil, Luis Albert Ballesteros, que va nàixer a València el 1902. Féu els estudis d'arquitectura a Madrid, on es va titular el 1928. Uns anys abans ja havia participat, col.laborant amb Gaspar Blein, en el concurs de projectes llançat per l'Ateneu Mercantil de la seua ciutat, per a la construcció d'una seu nova. Tot i que no guanyà, la proposta en què participava -un gratacel colossal- indica bé un intent de connectar amb una ciutat que mirava d'adquirir, ni que fóra modestament, un cert aspecte entre europeu i nord-americà. En realitat, vencé en el concurs una idea bastant més clàssica, com n'eren la resta de les presentades, més ben adaptades als gustos dels promotors. El projecte Blein-Albert representava -ha escrit Alberto Peñín, que considera Albert "l'arquitecte valencià més brillant dels anys 30"- l'entrada a València del llenguatge racionalista i en una època relativament primerenca respecte a l'endarreriment crònic de l'Estat espanyol.

Acabada la carrera, Albert aconseguí diversos càrrecs en l'Administració. El més important i de més projecció posterior, el 1932, ja amb la República, fou el d'arquitecte de la Diputació de València. Des d'aquest lloc preparà quatre importants projectes frustrats per a instal.lacions dependents de la corporació provincial dominada pels blasquistes: una plaça de bous nova per a la capital del país, un hospital provincial nou, un Teatre Principal nou i un manicomi.

I és que Albert trobà, en acabar la carrera, una València sotmesa a transformacions de tota mena. L'àrea urbana creixia, el centre de la ciutat era objecte d'una reconstrucció amb remodelació d'espais -l'actual plaça de l'Ajuntament o les primeres expropiacions per al traçat de la plaça de la Reina-, l'assolament d'edificis antics -alguns de valor- i la substitució per noves construccions, sovint d'un monumentalisme cridaner, trasplantat directament de revistes estrangeres d'arquitectura, o d'un castissisme tirant a barroc i tradicionalista, molt apreciat per un sector notable de la burgesia local.

Al costat d'aquesta debilitat recurrent per la pastisseria arquitectònica, altres promotors preferien llenguatges més innovadors i funcionals, en els quals Albert es movia amb destresa. En paral.lel amb les construccions públiques frustrades, començà a projectar i realitzar edificis d'iniciativa privada, al centre de València i amb diversos estils correctament administrats. El primer, l'edifici Carbajosa (1931), al carrer de Xàtiva. N'hi seguirien d'altres, coneguts pels cognoms dels promotors: Tortosa (1931), Cánovas (1933), Buch (1935), Alonso (1935) -potser el més representatiu de l'obra de l'arquitecte- o Zabala.

Durant el període anterior a la guerra d'Espanya, va poder evitar les temptacions historicistes. El conflicte canviaria les coses. Albert, home de dreta, fou detingut i la composició del seu estudi professional es dissolgué. Amb la victòria de Franco, i, passat el procés de depuració per haver entrat en la diputació durant l'època republicana, reprengué -edulcorant-los o substituint-los- antics projectes de la institució o els substituí. Ja no hi hauria plaça de bous nova -ni en calia!-, però ell va restaurar, ja al final de la vida, la vella. No es faria un Teatre Principal nou i ell mirà de posar al dia l'antic. L'Hospital Provincial posat en funcionament el 1962 no tenia gran cosa a veure amb el que havia imaginat anys arrere.

Pràcticament, ja, després del 1939, Albert es dedicà sobretot a obres oficials. Encara, entre el 1941 i el 1944, dirigí un edifici que promogué com a constructor, a l'avinguda de l'Oest de València. Ha estat definit com "el cant del cigne d'una època ja periclitada". La dels trenta en què algú, a València, es podia permetre vel.leïtats innovadores. Morí el 1968 i deixà una bona memòria de professional solvent, que potser no tingué l'oportunitat de donar de si tot el que hauria pogut.

I també a la restauració en edificis històrics: el Palau de la Batlia, el pati gòtic de Sant Domènec, la cartoixa de Portaceli, el monestir del Puig, el col.legi del Patriarca i, sobretot, el palau de la Generalitat -llavors ocupat per la diputació provincial-, al qual, entre altres elements, afegí una nova torre, simètrica a la del segle XVI.

Féu també edificis de promoció religiosa, com la parròquia del Bon Pastor, el col.legi del Loreto o també el Cotolengo.