En el laberint de la vida

Aurora Valero té uns ulls grans i vius, i un somriure espontani, fresc, eternament jove. Recorde que la seua exposició retrospectiva a les Drassanes de València, l'any 2007, em va colpir, i de manera ben especial el seu autoretrat, pintat el 1957, on figura una jove de gest sever i mirada penetrant, amb una poderosa presència. Aleshores tenia dèsset anys, i la pintora iniciàtica ha recorregut a poc a poc el seu camí, fins a convertir-se en una artista molt respectada de l'art valencià actual. Aurora parla amb entusiasme d'aquells anys de formació, però també de quasi totes les altres coses de la seua carrera professional. És una dona extravertida, de conversa càlida, de gest afable. No hi ha cap positura d'artista, cap petulància, ni cap impostura: és d'una naturalitat pura i senzilla, sense misteris, sense farrigo-farrago pictòrics. Això fa que el temps que estem amb ella, al seu estudi d'Alboraia, passe volant, sense adonar-nos-en.

"Hi havia tanta misèria que no teníem ni paper per a dibuixar"

"Amb la meua sèrie volia reivindicar el paper actiu de las dones"

Però, al mateix temps, la seua obra projecta una força, una energia que ens desorienta i ens sobta. Aquella presència tan poderosa que vaig descobrir en l'autoretrat ?"el vaig pintar l'any de la riuà", em diu? torna a figurar en els seus llenços, en totes aquelles obres que omplin les parets de l'estudi. És un doll de força condensat en cada quadre. És sorprenent aquell ímpetu, aquella valentia, la seua seguretat per a deixar la seua marca. "L'art que fan els artistes joves m'interessa molt", em diu. "Però de vegades tinc la sensació que es perden massa en el missatge, en l'escenari que construeixen... En canvi, jo sóc l'actora principal dels meus quadres. M'agrada ser jo sempre. A soles. I jugar-me-la".

La llauradora pintora

El seu estudi ocupa diverses plantes d'una casa d'Alboraia, ben a prop de l'església, amb la imatge de sant Cristòfol encimbellada. És un ambient clar, nítid, amb una llum intensa, tamisada, que entra per grans finestrals i per dues claraboies. Una escala metàl.lica uneix les tres plantes, i Aurora riu mentre les puja, panteixant una mica: "Quan vaig posar aquesta escala tan empinada pensava que no envelliria mai! Ara ja se'm fa pesadeta de pujar i de baixar". És la casa dels seus pares, que va heretar i que va enderrocar per construir un nou espai que li fóra útil per a la seua faena. "La casa originària era de l'any 1942, i molt fluixa en tots els aspectes, de fang i pallús...". Son pare era llaurador, i la seua família d'origen humil: abans de la guerra vivien de les terres arrendades, i després ja aconseguiren tindre algunes propietats. "Jo he treballat molt a l'horta. Què he fet? Doncs de tot! Collir pimentons, creïlles, xufa... Recorde que alguns dies d'hivern els dits no els senties; una vegada la collidora de xufa em va passar per damunt del peu i em va arrancar una ungla. Jo vaig seguir treballant, sense queixar-me". Li pregunte per què es va dedicar a pintar. "És una història que he contat moltes vegades! Diran que em repetisc!".

Li demane per favor que m'ho explique, que tinc molt d'interés, i que de segur que els lectors també. "Bé, quan era una xiqueta pintava pels carrers amb clarió, o amb un tros de guix. Això de dibuixar sobre el paper era quasi impossible... Hi havia tanta misèria que no teníem ni paper per a dibuixar. En ma casa hi havia una taula de granit gris, i allí amb clarió jo feia els meus dibuixets, que després esborrava amb un drap. Ma mare era de Benimaclet i hi anava tots els dies a visitar els seus pares, on també tenien una bona taula de granit on jo, de nou, pintava, compulsivament. Un dia un escultor amic de la família em va veure dibuixar i s'hi va interessar, i va dir als meus pares que m'havien de donar lliçons, que em dugueren a alguna acadèmia. Però això significava diners, despeses... I l'home els va dir: "Doncs jo vindré i li faré classes de dibuix!". Debades! Aquell home, que tenia quasi vuitanta anys, venia a peu des de Torrefiel! Per donar-me lliçons... Que com es deia? Don Paco... Francisco Nácher".

La història em commou i em recorda l'èpica de Cimabue amb Giotto. M'imagine la llauradoreta Aurora pintant una ovella amb un tros de guix a la vorera de sa casa... Aquell escultor va descobrir el talent i es va esforçar per salvar-lo. "Després ja aní a Arts i Oficis. A peu des d'ací: una hora menys cinc minuts m'hi costava. Entremig dels camps. Un dels primers professors fou Ximo Michavila, que em va impartir Història de l'art. Vaig obrir els ulls. De sobte, vaig entendre-ho tot. Jo volia fer això... Fins aquell moment, jo havia pintat espontàniament, com respirava. Però hi havia una altra manera de pintar, que era la interessant... Va ser una autèntica metamorfosi. Li dec molt, a Michavila: ell sovint diu que sóc la seua filla".

Aurora seu en un balancí i jo al seu costat en una cadira. Una butaca, protegida amb un llençol, està reservada per al seu gos Ron. "Em fa molta companyia. Abans tenia una gosseta, Popi, llesta com la fam, que tenia el seu vocabulari; quan va morir va ser un drama. Aleshores em donaren aquest, un gos de caça, mig salvatge... Pensava que no ens entendríem, però no ha estat així". En un faristol reposa un gran llibre sobre l'obra de Miquel Àngel. Durant la seua recent investidura com a acadèmica de Sant Carles, Aurora Valero va dedicar una bona part del seu discurs a parlar de l'obra de l'escultor renaixentista. "Miquel Àngel obri la porta de l'art. Obri a l'emoció, al desequilibri, a l'excés, a la desmesura, ho revoluciona tot. Això és el que més m'interessa d'ell, aquella energia, aquell gest iconoclasta, segur de si mateix. A l'art actual hi manca emoció, el veig gelat, amb poca personalitat".

Li pregunte què prepara ara, i em diu que fa uns dies ha inaugurat a Alfàs del Pi una gran exposició titulada Laberints. Trenta quadres de gran format, de 170 x 170, alguns fins i tot més grans. "La vida és un laberint", m'explica, "i no sabem mai quina serà l'eixida". Hi convinc: avancem a les palpentes, fent tentines, seguint un instint incert. Li faig saber que potser la part de la seua obra que més m'ha impressionat és la que ha dedicat a l'horta. "Quan vaig guanyar la càtedra de pintura, vaig haver d'instal.lar-me durant uns anys a Tarragona. Quan vaig retornar, em vaig retrobar el meu paisatge d'infantesa: amb aquells camps, amb la mar... Una horta en perill, que destruïen, sense cap remordiment. Sempre he dit que, si volem salvar l'horta, el que hem de fer és salvar l'ofici de llaurador. No es pot salvaguardar el paisatge sense protegir el seu artífex principal... Caldria subvencionar-los i salvar tota una cultura". Hi estic d'acord, tot i que li faig veure que aquella sèrie, per a mi tan colpidora, va ser un curt episodi de la seua trajectòria. "Sí, jo no sóc paisatgista. A més, l'horta és excessivament planimètrica, massa artificial, tot són angles rectes, línies, rectangles, quadrats. Jo estime la línia corba, que és la de la vida. A més a més, odie el color verd i la meua sèrie sobre les dones ja espentava amb força".

Em diverteix aquesta circumstància i li dic que també Michavila odia el verd. "Jo me'l preparava, mai no emprava un verd original. Mesclava negre amb groc, i així i tot no el puc suportar... M'interessava més el tema de la dona: la democràcia havia arribat, però qui canviava els costums? Pensa que jo he viscut sempre a Alboraia, i que ací durant aquells dies hi havia una visió molt antiga del paper de les dones. Mares, mestresses de casa, tenint cura dels fills. Aquest era el paper assignat. Jo havia patit bastant: no era habitual que una dona volguera ser pintora. Quantes dones de la meua edat pinten? Eva Mus, Antònia Mir... Vull fer constar que Antònia és una dona molt valenta, que va resistir en una època penosíssima, amb una obra molt important... Amb la meua sèrie sobre les dones, que va durar deu anys, volia reivindicar el paper actiu de les dones, d'una dona valenta, ferma, segura, d'una ben plantada". En una de les parets penja una cartolina amb una estranya inscripció que diu: "Dona, allibera't de la talla trenta-vuit". De sobte entenc aquella crida, i li pregunte si això també està relacionat amb la seua batalla feminista. Riu i em diu que és clar que sí. I rebla, amb orgull, que ella empra una talla cinquanta.

Ens acomiadem. Abans de marxar li faig una última pregunta. "Tens la percepció que a Alboraia saben qui ets?". Torna a riure, i m'explica que ella és una dona senzilla, que no li agrada aparentar, que va al mercat tots els dies, com qualsevol altra dona... Però, per fi, conclou: "La veritat és que han posat el meu nom a un carrer. Pintora Aurora Valero... Un carrer ben bonic... Però això no m'ha canviat gens". N'estic segur.