La Transició en una barra

Han obert una llibreria sòbria al xamfrà del carrer de Ripalda, el cor popular del barri del Carme, de nom Lletres i llum, un fet que no deixa de ser irònic, atés que la zona va ser, fa tres dècades, un temple de llum i lletres, de sarau i llibertat, de cultura del carrer. Hi ha dos temples de la Transició, diferents però complementaris, L'Aplec i La Torna. El primer obert la primavera del 1976 i el segon, al cap de dos anys. Hereus de Capsa 13 i de Barro, locals pioners de la contracultura il.lustrada del jove antifranquisme, que van generar un univers entre lúdic i polititzat al barri amb més solera de la ciutat. Des del 1973 Capsa 13 havia tancat per ordre governativa franquista.

"Va a ser el millor que ens va poder passar a tota una generació"

Els bars del Carme van condensar l'eufòria de la Transició

Una vegada mort el dictador i desapareguts els governadors feixistes, Paco Muñoz, amo de L'Aplec, va reunir al seu local el bo i millor de les diverses esquerres de l'època i només hi punxava excel.lent música en català. Per la seua banda, Àngel Puig, antic cambrer de Capsa 13, i després amo de La Torna, hi punxava vinils de qualsevol tipus, sobretot rock and roll.

Si a L'Aplec del carrer de Sant Tomàs podies trobar-te a la barra un trio essencial de la cultura del País Valencià format per Joan Fuster, Vicent Ventura i Doro Balaguer; a La Torna, del carrer de la Corona, de vegades ballava un taconeig sobre les màquines de cosir Singer personalitzades en taules, no Isadora Duncan, sinó la mateixa Olga Poliakoff i hi escrivia relats el desaparegut escriptor argentí Raúl Núñez. Eren els temps de l'eufòria democràtica, de la trobada dels pobles, de la legalització dels partits.

"Aquella època feliç de la Transició va ser el millor que ens va poder passar a tota una generació. Era un temps en què tots els polítics d'esquerres prenien posicions, des del FRAP fins al PSOE, i venien al meu local a discutir", recorda ara Paco Muñoz, natural de Xàtiva i inventor de L'Aplec, el pub que més clients rojos per metre quadrat va concentrar en el seu temps.

La llista de les persones que anys després han tingut un paper clau en l'esperit progressista de la ciutat és interminable. A més d'aquest trio essencial de la cultura indígena, a la barra de L'Aplec, tot just entrar, a l'esquerra, com no podia ser d'una altra manera, el polígraf Rafa Xambó es tractava amb el millor de cada casa.

En un vell reportatge del Levante EMV, Xambó va arribar a comptar-hi fins a cinquanta clients il.lustres, des d'Aranguren, Saramago i Goytisolo fins a Pi de la Serra, els Miquels Navarro i Barceló, per no parlar de periodistes com Pep Torrent, Jesús Civera, Amadeu Fabregat, Rafael Ventura Melià o Manuel Muñoz; maulets com Josep Guia i comunistes del partit com Antonio Palomares.

"La gent eixia de vesprada i de nit. De vegades, quan arribava a obrir el local, hi havia trenta o quaranta xavals i xavales, peluts i amb els pantalons acampanats i les jaquetes de pana, esperant entrar-hi per fer la revolució. És que la gent s'estava allà tota la vesprada, se n'anava a sopar i hi tornava a la nit".

Somnis de llibertat

En les fotos que mostra Paco sobre l'apogeu del seu local es pot veure l'alegria reflectida en la nombrosa colla que s'hi concentrava. Paco no sols posava Raimon o Llach, sinó que en l'última època punxava tot el rock català del moment: els inoblidables Pau Riba, l'Elèctrica Dharma o Jaume Sisa. L'esquerra nacionalista tenia L'Aplec com el seu temple d'acollida. Eren temps en què, a falta d'una altra cosa, aquest tipus de bar personalitzat es convertia en un fòrum de debat i de trobades. S'hi lligava, s'hi barallava, però, sobretot, s'hi parlava de l'estat democràtic acabat d'estrenar.

La Torna, als amagatalls del mercat de Mossén Sorell, lluïa un dibuix de Burguitos, el músic i escriptor, com a divisa sobre les portes de fusta vella; i dins, a mitjanit, es respirava l'aroma de la marihuana, del café i del conyac, combinats amb el fum dels Ducados, l'essència de pàtxuli als cabells de les xiques i l'olor agra de la cervesa Goldamm, acabada d'arribar de Barcelona.

"Allò fou irrepetible, érem joves i era el temps de l'obertura; així doncs, vam dir, au, som-hi! S'hi lligava molt, perquè hi havia moltes xicotes. El nom, és clar, el vam posar per l'obra d'Els Joglars, que llavors triomfaven al València Cinema. Tots els actors i totes les actrius que actuaven en aquell teatre del carrer de Quart venien a La Torna a prendre's una copa".

Segons Àngel Puig, una de les especialitats del local era l'orgasme de monja, un còctel que portava granadina "per a donar-hi color, però qui se'l prenia ja no era el mateix en tota la nit". "Vull dir", puntualitza, "que se li n'anaven les penes".

Eren els temps d'Adolfo Suárez, l'antic falangista que va veure la gràcia de la democràcia, d'Albert Boadella, guru del teatre d'avantguarda i el pòster amb la màscara blanca del teatre clàssic sobre les quatre barres del territori; eren els dies gloriosos de la lluita per la llibertat d'expressió.

"Hi havia moments d'entusiasme esteticopolític", diu amb sorna Paco Muñoz, a la vetusta sala bar del Cercle de Belles Arts; "quan posava La gallineta de Lluís Llach, el quasi centenar d'ànimes que abarrotava el local es posava a cantar-la. La veritat és que a la casa no sols hi havia política; en aquella època es follava molt, érem joves i érem moda".

Hi ha històries que mai no es repetiran en aquesta ciutat destruïda per l'especulació urbanística. Per exemple, que va ser Ciprià Ciscar, futur conseller de Cultura, qui va fer comprar la planta baixa per a L'Aplec; i aquell advocat del PSPV ho va fer amb una actitud socialista, ja que no els va cobrar, segons conta Muñoz.

En aquesta història de dos bars històrics hi ha més seqüències; el record de molts amics desapareguts, homes magnífics que s'han perdut per sempre, com Vicente Caurín o Valerià Miralles, entre molts altres.

Uns altres, com els gats, tenen set vides. Es va acabar el moviment hippy i els indis metropolitans d'El Viejo Topo es van dispersar amb l'impuls descafeïnat de la socialdemocràcia. La Torna, ja fa un quart de segle, es va esfumar per si mateixa i potser ara té un fill putatiu al mateix carrer, La Manola, un reducte de dissidents i postpunks que juguen al dòmino i escolten molt bona música punxada per un parisenc valencianitzat que respon al nom de Manu.

L'Aplec és una altra història. Es va decretar la rehabilitació de l'edifici i a Muñoz li van pagar una misèria i no el van deixar continuar. Havia arribat la dreta a l'ajuntament de la ciutat.

I una seqüència final, com un quadre del gran Edward Hopper o de Toledo, un artista que ja no hi és, però que era el més talentós i agut de l'Equip Crònica: és mitjanit i en la tele es juga un partit del Barça, són els últims dies de L'Aplec.

El local està buit, només hi ha dos homes a dins. L'un és l'amo, Paco Muñoz, que acaricia amb una camussa les últimes botelles de bourbon; l'altre és el periodista J. J. Pérez Benlloch que, davant d'un gintònic i veient el partit, maleeix els seus seixanta anys acabats de complir.

La Torna i L'Aplec ja no hi són, però tots dos locals carmeners viuen en el cor rebel de molts valencians. Formen part, sens dubte, dels somnis dels nostre alliberament.