L'últim vol de la República

Rafael Castellote, 89 anys i natural de la Font de la Figuera, mai oblidarà les últimes paraules que va pronunciar La Pasionaria en sòl espanyol, posició Dakar, aeròdrom de Monòver, abans de volar cap a Orà en una avioneta Dragón, escapant dels franquistes: "Tinc molta confiança en vosaltres, xics, prompte sabreu què passa, però feu-vos-en la idea, perquè la situació no és molt bona".

La mitja nit del 6 de març de 1939 el petit aeròdrom alacantí era un formiguer de pànic. Tan sols quedaven un parell de setmanes perquè els feixistes entraren a la ciutat de València i al port d'Alacant s'escenificara la tragèdia de la fugida impossible per a centenars de combatents copats definitivament el 30 de març per les tropes italianes. Per acabar-ho d'arreglar Segismundo Casado, cap de l'Exèrcit del Centre, es revoltava a Madrid.

Negrín i el seu govern tenien preparats dos grans avions Douglas per a escapar

S'acabava la guerra i l'elit republicana es concentrava en la coneguda com a "posició Dakar", a l'aeròdrom de Monòver. Allí, al començament del mes i en un ambient crispat van arribar Rafael Alberti i María Teresa León, Togliatti, Claudín i altres líders importants del PCE així com militars d'alta graduació.

Negrín i el seu govern tenien preparats dos grans avions Douglas per a escapar dels seus enemics. La vesprada del dia 6, el president del govern derrotat i els seus ministres es van enlairar sense incidents de la posició Dakar. Hi anaven tots, llevat d'Uribe.

Aqueix dia, el jove guerriller Rafael Castellote amb els seus companys de la Font de la Figuera tenien una missió històrica. Armats amb els seus fusells curts Smischer, amb tres carregadors de trenta bales cada un, seguien les ordres directes del coronel Ignacio Hidalgo de Cisneros, cap de l'aviació republicana, que els havia encomanat la seua última missió: escortar a Dolores Ibárruri, Vicente Uribe i el búlgar Muriev Ivanov, delegat de la Internacional Comunista, conegut pel Moreno, fins que pujaren al bimotor Dragón que els portaria a Orà.

Castellote, responsable aqueixa nit del grup de guerrillers d'escorta, s'havia passat els últims mesos de guerra fent sabotatges en la zona enemiga fins que va rebre l'ordre de dirigir-se a la posició Dakar amb els seus homes per a aqueixa missió especial.

"Ja sabíem que les coses anaven malament, però quan vam arribar a Monòver vam saber que anaven pitjor", conta ara Rafael als seus 89 anys, en sa casa de Torrefiel, a València.

"El govern al complet venia de Barcelona, allí estaven La Pasionaria, Líster, Uribe, Álvarez de Bayo... Negrín estava allotjat en una canyada, en un edifici gran, La Pasionaria i Uribe en un xalet. Nosaltres, els de Font de la Figuera, vam arribar des de València, érem uns 20 homes ensinistrats. Llavors vaig veure el capità de la companyia i ens va informar de la missió. Calia escortar La Pasionaria i Uribe des del xalet a l'aeroport. Ells anirien en un cotxe i nosaltres darrere. En total érem tres homes armats fins a les dents.

En la posició Dakar hi havia tres avions grans, cada un en un cap del camp. Llavors va arribar el coronel Cisneros. 'Vostés ja han dinat? ?va dir?. D'ací no ix ni entra ningú fins que ens hagen enlairat els avions".

La desbandada de l'exèrcit republicà

L'exèrcit republicà estava en desbandada i després del colp del coronel Casado es vivia a Madrid la vergonya d'enfrontaments entre republicans amb Franco a les portes de la ciutat.

"A Monòver hi havia molta gent que arribava buscant vies de fuga, però se n'havia de tornar o dirigir-se a Alacant, perquè no hi havia espai en els avions", continua Castellote, "eren coronels de l'exèrcit, comunistes, gent molt coneguda. Alguns de nosaltres havíem d'anar d'escorta amb ells fins a Alacant a la cerca d'una eixida a l'estranger. Els guerrillers custodiàvem els avions fins que no en va quedar cap en terra. Van eixir a la fi tots volant. I llavors va succeir. Anàvem a replegar-nos quan va arribar un camió descobert amb tropes lleials al colpista Casado. "Reunisquen-se tots ací i entreguen les armes!", van cridar. "Però nosaltres vam replicar que només ho faríem als nostres comandaments. Finalment vam poder eixir d'aquella ratera i tornar a València".

L'aventura de Rafael Castellote havia començat mesos arrere, quan mobilitzat en l'anomenada quinta del biberó, la del 1941, va eixir amb els seus camarades de la Font de la Figuera en direcció a Barcelona per a incorporar-se a les dues divisions de les JSU.

"Però estava preparant-se l'ofensiva de l'Ebre i els faltava gent, així que quan vam arribar a Salou, Líster ens va fer baixar i quedar-nos-hi per a participar en la batalla. Les condicions d'espera eren roiníssimes, sense menjar, dormint en terra, sense mantes, polls. Pura misèria, així que vam anar cap a València i allà ens van proposar formar part de la guerrilla. El 14 Cos de l'Exèrcit estava a Benimàmet i vam passar una setmana aprenent a posar bombes davall les vies de tren. Una vegada ensinistrats, vam anar a Granada, a Sierra Morena, que fins i tot no estava ocupada per l'enemic. Vam creuar la línia de foc i vam passar quasi un mes posant explosius en els ponts i les vies i els camins. De dia ens amagàvem en una zona de molt de matoll i de nit actuàvem".

Els guerrillers republicans depenien de l'exèrcit, però en realitat la seua estratègia estava dirigida pel PCE l'últim any de la guerra.

Segons conta Tuñón de Lara, els últims dies de Monòver van suposar una aventura per als líders comunistes i republicans. Abans de l'eixida de La Pasionaria en el Dragón, va tenir lloc una reunió dels quadres que quedaven del PCE amb Vicente Uribe i Togliatti, del PCI. Es va decidir que s'hi quedaren tres homes: Checa, Togliatti i Claudín. En eixir de l'aeroport amb cotxe van ser detinguts pel cap del SIM d'Alacant per ordre dels casadistes, però l'agent d'intel?ligència era vell amic de Claudín i els va alliberar. Altres no van tenir tanta sort i van ser tancats en presons com Sant Miquel dels Reis fins que va arribar Franco el 30 de març d'aqueix any funest i els va afusellar, entre ells estaven Casto García, Manuel Navarro i altres comunistes que es quedaven per organitzar la resistència.

Castellote no va acabar els seus sobresalts polítics amb la guerra civil. Com a membre actiu del PCE a València, va ser una de les víctimes de la llegendària "caiguda" de la cúpula obrera valenciana el 1968, a les mans de la infausta policia franquista coneguda com a Brigada Político-Social; amb el difunt Antonio Palomares al capdavant.

Ara, en la pau de la democràcia, li brillen els ulls d'entusiasme a aquest lluitador de gairebé 90 anys, en recordar aquells dies en la posició Dakar. La mateixa Dolores Ibárruri, en les seues memòries, relata des del seu punt de vista, el testimoni de Rafael. Escriu la mítica líder revolucionària. "Jo acabava les pàgines de la meua obra El último camino recordant com un grup de guerrillers va venir a acomiadar-se a l'aeròdrom de Monòver. 'Salut camarada Passionaria. Fins prompte!', van dir. Els vaig abraçar a tots".

Rafael Castellote, amb el seu testimoni, posa punt final a aquesta història amb les paraules de la icona comunista europea. Aquelles paraules tristes exclamades sobre el soroll de les hèlixs del Dragón: "Tinc molta confiança en vosaltres. Però feu-vos-en la idea, la situació no és molt bona...". Aquells guerrillers quasi adolescents, ja ho sabien, "la situació va ser la pitjor possible". La guerra estava perduda per sempre.