Shakespeare, 23 d’abril

Avui, Dia del Llibre, que és també de sant Jordi, patró d’Alcoi i d’Anglaterra, de Catalunya i d’Aragó, de Grècia i en temps passats també del Regne de València, en alguna processó de l’església ortodoxa, no sé si a Atenes o a Kíev, trauen a passejar una relíquia del sant. Vista la incertesa total sobre l’existència del cavaller, el drac i la princesa, és com si passejaren una ploma de l’arcàngel Gabriel, que també n’hi ha en alguna església. La credulitat humana és infinita, i arriba a l’extrem de suposar que un Dia del Llibre, acompanyat de cinc milions de roses, demostra que Catalunya mereix la independència i, a més a més, ens ha de fer tot l’any feliços. Comprovant quins són els èxits de vendes (no solament el Dia del Llibre, sinó en qualsevol fira: com la de València, que enguany fa mig segle), és ben visible que la felicitat editorial, llibretera i floral, no té cap relació amb la ideologia, i molt poca amb la literatura. També és normal: la literatura produeix plaers lents i subtils, no sol donar satisfaccions massives, i no és cosa d’un dia de festa que serveix per a tot l’any. No sé si és per això, per cansament, o per un excés d’agorafòbia, ja fa anys que ni la fira ni el dia em fan eixir de casa. Està mal fet, ho reconec, però no és efecte de desafecció pel gremi, ni de mala voluntat. Ni de dubtes sobre la data del naixement de Shakespeare, i molt menys la de la mort de Josep Pla, a l’enterrament del qual vaig ser un dels poquíssims escriptors presents. Quant a Shakespeare, segons que explica un llibre deliciós, Will of the World, pareix que, en efecte, arribà al món un 23 d’abril, perquè en el registre de baptismes el vicari de Stratford va inscriure el dia 26 el nom de “Gulielmus filius Johannes Shakspere”, i sembla que el costum era batejar les criatures tres dies després del naixement. I quin món era aquell que trobà el petit Will, valga’m Déu, quina barbàrie i quin refinament, quan els capellans i els simples fidels amagats de l’església romana podien ser cremats i esquarterats, arrossegats pels carrers, esbudellats, i patir altres mostres molt elaborades del poder de la reina Isabel, cap de l’Església anglicana. A casa del nen William la mare era catòlica fervent i secreta, i el pare, guanter de fortuna desigual, dubtava entre l’església clandestina i l’oficial. Drames, perills i secrets de família, l’oposició entre el poder i la consciència: el teatre de Shakespeare ja era present un 23 d’abril.