Els racons de l’ànima

Pintar és un estat d’ànim. Hi ha pintors que sempre semblen enriolats, tocats per la gràcia del destí. D’altres, en canvi, semblen tindre un mal constant de panxa i s’arrosseguen pel pas dels dies amb un gest trencat i malcarat. Seria difícil i arriscat establir una correlació directa entre art i caràcter, però tot podria ser. Si el senyor Pissarro haguera tingut més mal geni (el mal de peus que patia Cézanne) potser ara seria la primera espasa dels impressionistes. O si a Botticelli el frare Savonarola no li haguera amargat els últims anys de vida potser ens hauria regalat una última i superba primavera, i no els quadres tan tristos que va pintar aquells dies de melancolia immensa.

Inmaculada Martínez-Martí (Mislata, 1975) és una pintora del primer grup, dels que tenen sempre un somriure als llavis. Quan la vaig conéixer, ja fa una bona pila d’anys, el seu riure fàcil i la seua mirada brillant naixien d’un cosset evanescent, que en qualsevol moment podria desintegrar-se. Els anys han passat, ha guanyat en cos i presència, però l’alegria hi roman tan espontània i natural com el primer dia. I parlar amb ella em posa de bon humor, perquè s’expressa des de la senzillesa i la humilitat. Li faig veure que no és gens diva, i riu, i em diu que com hauria de ser-ho, que ella és així, i no mira de ser res més que això. Que el contrari seria un impossible. Estem al seu estudi, en un pis de Mislata, en un barri molt humil: a sota hi ha un taller d’automòbils i el soroll del carrer inunda constantment l’estança, molt mal aïllada de l’exterior. “Si fa vent fora, se m’envolen els papers”, diu, donant un colpet de peu a la punta d’un llenç per tal de fer-hi una mica de lloc. Vet ací un bon cafarnaüm, pense per a mi: Inma m’ha fet cas i no ha endreçat res, i quasi no ens podem moure entre tant de llenç, pot de pintura, escultura de guix i mil andròmines més, entre abandonades i mig utilitzades. “Una vegada vingueren uns galeristes de Madrid i jo ho vaig endreçar tot... Tot ben net i arreglat. I els vaig sentir dir, per a ells, ‘açò no és un estudi d’artista!’”. Ausades que ara no hi ha cap impostura. Però de seguida puntualitza: “Bé... M’he vestit. Perquè hi ha molts dies que vaig en pijama... Picasso també anava tot el dia en calçotets!”.

Inmaculada Martínez és una pintora nata, exigent, amb un instint molt especial per a copsar la vida i les palpitacions del seu temps. Els seus quadres sobre la platja de la Malva-rosa són molt celebrats, amb la fixació de la inesgotable fauna de banyistes. Inmaculada copsa com ningú l’alegria de la mar, la llum de la platja, el color de la humanitat, dels estampats, de les ombrel·les, del blau marí, el gest del putxinel·li i de la mestressa de casa. Aquells quadres són un esclat de colors, admirables, sorprenents, sense prejudicis. No retrata cossos escultòrics, ni jovenetes anorèctiques i evanescents, sinó humanitat en estat pur: dones rodanxones i homes amb el ventre gros, el formiguer humà de l’estiu. “Aquests quadres meus agraden molt... M’imagine que perquè són alegres: la gent vol coses que projecten un estat d’ànim positiu... No sé...”. Inmaculada segueix traient llenços, cossos i més cossos en banyador, dos homes mantenint una conversa amb els peus dins de la mar. “Quan faig alguna escena no marinera no agrada tant... No sé per què, però la mar... la mar sempre és ben rebuda”. Hi ha l’alegria sorollesca, o la unió de colors de Giner Godella, tot allò transsubstanciat per una pintura de capes, d’inspiració pop. “A mi no m’importa pintar la mar tantes vegades com em demanen, però no em deixen investigar altres temes”.

M’explica que, quan va morir son pare, va pintar una sèrie que es deia “La maraña del pensamiento”. “Estava en un estat de xoc. La seua mort fou inesperada, durant una operació a cor obert... Vaig pintar el que sentia. El dol, el dolor, la incomprensió davant de l’ésser estimat perdut. Tenia aparaulada una exposició, en la galeria Rosalia Sender, i quan vaig arribar amb aquells quadres... Uf! El galerista Ángel Garrido els va exposar, va aguantar el tipus, amb molta paciència i resignació! I no va vendre res...”. Es fa un silenci. Ara estem en una habitació interior, llòbrega, i fins dalt de tot de llenços. Em mostra aquells quadres, plens de circumvolucions, de nòduls, de formes estranyes. És una línia interessant, que més treballada podria conduir fins i tot al fabulós univers de Luis Gordillo. Però res a veure amb la mar, toujours recommencé. “Ángel, tan bon punt va poder, va despenjar alguns quadres i va posar en el seu lloc llenços meus antics, que tenia guardats... Per veure si aconseguia salvar l’exposició. Vaig vendre’n un de la mar titulat Després de la tempesta, amb la mar despoblada, després d’un xàfec d’estiu...”.

Però aquell quadre tan trist es tracta d’una excepció. Si la mar de Joaquim Sorolla i Ignasi Pinazo és laboriosa (els pescadors, les dones esperant, els bous arrossegant la barca), la de Martínez-Martí és festiva, amb les ombrel·les multicolors, amb intensos colors plans que surten espontàniament de les tovalloles, dels banyadors, de les bosses, dels pareos. És una pintura costumista, que projecta la imatge d’una humanitat que es lliura joiosa a l’oci, al descans, amb els cossos torrats en l’arena, amb la mar fulgent, amb tota aquella gent traginant la seua humanitat. No és un elenc de cossos esculturals, sinó unes instantànies transsubstanciades per la seua mirada, que ho recull tot, en una galeria de carns passades per cremes i bronzejadors, de naturalesa humana en tota la seua diversitat. D’alguna manera, Inmaculada Martínez-Martí ha creat el seu clixé i ha sabut fixar la mar valenciana dels nostres dies. Aquesta és l’originalitat de l’obra d’aquesta pintora: uns flaixos de colors sota un cel i una mar immensos. I és natural que li siga molt difícil abandonar aquell encuny propi i transitar per un altre.

Li pregunte si aconsegueix viure de la pintura. Em confessa que fa el que pot, però que, en realitat, viu de sa mare. Sense la seua pensió no podria arribar a final de mes. Sa mare viu al pis del costat i, quan hem arribat, hi era present i ens ha escrutat amb una mirada benèvola i protectora. “Quan tenia cinc anys, vaig guanyar un concurs de pintura en El Corte Inglés”. Busca entre la pila de quadres i trau un quadret d’una dona vestida amb una elegant roba groga d’època. “Mon pare es va posar tan content que el va emmarcar... I em va apuntar a una acadèmia de dibuix. Pensa que en ma casa l’art era una cosa llunyana. Mon pare era pastor en un poble de Terol, Pozondón, i vivia de les ovelles... Però tenia curiositat. Fins i tot quan jo ja estava en la facultat de Belles Arts es va animar a pintar... Ara a Pozondón hi ha més veïns que tenen quadres seus que meus!”. En aquella història, hi ha alguna cosa entranyable, quasi de narració giottesca, que em commou. “A escola guanyava sempre els concursos de dibuix... Estava predestinada... Vaig nàixer sabent dibuixar”. Inmaculada s’endinsa de nou en el terreny dels records i un altre colp apareix l’ombra del pare. “He pintat la butaca on descansava...”, de títol Sense tu. Aleshores em diu: “Els artistes han d’expressar el que senten; si no, és mentida... Aquests són els quadres de l’època en què estava trista, després de la mort del pare”.

Arriba Jesús Císcar i canviem de tema. Jesús la fa posar davant d’un autoretrat seu, asseguda en un tamboret. Li pregunte què té Mislata que hi ha tants artistes: Miquel Navarro, Nico Munuera, Moisés Mahiques... Potser que els lloguers són barats, contesta sense complicar-se. Vull saber si es veu amb els altres artistes i em diu que poc, però que l’altre dia va prendre un café amb Miquel Navarro: “Estava emocionadíssima... I em va dir que li agradava molt el que feia! I que me n’havia d’anar a Miami, que allí de segur que triomfaria!”. Intente imaginar-me Inmaculada a Miami, pintant aquella platja i aquells ianquis... Per què no? Aquella també és una fauna molt singular.

Xarrant xarrant, he quedat gelat. Fora plovisqueja i l’estudi és una nevera. “Quan treballes no te n’adones”, observa Inma, des del seu positivisme existencial. Li dic que en l’estudi on més fred he passat fou en el de Josep Sanleón i que per això vaig titular l’entrevista “La cara nord de la muntanya”. “El vaig tindre de professor a la facultat, Sanleón”, em contesta amb un nou somriure. “Fou una influència important per a mi, vaig aprendre molt amb ell. Vaig pintar amb models nus”. Trau un nu femení, suggeridor, molt acadèmic, però amb un gest que ja defineix la mirada pròpia. “No crec que em recorde”, comenta, llevant-se importància. Li dic que de segur que sí. Inmaculada riu i aquella possibilitat, que Sanleón sàpia qui és, li escalfa un moment algun raconet de l’ànima.