Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PUNT DE MIRA

Fuster traductor

Em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de 'Fontamara', que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo

Sembla que més de tres quartes parts dels professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània) dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster. Dedicació altament lloable que té, tanmateix, alguns inconvenients. Per exemple, especialment en el cas de Fuster, la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor. Fa un any o dos, em va arribar a les mans un volum d’“estudis sobre literatura valenciana contemporània” (aquest no és el títol, sinó el subtítol), obra d’un catedràtic competent i subtil, poeta, i home d’extensa cultura literària. Òbviament, més de la meitat dels capítols anaven dedicats a Estellés i a Fuster. Entre els quals, un em sobtà especialment: “Recepció literària i afinitats electives: Fuster traductor d’Ignazio Silone.” Parla, no cal dir-ho, de la novel·la de Silone, Fontamara, i explica que la versió és impecable, demostra la penetració lingüística del traductor, la seua capacitat d’adaptar el llenguatge, com accepta i resol els reptes estilístics, i altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament. Perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust. Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: “I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia”. I tant, i tant. El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira.