Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓN

“El PP es el partido más honrado y más honesto”

Entre incrèdul i sorprès vaig llegir aquestes paraules, supose que meditades, del senyor Alberto Fabra

Entre incrèdul i sorprès vaig llegir aquestes paraules, supose que meditades, del senyor Alberto Fabra, president de la Generalitat del País Valencià, i expectant candidat del PP a les eleccions del pròxim mes de maig. I dic expectant, perquè des de Madrid no acaben de donar-li el “Nihil obstat”.

El mateix dia que el molt honorable president feia aquestes declaracions sobre l’honradesa i l’honestedat del PP, els mitjans de comunicació ens informaven de la petició de “32 anys de presó per a la cúpula de Camps”. I el mateix dia encara, el senyor Carlos Floriano, vicesecretari d’Organització i Electoral del PP, demanava, pel que fa al finançament d’aquest partit, que es determinen responsabilitats i que “se devuelva el dinero si es que se ha de devolver”. El senyor Floriano exigia que “se aclare cuanto antes mejor” la qüestió del finançament del PP valencià. Per tant és evident que si el senyor. Floriano diu “que se aclare cuanto antes”, vol dir que no està tot clar. I amb tot, el senyor Fabra ens diu que “el PP es el partido más honrado y más honesto”.

Si el PP valencià és com diu i com defèn el senyor. Fabra, ¿de quin partit són (o han estat) els senyors Ricardo Costa, Vicente Rambla, Carlos Fabra, Milagrosa Martínez, Luis Díaz Alperi, Rafael Blasco, Luis Fernando Cartagena, José Joaquín Ripoll, Víctor Campos, Sonia Castedo o Ángélica Such. De quin partit eren els senyors Manuel Cervera i Luis Rosado i la senyora Alcia de Miguel, exconsellers del Govern del senyor Francisco Camps i que seran processats? O la senyora Cristina Ibáñez, gerent del PPCV i destituïda per Gènova el dimarts passat?

Però aquests polítics no són els únics pillats “in fraganti”. També és un escàndol el cas Bárcenas, Pujol, Matas, Millet... o la qüestió, no suficientment aclarida del senyor Monedero.

Desgraciadament, els escàndols de corrupció no són exclusius del “partido más honrado y más honesto”. El cas de Bankia i el senyor Rodrigo Rato (de quin partit era el senyor Rato?) i la venda de preferents, el senyor Miguel Blesa, els casos d’Andalusia amb els senyors Griñan i Chávez, o els delegats de CC OO de la banca, que es van repartir 3,7 milions d’euros en sobresous i 14 (!!) en viatges, reunions i dinars. Tots aquests casos posen en evidència, una vegada més, la simptomatologia d’una classe política, empresarial i sindical, malalta. I recordem que fa uns quants anys també van fer les seues “proeses” els senyors Juan Guerra i Luis Roldán.

Sant Pau escrivia als cristians efesis: “Cap amic de fer diners, que és una idolatria, no tindrà part en l’herència de Crist i de Déu” (Ef 4:5). I el mateix Jesús també ens prevenia sobre la usura i la cobdícia: “Guardeu-vos de tota ambició de riqueses” (Lc 12:13).

És evident que fa falta una regeneració política i un gran pacte contra la corrupció, com han proposat els professors Aureli Martínez i Adela Cortina, impulsors de 99 mesures contra la corrupció. Però això només serà possible si, com ha dit el papa Francesc, tornem a posar al centre de la vida social i política l’home, i deixem de tindre com a única preocupació i finalitat els diners. El papa ha és molt clar pel que fa a la corrupció i per això ha dit: “Aquell qui roba a l’Estat i ho dóna a l’Església és un hipòcrita corrupte. Aquell qui diu:Sóc un benefactor de l’Església”, però roba a l’Estat o als pobres, roba!”. I el papa ha afegit encara: “Qui porta a casa diners guanyats amb la corrupció, dóna als seus fills pa brut”, ja que “la corrupció és l’herba mala que infecta la política, l’economia, la societat i fins i tot l’Església”. D’ací que fa només uns dies, el teòleg basc Jon Sobrino deia: “La riquesa és com un cable d’alta tensió, que qui el toca es crema”. I així estem (estan!) de socarrats!!

Joan Miquel Bausset és monjo de Montserrat