Viatge a la malva-rosa

Camine pel Jardí Botànic, un matí fred i rúfol de febrer. El lledoner de l’entrada ha perdut les fulles per complet i mostra al cel galvanitzat tota la seua sublim arquitectura fractal. Les fulles de color mostassa del ginkgo entapissen el terra, on una merla de bec groc rebusca entre la fullaraca. Els arbres perden les fulles per a protegir-se del rigor hivernal, és una estratègia extrema, però que ha tingut el seu èxit evolutiu. Ho pense mentre avance per la secció de les rosàcies, també despoblades de fulles. Viure arrelat a terra et condemna a la immobilitat, no pots buscar cap aixopluc, ni cap recer. Els rosers desenvolupen les espines per protegir-se de l’herbívor perepunyetes i passavolant: Rosa canina és el nom científic d’una d’aquelles espècies, la rosa d’ullals esmolats com un ca. Camine a poc a poc, aclofat dins del meu abric. En la secció de les rosàcies han incorporat recentment a la col·lecció un esbarzer sense punxes: es tracta d’una varietat, però que ha tingut el seu èxit. Possiblement sense la intervenció humana s’hauria extingit, però se l’ha relacionat amb la santedat i això ha fet que el seu cultiu s’haja estés miraculosament per tota la geografia. Un cartell del Botànic ens explica que l’eremita sant Benet, per no sucumbir a la pruïja amorosa, es va llançar nu a un esbarzerar i totes les espines se li quedaren clavades. Aquell esbarzer del Botànic és, doncs, fillol d’aquella planta on el sant, fet un sant Llàtzer, allunyà definitivament la temptació sexual. Arribe al quadre de les plantes medicinals: una altra estratègia de protecció de les fulles és crear substàncies aromàtiques, que són tòxiques per als herbívors. El que per a l’home sembla una flaire encisadora, per als herbívors esdevé un verí molt indigest. Toque una mata de malva-rosa, que creix bledana i esponerosa, i em deixa als dits una forta aroma de llima. Amb aquella planta abans fabricaven perfums, i això també va ser important per a la seua distribució i extensió arreu del món. Joan Fuster escrivia en El País valencià: “I queda la platja... Vet aquí la Malva-rosa. Un francès, monsieur Robillard, fabricant de perfums, es comprà per ací, fa cent anys, un tros de terra per criar-hi flors, i li va posar el nom La Malvarrosa, que ara serveix a tot el paratge”. Vet ací la malva-rosa de Robillard! Perquè Jean Felix Robillard, format al Jardin des Plantes de París, també fou jardiner major d’aquest Botànic de València, un treball que va compatibilitzar amb una empresa de perfums, que venia en una botiga molt popular de la ciutat. Va morir l’any 1887 i està soterrat en el cementeri del Cabanyal. Ara ningú no el recorda, però cada vegada que prem i olore les fulles de la malva-rosa viatge mentalment, per un estrany automatisme, fins a la nostra mar.