“El periodisme d’investigació ha mort”

Pel seu aspecte podria passar per un d’aquells membres d’un grup de folk dels anys setanta o per un professor universitari que ocupa tot el seu temps entre el departament i l’aula, hi podria passar, si no fos perquè Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) ha documentat alguns dels casos més impactants de la crònica social i política de la vida espanyola dels últims trenta anys. Llibres d’investigació com Ricos por la patria (2001), Negocios privados con dinero público (2002), Los banqueros de Franco (2005), La transición sangrienta (Península, 2009) o novel·les primerenques com Festín de tiburones (1990), on contava l’ascensió al poder de Mario Conde, entre altres títols, que amb el pas del temps han esdevingut elements imprescindibles de consulta i també de comprensió de la nostra història recent. Aquest còctel de violència i poder sense límits que ha assenyalat el nostre passat: ”En les meues novel·les sempre hi ha corrupció i abús de poder, enriquiments criminals”, assenyala Sánchez Soler. “A mi allò que m’agrada de la literatura és perquè em serveix per a reflexionar i relatar allò que sé, ara des de la ficció, i tinc llibertat per a relatar la veritat profunda a què no arriben altres veritats com la judicial i la periodística”.

Va fer la carrera periodística perquè volia, per damunt de tot, escriure i “el periodisme era l’únic ofici en què pagaven per fer això”, diu sobre la seua elecció professional. “Allò que a mi m’interessava era buscar històries per a contar-les, revelar fets amagats, anar per davant, qüestionar les versions oficials, crear opinió”. Durant els anys huitanta treballà en El Periódico de Catalunya i en el setmanari Tiempo, on creà l’equip d’investigació. “Vaig tenir la fortuna que em vam deixar desenvolupar aquesta manera de fer periodisme, els era rendible informativament; després, quan ja no els interessava, perquè xocava moltes vegades amb els seus interessos empresarials, vaig saltar als llibres d’investigació”.

A cavall entre el periodisme d’investigació i la novel·la ha anat desenvolupant la seua obra de creació i recerca. “Sempre m’he enfrontat als meus llibres de no-ficció amb la mateixa obstinació literària que a les meues novel·les, no cal recordar que el periodisme és la notícia, els fets, la immediatesa, mentre que la novel·la et permet reflexionar sobre aquests fets, sobre els personatges que els protagonitzen, et permet explicar-ho tot amb perspectiva”. I afig: “Si a més, el novel·lista té la fortuna de conéixer-ho tot de primera mà com a periodista, el resultat és molt més intens i creïble, li dóna un rostre de veritat”.

Aquests vasos comunicants entre periodisme i literatura s’han projectat d’una manera admirable en la seua última novel·la, El asesinato de los marqueses de Urbina (Roca editorial), sobre l’anomenat “cas Urquijo” i que ha estat guardonat amb el Premi Internacional de Novel·la Negra L’H Confidencial. “Els meus inicis periodístics van ser amb el cas Urquijo, vaig seguir tot el procés, i fruit d’aquesta investigació vaig publicar tres llibres”. A partir de tota aquella documentació que incloïa sumaris, cartes, documents, entrevistes, Sánchez Soler va començar a construir la novel·la. “Vaig esperar trenta anys, el temps que al meu parer em permetia contar aquell crim des d’una altra perspectiva, el mòbil econòmic que mai no va ser investigat, i al mateix temps podia crear el personatge de Fierro, l’organitzador del crim, un especialista en faenes brutes per a la banca. Volia que fóra una novel·la negra a ultrança i també, al mateix temps, una crònica subtil de la Transició”.

“La novel·la negra m’ofereix llibertat”, diu a propòsit de la seua tria literària. “Llibertat per a contar les realitats que s’oculten darrere les veritats oficials”, afig. Aquest gènere, segons ell, li “permet explicar com funciona realment la maquinària del poder, de la justícia, de la policia, poder revelar aqueixa realitat i la manera com sobreviuen les persones en aquest territori”. Una via de coneixement social i un instrument d’intervenció, al seu parer. “És, per definició, la novel·la realista dels últims cent anys, la gran crònica d’allò que passa realment en una societat capitalista en crisi”. I, a escala estilística, assenyala: “També em sedueix la seua poètica escrita amb una gran precisió pel que fa a la recerca de la paraula exacta.

“Sempre m’he enfrontat als meus llibres de no-ficció amb la mateixa obstinació literària que a les meues novel·les"

Sobre el moment actual de la informació, pensa que “vivim un moment de canvi estructural”. “El periodisme d’investigació", diu, "ha mort en els mitjans, perquè xoca moltes voltes amb els interessos de les empreses. Des de fa dues dècades, la informació ha esdevingut un gran negoci per damunt de cap altra consideració”. I assenyala un moment de transició sense marxa enrere: “Allò nou està pràcticament liquidat i allò nou a penes naix tot just ara. Els diaris digitals a través d’Internet i la informació espectacle han donat el colp de gràcia”. Creu que “sempre hi haurà periodistes que conten el que passa, sense intermediaris, perquè la ciutadania sàpia què passa, però la seua faena l’hauran d’exercir d’una manera molt diferent de com la vaig exercir jo”. I defensa com feia fa vint anys un periodisme rigorós: “La publicació de notícies noves i veraces, contrastades i exclusives, és l’única ferramenta que manté la fidelitat dels lectors i dóna credibilitat al mitjà. Aquest és l’únic capital real del qual disposa el periòdic”.

Tot just ha acabat un poemari i ja porta entre mans dos projectes de novel·la en fase de documentació i estructura. “Es tracta de dues històries criminals molt vinculades a la nostra realitat”. I confessa: “Jo visc escrivint. L’escriptura conviu amb mi des de quinze anys. Com a ofici, com a activitat permanent. És la meua manera d’estar en el món i m’agrada”. I apunta sobre l’actualitat política valenciana: “Tinc molta debilitat pel cas Rabassa. Aqueixes escoltes telefòniques són una joia per a un novel·lista com jo. A més de la banalitat del mal de la qual parlava la filòsofa Hannah Arendt, hi ha una banalitat coenta de la corrupció entre polítics corromputs i empresaris corruptors. No sé si al final eixirà una novel·la amb tot aquest material. N’hi ha de sobra”.