Guerola

I)

Quan van fer el cementeri nou, algunes famílies hi van traslladar, des del vell, les despulles dels difunts afectes. Les de més antiga prosàpia es trobaren, però, amb el dilema de fins quina generació s’havia de remuntar la mudança. La majoria ho resolgueren de manera intel·ligent congregant les ossades d’uns quants avantpassats en un mateix nínxol. Procurant, això sí, que aquella llarga cohabitació a què els sotmetien responguera en la mesura que fóra possible als seus vincles vitals. Així, l’avi Cosme, per posar-hi un exemple, comparteix segona morada eterna amb la seua primera esposa, la senyó Margalida; amb la segona, l’àvia Adelina, i amb el segon marit de l’àvia, l’oncle Ramon, que havia estat casat en primeres núpcies amb una dona de la qual en desconec el nom i el parador. Als nínxols del cementeri nou es poden trobar agrupacions curioses de pares, fills, oncles i nebots, però la dels meus avis és, al meu parer, una de les més encertades, ja que estableix una sincronia perpètua en la seua complexa diacronia conjugal.

Els difunts que es van quedar al cementeri vell no devien estar gaire contents amb la condemna a l’oblit etern a què els abocava la insolvència o el desagraïment dels seus descendents. Amb el pas del temps, alguns ho començaren a manifestar amb aparicions fragmentàries en impensats racons del fossar: ací en veies un tros del canell, allà una falange del peu, una clapa de la testa, una ansa del coll o unes vèrtebres desaparellades. Un bon dia, per efecte de les humitats i l’abandonament, es desprengué una làpida d’un dels nínxols principals. A poc a poc els corcs hi van fer un forat a través del qual es podia mig endevinar la presència d’una tíbia pelada.

El cementeri vell em feia un respecte que no arribava a ser temor. No em provocava aquella inquietud de l’època en què, per Tots Sants, mentre els adults posaven flors en els nínxols dels seus difunts, els menuts passàvem revista a les sepultures més recents, els morts de la nostra vida, o adornàvem amb rams rebutjats i pomells de flors silvestres la tomba d’aquell gitanet mort, diu què, en una gran nevarsa de les que ja no se solen veure. En devia ser la causa, de la meua manca de temor, que mai no havia conegut, en vida, cap dels morts de l’antic cementeri. I una mort no viscuda no acaba de ser una mort amb tota la seua truculència (pregunteu-ho, si no, als arqueòlegs).

El vell fossar quedava gairebé a les parets del poble i en la rodalia hi havia alguns dels llocs preferits per als nostres jocs. Jo no devia tenir més de huit o nou anys, i m’hi vaig passejar sovint entre aquells murs ruïnosos, i fins m’havia acostat al taüt corcat per tal de tafanejar la nuesa, més aïna obscena que no pas macabra, de la canella corcada.

A tocar del cementeri hi havia una era de batre amb les seues garberes de blat, la palla i el pallús. Un dia de juliol que hi jugàvem a l’acuit —indiferents a la justícia solar i els auguris d’urticària—, vam sentir un crit: “Veniu... veniu!”. Amb el seu posat decidit, Marieta esgrimia una llarga llissera que devia haver quedat oblidada en l’era i ens desafiava a seguir-la cap al cementeri. Només devia tenir tres o quatre anys més que jo, però a l’hora de fer-ne de sonades no li arribaven a la sola de l’espardenya ni els més fatxendes entre els masclots: l’expectativa prometia. La xiqueta s’aturà davant del nínxol descobert, va fer una baga escorredissa amb el cordell, ficà la mà pel forat del taüt i hi amarrà la canella. Del que va passar després, en tinc un record més aviat confús. Hi veig ossos, sí, però l’excitació del moment m’impedeix de distingir si en va sortir la calavera sencera o només la tíbia osteoporòtica.

De la malifeta se’n parlà llargament al poble i, com a conseqüència, vaig ser severament amonestat amb un reguitzell d’enlertes que només s’usaven en les ocasions extremes (com la més que probable presència del Saginer als sembrats o de la Malaventura a la bassa d’Arbres). Segurament va ser també arran d’aquell incident que les autoritats consideraren la conveniència d’arrasar el vell cementeri. S’hi topaven, però, amb un inconvenient de difícil solució.

II)

Guerola no era més que un pobre captaire que tot just es podia sostenir dret, però es veu que en un altre temps havia estat quelcom més que això. Deien que ja de menut solia fugir de casa durant llargues temporades i vagarejava com un roder fins que la gana o el fred l’obligaven a tornar-hi. Sa mare va morir quan encara era un sagal i les males llengües ho volgueren atribuir a les males passades del seu fillet. Poc després també va faltar el pare, llavors abandonà definitivament la casa familiar i es convertí en el vagabund que vaig conéixer.

Al principi solia refugiar-se en les coves pròximes al poble, però era tan brut i descurat que al poc de temps d’haver-les ocupades, els propietaris l’en feien fora sense miraments. Ell es limitava a suportar estoicament els improperis i els colps.

Sobrevivia del poquet que es podia espigolar al camp, de la caritat dels seus conveïns i de les gratificacions per petites faenes i comandes. Cada gallet que aconseguia el gastava inexorablement en vi, per això la majoria preferien recompensar-lo amb algun rosegó de pa o les sobres d’un dinar. A ell no li importava passar un dia en dejú, però l’abstinència d’alcohol li resultava insuportable. Per un got de vi era capaç de qualsevol cosa. Una vegada una mestressa li encomanà una bombeta de llum de la botiga amb la promesa que el convidaria a dinar, però ell no va resistir la temptació i es gastà els diners en beguda. Quan la dona l’amenaçà de denunciar-lo a l’autoritat, Guerola saltà la capterrera d’una casa de senyorets que vivien a la capital, en furtà la làmpada que necessitava i complí l’encàrrec. Quan unes setmanes després els potentats tornaren de la ciutat i en notaren la falta, sospitaren immediatament de Guerola. Però ell sabia fer el paperot, i es mostrà tan afectuós i compungit que encara en va eixir beneficiat amb una petita propina.

Quan es limitava a prendre allò que la seua natura li demanava, la majoria feien els ulls grossos. Però algunes vegades dedicava el producte de les rampinyes a obsequiar les seues amistats. Si s’havia produït un relleu en l’Administració local, Guerola s’afanyava a complimentar el nou funcionari amb un dels seus regals enverinats. La majoria el rebutjaven en ser advertits de la procedència il·lícita dels presents, però n’hi havia alguns, com ara l’ama del rector, que no se n’estaven de fer-hi els ulls grossos.

També n’hi havia que no eren tan condescendents i li clavaven brutals pallisses com a represàlia per un furt insignificant. Mai no hi va mostrar, però, la més mínima intenció de defensar-se.

Quan, esclatada la Guerra, arribà al poble l’ordre de reclutament, ell va ser el primer a presentar-s’hi. Hi va veure, probablement, l’oportunitat de la seua vida. Al front donà de seguida mostres del seu caràcter extraordinari. Quan es necessitaven voluntaris sempre era el primer a oferir-se, i davant les situacions més arriscades, actuava amb un valor insòlit i un total menyspreu de la pròpia vida. S’exposava al foc enemic sense la més mínima precaució i les ordres de retirada se les prenia amb una calma que exasperava els seus comandaments. Al principi pensaven que tanta temeritat només es podia explicar pel seu estat d’embriaguesa, gairebé perenne, però ben prompte es van adonar que tampoc sobri no mostrava el més mínim indici de temor davant del foc enemic. Aquesta valentia extrema era inseparable, tanmateix, d’una incapacitat absoluta de sotmetre’s a cap mena d’autoritat, cosa que obligà a llicenciar-lo prematurament.

De seguida s’escampà la notícia pel poble. Guerola era el primer mosso que tornava de la Guerra i durant un temps fou venerat com un autèntic heroi. En els moments de lucidesa els xiquets feien rogle al seu voltant i escoltaven amb la boca oberta històries inversemblants de bombes i canons, vaixells i avions, morts i ferits. Segurament se n’inventava moltes, però algunes foren corroborades temps després per les notícies que arribaren del front.

Acabada la Guerra, al poble es reprengué la celebració de les festes patronals. Els primers dies de setembre eren especialment feliços per a Guerola, ja que en les poques cases on hi havia sobres del dinar li solien guardar un plat d’olleta. Ell agraïa la generositat dels seus paisans oferint-los espectacles inversemblants. Un dels seus números preferits consistia a passejar-se, amb posat impassible, sobre el repeu exterior, de poc més d’un pam d’ample, que rodejava la balconada del rellotge del campanar, a més de vint metres d’alçària. Però el que més li agradava de tot eren els coets. Allà on hi havia foc apareixia la silueta espectral de Guerola. Mai no s’havia vist ningú que actuara amb aquella temeritat davant de la pólvora. Sovint rebia cremades doloroses, però ell hi romania impassible, i només accedia a deixar-s’ho mirar pel metge si el mateix alcalde hi prenia part. Acabades les festes la seua roba era un autèntic colador dels forats del foc i les espurnes. Llavors es feia una col·lecta local i se li proporcionaven vestits usats que ja no es llevaria fins l’any vinent.

Quan començà a resultar-li massa penós desplaçar-se a les coves allunyades, inventà una nova i original manera d’aixoplugar-se: cercava un muntó de palla d’alguna de les nombroses eres que voltaven el poble i s’hi colgava amb només el cap a fora. D’aquesta manera s’hi passava les nits d’estiu i les d’hivern, tant si plovia com si nevava, si feia fred o calor. Ningú, tanmateix, no recordava haver-lo vist refredat en tota la seua vida.

Els mateixos jóvens que s’admiraven de les excentricitats de Guerola i que li reien les gràcies, també s’hi podien acarnissar amb una crueltat injustificable. Algunes nits el vigilaven fins que s’havia encauat, gairebé sempre ebri. Llavors l’escarnien i l’apallissaven sense pietat fins que el feien plorar d’impotència. Mai, però, se li va observar un mínim gest d’agressivitat.

III)

Quan jo el vaig conéixer, Guerola ja era un vell. Havia sentit a dir que de petit abandonà la casa dels pares i se n’havia anat a viure roder, però no m’ho podia creure. Com podia ser que aquella desferra humana haguera estat mai un xiquet estimat per la família! Guerola sempre havia estat un vell pobre i pollós, i no podia haver tingut una mare i un pare que l’estimaven. Només algú que no havia nascut podia viure en la casa dels morts que no havien viscut.

Després que les despulles més aristocràtiques havien estat traslladades al cementeri nou, Guerola va tenir una gran idea: es mudaria a la vella casa dels morts, allí no gosaria molestar-lo ningú. S’hi va fornir un jaç en un nínxol de la fila de baix, a la dreta de la porta d’entrada, ben protegit de la inclemència de les gents i del temps. A dins del cau hi tenia estirada una sàrria vella i un parell de flassades arnades i pudentes. Aquell joqueró i una botella verda de boca ampla eren totes les seues possessions.

I vet ací que un matí Guerola no aparegué pels carrers del poble. Cap al migdia, una colla d’hòmens se’l trobaren mort a dins del seu nínxol. L’home que no havia nascut i que vivia en la casa dels morts que no havien viscut el van haver de desenterrar el dia que va morir.

Poc de temps després, les autoritats donaren l’ordre d’enderrocament i el cementeri vell es van convertir en un munt de pedres i ossos, sense ni un míser senyal de sacralitat. Amén.