“Garantir els drets dels valencians és una qüestió de drets civils”

La desesperació lingüística és el que potser explicaria l’existència d’una nòmina de sociolingüistes ben àmplia, d’una consistent reflexió sociològica sobre la llengua a casa nostra. Els sociòlegs més prestigiosos de la llengua catalana són valencians, començant per Lluís Vicent Aracil i passant per Rafael Ninyoles, Juli Camarasa, Brauli Montoya, Miquel Àngel Pradilla, Ernest Querol, Josep Vicent Marqués, Guillem Calaforra, Toni Mollà, Alfons Esteve o Amadeu Viana, només per esmentar-ne uns quants. Això, almenys, és el que pensa el castellonenc Josep J. Conill Ripollés, considerat un dels millors del ram i, sobretot, un dels més honestos, tot un mèrit en un ambient intel·lectual com el nostre, tan resclosit com condicionat per la precarietat.

Conill és un científic social solvent, d’explicacions diàfanes, propositiu i, també, això del cert, un incòmode i brillant outsider si és que fem cas de la terminologia usada pel recordat Tony Judt. No debades, els seus plantejaments, les seues propostes per a superar la vida en mort de la comunitat catalanoparlant al País Valencià, tenen molt poc a veure amb la ideologia i, en canvi, molt amb la lògica i amb un sentit molt lúcid de la realitat.

Professor associat de la Universitat Jaume I, ha explorat amb èxit, tot seguint les petjades d’Aracil, el laberint del conflicte valencià. Ha publicat, entre molts altres, Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat (2007) i el punyent assaig Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català (2012). És autor també dels poemaris Despossessió (2002) i La nit en blanc (2011), a més del llibre d’aforismes, Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (2007). L’obra de Maximià Alloza, un dels impulsors de la modernització de la literatura valenciana al començament del segle xx, forma part també de l’ampli ventall dels seus centres d’interés. Conill és el responsable de l’edició de l’obra completa d’aquest desconegut autor nascut a Castelló de la Plana a les darreries del segle XIX.

A penes fa uns minuts que Josep J. Conill acaba de llegir una ponència en el congrés internacional organitzat pel grup de recerca IdentiCat, sobre llengua, cultura i identitat de la Universitat Oberta de Catalunya celebrat al Palau Macaya de Barcelona, una de les joies modernistes del passeig de Sant Joan. La seua ponència du per títol “El concepte de ‘normalització’ i els avatars de l’hegemonia al País Valencià”. L’exposició de Conill és contundent. Per al sociòleg, l’acumulació de dades de la recerca sociolingüística catalana està desconnectada de la seua interpretació sociològica, que és la que en darrer terme hauria de guiar l’acció social. Es tracta d’una interpretació —assegura—, sovint rudimentària o ingènua. “És —diu el text de la ponència— com si ens entestéssim en un interminable exercici del que el filòsof Clément Rosset anomena percepció inútil, definida com un ‘art de percebre encertadament’, però eludint-ne les conseqüències”. Conill es refereix al concepte de normalització, més aviat al paper desenvolupat per la fantasia de la normalització, “l’ingredient miraculós en virtut del qual hom arriba a suturar la dissonància cognitiva entre les dades i les conseqüències i que s’encarrega, al seu torn, d’assegurar la persistència del deliri normatiu”. O dit d’una altra manera, la retòrica administrativista de la normalització en realitat només ha servit per a ocultar un procés accelerat i induït de substitució lingüística.

En un altre fragment de la ponència, Conill, afirma que al País Valencià, la tendència a imitar la dinàmica cultural catalana “ha estat una font interminable de confusions i malentesos” per als sectors que defensen la lleialtat lingüística, per tal com això els ha portat “a expressar les seves demandes en termes de normalització, és a dir, com si encara fossin una força social hegemònica, en comptes de formular-les en termes de drets individuals i col·lectius i de discriminació positiva, que és la tàctica més adequada per a les minories”.

Quedem en un anodí café d’un dels barris més ètnics de la ciutat. Li explique que estem tot just al costat d’una escola concertada on assisteixen un bon nombre dels xiquets xinesos del barri, tots catalanoparlants i, també, que uns carrers més avall, els dissabtes, xiquets xinesos de tot Barcelona i la rodalia assisteixen a una altra escola per aprendre xinés mandarí. Conill es mostra un punt sorprés i constata breument la complexitat d’una societat com la barcelonina, cada dia més a prop de models com el de París o qualsevol altra gran ciutat europea. Les coses, pel que fa a la promoció de la llengua, potser s’han fet millor a Catalunya que no a València, afirma un punt escèptic, amb un mig somrís, mentre es trau un barret de feltre gris i es passa la mà pel cap lluent, com el d’un geni oriental. Conill, llavors, encén les llargues. Ironitza sobre la darrera decisió de la consellera Maria José Català de preguntar als pares sobre quina és la llengua en què voldrien que estudiaren els fills el curs que ve: “Mai no volen que es pregunte res i, quan els convé, sí que són partidaris d’organitzar un referèndum”. La iniciativa és, indica, un indici més de la penosa situació del valencià. “Estem en ple retrocés. Si no es produeix un canvi polític i es modifiquen les polítiques lingüístiques, entrarem en un liquidacionisme total del valencià a l’escola paral·lel al que es va produint en la societat”. Conill comenta que ja fa temps que adverteix els companys d’institut que el pròxim pas del PP serà convertir el valencià en voluntari a l’escola i recorda que la dreta valenciana no va votar a favor de la Llei d’Alacant perquè, de fet, estava en contra de l’obligatorietat. El comentari fa tota la pinta d’un cansós retret i no justament envers la dreta regional. “Si els pares voten sobre el valencià”, afirma amb contundència, “eixirà, lògicament, que el valencià siga voluntari. Tenen tota la població manipulada des de fa molts anys. Es vol fer la pregunta en uns termes demagògics i no es planteja en termes dels drets civils d’una part de la població que, a més, ha estat històricament perseguida per motius de llengua… La democràcia espanyola és absolutament antidemocràtica i, en comptes d’arbitrar mesures compensatòries, el que fa és convertir les minories a força de bastonades”.

Els catalanoparlants valencians, a més, sembla que hauran d’afrontar aquesta penosa situació sols, sense l’ajut o el suport d’una part gens menyspreable, en termes polítics, de la seua pròpia comunitat de llengua. “Catalunya, la cultura catalana, fa la impressió”, enraona, “que, com que no té prou força per a arribar a tot, s’ha vist obligada a triar entre assimilar lingüísticament la seua societat o bé mantenir uns vincles amb una gent, els valencians, que, a més, els hi són hostils, llevat d’un grup minoritari d’intel·lectuals”. L’estratègia de la francofonia que tants beneficis podria reportar sembla, doncs, ara com ara, un impossible.

En qualsevol cas, per a Conill el canvi polític serà important per a modificar la situació en àmbits com ara el de l’escola, però, en cap cas serà decisiu per a la supervivència del valencià en la situació actual, i, sobretot, tal com es pensa aquesta situació.

Esperem molt de l'Estat i ens plantegem molt poc què podem fer nosaltres per canviar les coses"

“És complicat”, rumia, “a les aules s’hauria de crear un sistema de prioritats lingüístiques, com ara, vehicular l’aprenentatge de l’anglés en valencià, la qual cosa equival a dir que caldria dotar el sistema de professors capacitats, una situació ara mateix impensable”. L’escola és només un dels àmbits on el retrocés ha estat devastador. Convé Conill que al País Valencià mai no ha existit una política de normalització, a tot estirar el que hi ha hagut “és una continuació del nacionalisme banal espanyol en matèria de política lingüística…, ni tan sols podríem dir que Catalunya ha tingut normalització lingüística, si de cas la comparàvem amb allò que s’ha fet, posem per cas, al Quebec. En el nostre cas, només podem parlar d’una despenalització d’usos i de quatre mesures compensatòries que han servit per a fer callar alguns grups”. Val a dir que el paper dels mateixos parlants tampoc no ha estat exemplar. Conill s’admira del fet que col·lectius, com ara el dels professors, aparentment molt conscienciats lingüísticament, han estat incapaços durant tots aquests anys de crear escoles pròpies en valencià, de generar un sistema propi, autogestionari. “Tot plegat, esperem massa de l’Estat, que aquest ens resolga els problemes, i ens plantegem molt poc què podem fer nosaltres per a canviar les coses, és una mentalitat molt difícil d’eradicar”, assegura dolgut.

I, en efecte, Conill pensa que ni tan sols amb un canvi hipotètic en la Generalitat les coses seran fàcils per al valencià. “Caldria, en primer lloc”, aventura el sociòleg, “que els partits polítics que defensen l’ús de la llengua començaren la faena per ells mateixos, per fer servir el valencià en les seues pròpies pràctiques públiques… Després, caldria que el valencià fos la llengua prioritària en l’Administració. Són moltes coses…”. Els fonaments d’un canvi estarien, això no obstant, en una política lingüística aplicada a una divisió del país per zones, diversificada, que, “d’una banda, preservara el valencià allà on es manté viu, com a la Ribera o a la Safor i, de l’altra, que preservara la supervivència del català als nuclis urbans facilitant, per exemple, centres on es funcionara en aquesta llengua”. La proposta pot fer cara de segregació i Conill no ho nega: “Segregats? La segregació ja està feta”, assegura sense embullar-se. “Cal assumir”, ratifica, “que en unes parts determinades del territori els valencianoparlants ja som una minoria; alhora, ens hem de plantejar la formació d’unes elits en valencià que a la llarga permeten la reproducció de l’ús de la llengua”. L’estratègia rau a “agrupar els catalanoparlants allà on són minoria per a evitar que queden desconnectats, subsumits en una societat que majoritàriament parla castellà, en una situació que els condemna, per tant, a acabar canviant de llengua i, finalment, a perdre-la”. “Es tracta”, continua, “de compactar la minoria que queda, de dotar-la d’instruments de reproducció i de mesures compensatòries sense que això implique la desinhibició de l’Administració en l’ús i la promoció del valencià.”. El professor Conill és conscient que el seu plantejament pel que fa a la política lingüística és alié, per dir-ho d’una manera suau, al que fins ara s’ha fet des de l’Administració, des dels partits, des del nacionalisme mateix. “Malauradament, la retòrica de la normalització, un terme que no se sap molt bé a què remet, ha servit per a imposar-nos el castellà. Als valencianoparlants ens han convertit en anormals perquè han convertit en normal la situació lingüística del País Valencià, on el castellà és la llengua hegemònica. Faríem bé, doncs, de desterrar la paraula i començar a elaborar un discurs postnormalització inspirant-nos en els moviments pels drets civils nord-americans. Les seues estratègies autogestionàries amb la creació de centres educatius per a la comunitat negra o per a les dones, les seues estratègies els han funcionat i hauríem d’aprendre’n…, garantir els drets dels valencians és una qüestió de drets civils, de drets humans”.

Ara com ara, Conill, potser a causa de la solidesa de les seues anàlisis sociològiques, no es mostra molt optimista. Constata que tenim un sistema comunicatiu regionalitzat, un país sense lectors on la producció llibresca s’ha decantat envers el producte escolar, amb la limitació que això representa, una escola pública en què, entre els alumnes de procedència de les classes populars, persisteix un xovinisme anticatalà associat a una pitjor preparació intel·lectual i als efectes de la manipulació política del nacionalisme espanyol. Són només, recorda amargament, alguns dels problemes als quals s’enfronta la pervivència del valencià. Les perspectives són funestes. Conill explica, per exemple, que, segons un estudi de fa uns quants anys dut a terme per Enric Forner, el valencià haurà desaparegut de la mitificada ciutat de Castelló de la Plana a les darreries del segle XXI. “La situació del valencià és molt precària i molt complicada”, rebla. Conill, llavors, es torna a cofar amb el barret i fa un darrer glop d’aigua. A fora, el carrer, il·luminat per un cel grisenc, respira un estrany i complex cosmopolitisme, respira maneres de Chinatown amb accent barsaluní, off course.