Juan Vidal, creador de somnis

Juan Vidal (Elda, 1980) va aprendre de ben menut el gust per les coses artesanals i ben fetes. Al taller de la sastreria familiar descobria teixits i colors, formes i volums mentre son pare, continuador d’una nissaga professional, tallava i cosia peces de vestir a mida per als clients. “Una de les coses que més m’agradava era jugar amb els maniquins de drap de la botiga”, recorda el dissenyador d’aquells primers temps de contacte i també de coneixement del món de la moda.

Aquest univers disciplinat, fet de tisores i d’agulles, es va eixamplar gràcies a la botiga de moda de sa mare, i del primer contacte domèstic va passar a familiaritzar-se amb els noms i les creacions dels dissenyadors que havia vist en les revistes i que ara podia contemplar en el vestidor de l’establiment familiar. Creadors com Jean-Paul Gaultier, Franco Moschino o Giorgio Armani suposen per a un adolescent una finestra oberta, un gran aparador ara cosit de fantasies, audàcia i sofisticació que se sumava a aquest altre univers més artesanal de la sastreria, del tall perfecte i l’execució del planxat impecable.

Després de passar per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, “va ser una manera de canalitzar la meua primera vocació creativa”, assenyala Juan Vidal, continuaria els seus estudis de moda a la capital catalana. El primer reconeixement li arribaria l’any 2005 amb el premi ModaFad, una plataforma creativa per a promocionar i donar a conéixer els joves valors emergents de la moda. “Allò, per descomptat, va ser molt important per a mi; a banda de la promoció que significava, va suposar sobretot un aval a la meua elecció creativa, a la meua opció professional”.

Els últims anys han estat per a Juan Vidal una mena de carrera vertiginosa assenyalada per premis, distincions i el reconeixement com un dels dissenyadors emergents més qualificats de la moda espanyola. Les seues creacions han suposat una ventada d’aire fresc sobre les passarel·les de moda en què ha fet servir una sàvia mescla de classicisme renovat i contemporaneïtat. Els dissenys, de línies depurades, sense dissonàncies o efectismes gratuïts, dibuixen la silueta de la dona per al començament de segle xxi. “El món de la moda és un món difícil, molt competitiu”, diu Vidal. “La part més dura per a mi és el mateix ritme de la moda, aquest calendari quasi sense temps per a respirar, marcat per un ritme trepidant, i, d’altra banda, la teua pròpia autoexigència com a creador cada vegada que presentes una col·lecció”. I afig, “En contrapartida, la part més gratificant és sempre el moment en què la teua faena és reconeguda i valorada, siga de fàcil lectura o no ho siga”.

Encara recent la presentació de la col·lecció per a la primavera-estiu 2015 que ve, ja està immers en la col·lecció i l’examen creatiu següents. “La moda no pot canviar cada sis mesos”, diu Vidal. “Crec que el procés és molt més lent. Quan parlem de canvis, pense que cal veure les coses amb perspectiva. Una col·lecció del dissenyador X pot ser molt rupturista i obtenir un petit canvi, però només serà amb el pas del temps que aquesta ruptura o trencament acabarà arrelant i arribant a la gent, i finalment serà acceptada. La mateixa història de la moda és el millor testimoni de la manera com s’han produït els canvis”.

“El procés de creació pot ser molt divers, mai no segueixes un patró”, diu Juan Vidal a propòsit de l’elaboració d’una col·lecció. “Al començament hi ha allò que diguem la inspiració, que pot arribar per diferents conductes, vies…, i a partir d’aquesta primera idea o punt de partida, comences a treballar sobre la matèria de mil maneres”. I apunta: “El treball creatiu resultant ha hagut de passar per una sèrie de filtres, ha hagut d’estar molt estudiat per a poder construir finalment un contingut de pes”. Un procés creatiu i experimental que, per a ell, “no és molt diferent del d’altres disciplines”.

Després d’haver estat distingit com un dels creadors més prometedors de la moda espanyola, el dissenyador gaudeix d’aquest moment d’excel·lència en la seua vida professional. Un moment creatiu no exempt de dubtes i de futurs reptes que el fan tocar de peus a terra. “Em considere una persona lluitadora i molt inconformista amb el meu propi treball”, diu Vidal. “Pense que encara no he arribat a projectar tot el meu bagatge creatiu, continue treballant per a crear el meu llenguatge”, reflexiona el dissenyador sobre el seu futur. “Però com passa en qualsevol disciplina, també passa que tu mateix no acabes de ser conscient de tot allò que vas desenvolupant i construint, i necessites una certa perspectiva”.

En un país on la industria de la moda, tret dels dos o tres grans noms, sembla cosida amb imperdibles, els dissenyadors han de fer mans i mànigues per a mantenir-se i bastir una certa infraestructura empresarial. “En el meu cas —diu Vidal—, treballe amb el meu equip i tractem de fer les coses d’una manera professional”. Sobre les relacions sempre fràgils entre moda i indústria: “Quan tractes de vendre moda a un empresari que no està familiaritzat amb el sector, el diàleg quasi sempre acostuma a ser molt poc fluid, amb moltes interferències, perquè l’empresari allò que busca, des de la seua pròpia filosofia empresarial, és el reemborsament a curt termini i no s’adona que la moda és també, a més d’una indústria, un intangible, que ven somnis, i com tots sabem els somnis són cars i desgraciadament no es compleixen a curt termini”.

“M’agrada molt observar la gent”, diu Juan Vidal. “Sempre em resulta molt sorprenent, i també molt curiós, com la moda acaba finalment arribant al carrer, com es transforma, com s’acaba adaptant, un procés que mai no és immediat, sinó que requereix un temps, i que fa que allò que has vist sobre la passarel·la acabe sent adoptat per la gent d’una manera mainstream”, diu el dissenyador. “Aquests fenòmens, des d’un punt de vista sociològic, sempre són fascinants”.