Formes de la fraternitat

He de confessar-los que les famoses paraules del discurs d’Enric V davant de la batalla d’Agincourt, en l’obra de Shakespeare, em commouen indefectiblement cada volta que les escolte: “You few, you happy few. You band of brothers”. No ho puc evitar, sóc un sentimental èpic. El cas és que aquestes paraules em vénen a la memòria sempre que em trobe amb un llibre de poemes fastuós, no perquè aquesta mena de llibres siguen escassos –ni jo gosaria considerar-me germà seu-, sinó perquè també solen ser-ho els seus lectors. En efecte, poques coses poden unir més, fins a establir una comunitat fraterna, que el privilegi de compartir plaers deliciosos i, si encara no prohibits, sí prou secrets, tal com van les coses.

L’exigua germandat dels lectors de poesia té últimament molts motius de felicitat perquè s’han publicat en poc de temps llibres de gran vàlua, des d’una obra mestra indispensable com l’obra poètica completa de Blai Bonet fins a l’últim títol de Manuel Forcano, Ciència exacta. I els poetes valencians hi han contribuït també, amb obres com O: llibre d’hores, de Joan Navarro –de què vaig parlar fa poc-; Sala d’espera, d’Iban Llop, que és un excel·lent recull de tannkes i haikús d’un lirisme envoltant, transit per ràfegues corprenedores d’enyorança, o Els mots ferits, de Salvador Ortells Miralles. Voldria detindre’m en aquest, ara.

Salvador Ortells és un jove poeta de Sueca de clar llinatge fusterià, com ho prova la tesi doctoral que ha dedicat a l’obra poètica de Fuster, entre altres treballs. Els mots ferits, editat per Bromera, és el seu segon llibre de versos, i és important. Ho és per la urgència febrosa del seu verb, que en alguns poemes s’arbora com una gran foguerada nocturna, i també per la radical exigència formal a què el sotmet. En aquest llibre pretén ni més ni menys que aclimatar els metres clàssics grecollatins al nostre vers, i alhora convertir-los en un vehicle idoni –fent-los lliscar amb absoluta naturalitat- per a transmetre l’experiència angoixada d’un dolorós ritual de passatge cap a la maduresa.

Salvador Ortells és un jove poeta de Sueca de clar llinatge fusterià

La maniobra no pot ser més complexa, i cal dir que Ortells no s’estalvia cap luxe (ni, per tant, cap dificultat). En la part més brillant des del punt de vista tècnic del llibre, “Les fúries”, els poemes senars estan compostos d’estrofes de 7 dímetres i trímetres iàmbics, contrapuntuades per dos tetràmetres amfíbracs que dialoguen amb els anteriors i n’aclareixen les implicacions. Mentre que, en els poemes parells, amb idèntica estructura, els dímetres o trímetres són troqueus, i els tetràmetres, anapèstics. Ja sé que tot això pot semblar xinés per a qui no siga del gremi, però poden creure’m si els dic que cal llegir aquests versos en veu alta i que el resultat és fascinador i absorbent i que s’emporta el lector cap a territoris d’un ritme percudient, vertiginós, i d’una lluïssor hipnòtica. L’estructura accentual regulada crea, per ella mateixa, una densa atmosfera onírica que el poeta sap explorar amb infal·lible destresa. Però és que, a més, els versos rimen (generalment en assonant), estan plens de referències –des de citacions de Riba, d’Espriu o de Vinyoli fins a l’albatros de Coleridge passat per Baudelaire- i d’ecos interns que ordeixen una estructura recurrent tan subtilment entreteixida que, si un es pren la molèstia de llegir-los amb un punt de deteniment, no pot deixar més que astorat. Que un poeta jove s’haja proposat afrontar el repte –o l’ordalia- d’un tour de force d’aquesta magnitud ja és prou insòlit. Encara ho és més que l’haja resolt d’una forma –perquè ací la forma compta, i molt- tan impecable i haja construït, de pas, un microcosmos verbal tan poderosament evocador.

La segona part del llibre, “Les penes”, és més remansada i les exigències formals a què l’autor es força no són tan exhaustives, encara que el nivell d’orfebreria encara és elevat. Ací els versos combinen els tetràmetres anapèstics i els amfibràcs –que sovint poden sonar com decasíl·labs cesurats d’art major, amb el seu dring deliberadament vetust-, i la rima és rigorosament consonant. Tampoc té res de fàcil, la mampresa. Tant en una part com en l’altra, la mateixa artificiositat mètrica força l’autor a condensar l’expressió i a portar les paraules a una mena d’estat d’ebullició permanent per a poder-les fondre en uns caixers tan tortuosos. Aconsegueix així, de tant en tant, versos inesperats i de veres memorables i, en tot moment, una ductilitat verbal impressionant, continuadament sotmesa a una temperatura que voreja la incandescència. Només per això, ja pagaria la pena l’esforç. Però el que fa de veres important un llibre com Els mots ferits és que no ens trobem davant d’un rigorosíssim experiment formal i prou, sinó que tota aquesta orfebreria serveix per a dir-nos alguna cosa que s’havia de dir així i no de cap altra manera, i la poesia habita justament en això.

Parlem d’un llibre que és tot ell un itinerari òrfic en espiral (perquè va ampliant el seu sentit al pas que avança). És el viatge pels territoris infernals d’un Orfeu que ha hagut de deixar enrere la seua particular Eurídice i prova de recuperar la llum interior, tot i que les paraules no li són cap recer; poden donar testimoni, però no consol. Només la mateixa necessitat de dir, convertida en recerca, en laboriós periple a les palpentes, dóna alé a una esperança de cicatrització. L’itinerari òrfic és sempre una temptativa de retorn, una recuperació salvadora de la memòria, i amb ella un recobrament de l’ànima. Després de les tempestes, tornar a la pròpia ànima com qui torna a una pàtria antiga fou el desig de Novalis que després, entre nosaltres, repetí Carles Riba. Aquest és també el desig que encén Els mots ferits. És possible que els que puguen disfrutar a fons del difícil art i la ferida bellesa d’aquest llibre ara siguen pocs, però el que puc assegurar és que, aquests pocs, viuran hores felices.