Els àngels del saqueig

Dins una setmana prou moguda, hi ha poc dubte que la principal sacsejada política l’ha provocada EL PAÍS de diumenge passat amb la publicació d’una enquesta segons la qual Podemos lideraria ara mateix la intenció de vot dels ciutadans, per damunt del PSOE i d’un PP que cau en barrena i que passaria de la majoria absoluta a una modesta vintena de diputats. És evident que una enquesta no pot tindre cap altre valor que el simptomàtic, i més en aquest cas, quan falta encara un any per a les eleccions i quan la desbocada cadena d’imputacions judicials que ha afectat el PP en els últims dies pot haver atiat molt el malestar del personal. Tot i així, hi ha hagut prou per a disparar totes les alarmes del sistema polític espanyol, i no sense motiu.

El fet és que no deixa de tindre mèrit que que un partit polític amb tot just vuit mesos de vida suscite tanta por i tantes esperances en un estat on el bipartidisme ha sigut la norma des de la recuperació de la democràcia. Encara en té més si es considera que les propostes positives de Podemos són vagues en el millor dels casos, i, com digué l’altre dia un economista mediàtic, quasi mai aporten xifres. En canvi, la seua capacitat crítica és demolidora. També cal dir que els ho posen fàcil. Aquests dies s’ha repetit que l’autèntic impuls de Podemos prové d’una ciutadania que està molt farta d’una classe política que no para d’oferir-nos el repulsiu espectacle d’un carnaval d’escàndols que sembla no tindre final ni solució. Els de Podemos han sabut trobar un terme contundent per a definir el contuberni de polítics, empresaris i mitjans que hauria provocat aquest desgavell: la casta. A Barcelona, on sempre llancen els balons fora, en diuen la llotja del Bernabeu, i els sociòlegs ho conceptuen, amb més asèpsia, com a elits extractives. La casta està prou bé: és curt i ja s’entén. La víctima d’aquest tinglado castís no en seria una altra que el votant, que és també el contribuent. I d’això se’n diria ser cornut i pagar el beure.

La corrupció, en el franquisme, no era una anomalia del funcionament, sinó el mètode

Aquesta tradició castissa podria vindre d’una concepció molt arcaica i patrimonial de l’estat. En resum, de la convicció que el propòsit de l’estat no és servir els ciutadans, sinó servir-se dels súbdits. L’antic caciquisme hispànic beu d’aquesta tradició, i la llarga dictadura franquista en va fer una versió corregida i augmentada. La corrupció, en el franquisme, no era una anomalia del funcionament, sinó el mètode amb què l’estat funcionava. Se’l mantenia per a això. Segons Norbert Elias, sempre pessimista, calen com a mínim tres generacions perquè una societat avesada a dictadures s’acostume als hàbits democràtics –i la transparència en la gestió dels diners públics n’és un- i, si això és cert, nosaltres encara estem en quarantena.

A part dels orígens històrics, hi ha uns altres motius que expliquen la vergonya que ara ens cal passar. Per exemple, una llei de partits opaca i i tortuosa que estimula i quasi força als tractes davall corda, o un sistema judicial lent i amb massa pocs mitjans per a combatre aquesta lacra. L’habituació als diners ploguts del cel de la Unió Europea, l’excessiva insistència en un negoci tan volàtil com el de la construcció –amb les inversions faraòniques en obra pública- o el control de les caixes pels governs autònomics de torn també hi han contribuït. I podríem afegir una pila de raons més, sense oblidar que si l’abús de poder no es vigila i castiga adequadament, sempre serà una temptació atractiva. Ací, fins ara, s’ha vigilat poc i s’ha castigat tard. L’escàs arrelament dels hàbits democràtics també deu tindre a veure amb això.

El 9 d’octubre d’enguany, membres d’un altre grupuscle neonazi es van burlar de Guillem Agulló

Que hi ha un vincle entre els residus del franquisme i del caciquisme, la debilitat dels costums democràtics i la corrupció i el desficaci que ens ofega es pot comprovar fàcilment, per exemple a València. Hi ha casos obvis, com el ranci llinatge caciquil que el senyor Carlos Fabra tan egrègiament representa. I també hi ha hagut connivències més amargues. El 1993, el jove Guillem Agulló va ser assassinat per membres d’un grupuscle d’extrema dreta, el Komando Marchalenes IV Reich. Contra tota evidència, el tribunal que jutjava el cas va desestimar-ne la implicació política, i va condemnar un sol acusat, Pedro Cuevas, a 14 anys de presó, dels quals en complí 4. El 2007, Cuevas es presentà a les llistes d’Alianza Nacional (un altre avatar del Reich) per Xiva de Bunyol. El 9 d’octubre d’enguany, durant la processó cívica, membres d’un altre grupuscle neonazi, Valencia-Nacional Revolucionaria, es van burlar de la víctima, entre insults i brofegades, en passar per davant de la comitiva de Compromís. En acabar l’acte, l’alcaldessa Barberá va igualar en el seu discurs, com a radicals, els injuriadors i els injuriats, sense cap respecte ni pel mort ni pels vius, i va definir el seu partit com l’únic garant de la moderació, la pau, i supose que l’honradesa. En paregudes circumstàncies, l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, potser hauria dit el mateix.

És un cas més de la llarga condescendència amb les recialles més violentes del franquisme que ha practicat una part de la casta local: certs polítics, un sector de la premsa i alguns membres distintius de l’aparell de l’estat, que comptaven, a més, amb l’aquiescència tàcita de cercles abultats de la nostra societat. Això també és un símptoma, i l’allau de casos de corrupció que ara mateix tenalla el partit que ens governa –amb una llista d’imputats inaudita fins i tot per als folgadíssims hàbits espanyols- n’és una conseqüència, com també ho és la lamentable situació econòmica i social en què ha deixat al nostre pobre país el peculiar contuberni que han forjat durant dècades les elits extractives de casa, mentre la majoria de la gent aplaudia, votava i pagava la festa (i els tocadors). Ho devien trobar normal.