País somnàmbul

Tot apunta al fet que les xifres de l’espoli de diners públics, per alguns governants valencians, en això que s’anomena “caixa fixa”, deixarà a anys llum altres escàndols anteriors. De diners públics, dic: diners de tots els veïns d’aquest País Prohibit. Des dels 1.180 euros amb què es pagà una degustació d’orxata, fins als quasi mil euros gastats en figuretes religioses de Nadal, passant per les desenes de comandes de menjar japonés (encarregat en horari nocturn!), o pels 817 euros en una sola factura de pastisseria, o pels més de mil euros en recorreguts fantasma de taxi (per un de cinc quilòmetres es van pagar 46 euros!)... Tot apunta, dic, al fet que tenim uns representants encara més putrefactes moralment del que intuíem, que ja és dir. Tot és susceptible d’empitjorar, i els valencians, en això, com en tot, segons aquella figura mundial que és diu Camps, som els millors. Els millors! Aquesta tropa no ha tingut prou a arruïnar, amb la seua pèssima gestió, Bancaixa, la CAM, el Banc de València o tancar RTVV. No li ha fet vergonya ser l’autonomia de l’Estat que menys gasta en serveis socials, esporgant sense miraments la sanitat, l’educació, la cultura o la dependència. No li ha fet vergonya res, vaja. S’ha burlat i es burla diàriament del seu poble, il·limitadament, sense aturador. Qui ho pararà, això? La justícia?... A molts ens costa diferenciar ideològicament els jutges dels governants. Parle, és clar, dels jutges de dalt, els qui tenen la paella pel mànec, i que han sigut elegits precisament pels polítics que haurien de ser censurats. Qui ho pararà? Les eleccions? Això diuen, per fi, les enquestes, i sembla que va de bo. Però no hem d’oblidar que, fins ara, els mateixos ciutadans que els governants han estafat han estat votant-los amb alegria, i els han votat molt per damunt de qui els advertia puntualment de cada desficaci en aquest procés que va camí de convertir el País en un erm. Molts d’ells no han obert els ulls perquè s’hagen informat millor, ni per un canvi de conviccions polítiques, ni perquè hagen reflexionat a fons sobre el tema, sinó perquè els ha tocat el rebre en forma de preferents, d’un familiar dependent sobtadament desassistit o d’una feina perduda. I cada ciutadà cabrejat és una ona expansiva, que escampa ressentiment. Però la causa principal del problema no ha desaparegut: la facilitat amb què els valencians es deixen manipular, fins i tot per gent tan barroera. La manca d’una actitud crítica, lúcida, enfront de la demagògia i d’uns mitjans de comunicació esclaus de les sangoneres. Quin País heretaran els nous governants? Un erm. Què hi podran construir o reconstruir? Evitaran recaure en els errors que ens han dut fins ací? Tot són dubtes. Però no exagerem. Ni tants dubtes ni tanta desolació com tenien, posem per cas, els alemanys després de la Segona Guerra, o després de la desaparició del mur de Berlín. I on són ara? A dalt de tot. I potser es tracta d’això, d’abandonar casposes inèrcies locals i peninsulars i acostar-nos més a l’Europa del nord. En tot: en l’actitud, en la moral, en l’educació, en la cultura... Això sí, sense deixar de ser qui som. Amb autoestima. I de motius per a l’autoestima, si es volen trobar, n’hi ha: en la música, en la literatura, en la investigació, en l’art, en iniciatives empresarials... Es tracta de potenciar tot això que, els qui ara manen, i els somnàmbuls que els fan el joc, oculten, ignoren o menyspreen. Perquè l’espoli no ha estat, ni de bon tros, només econòmic.