La promesa

Faig una passejada al voltant del llac de Banyoles. El dia és clar, sorprenentment càlid, les aigües pures i cristal·lines, tant que els ànecs semblen reposar sobre un vidre. Hi ha l’excitació d’un dia de tardor, i els mascles de collverds s’empaiten els uns als altres, mentre les femelles segueixen les picabaralles d’aquests amb una impertèrrita indiferència. He passat uns dies a Girona, per la Garrotxa i les muntanyes volcàniques d’Olot, i avui faig una passejada per Banyoles, amb la dolça plenitud d’un matí de tardor. És sorprenent la transparència de les aigües, fruit dels nombrosos ullals que nodreixen el llac. Als ànecs i a les fotges se’ls veuen les potes sota l’aigua: palmípedes en els primers, digitiformes en les segones, però amb unes expansions de pell que les ajuden quan naden. Els plàtans del passeig van perdent les fulles i omplint els ribassos de fullaraca: el llac de Banyoles és més de muntanya que de marjal, malgrat la poca altitud on es troba. Jo esperava descobrir una albufereta, d’aigües maragda i espesses, i m’he trobat aquell toll d’aigua fresca i esplèndida, on un club de natació, dels més vells d’Europa, hi té la seu. Camine, per tant, amb aquesta dolça complaença de la descoberta, fixant-me en els canals (els regs) que alimenten les hortes dels banyolins, i la urbanitat que regna en tots els aspectes d’aquella vida feliç i relaxada. Una polleta d’aigua avança entre els nenúfars en flor i aconsegueix una escena immillorable, d’enorme delicadesa; camina com si no es volguera embrutar, quasi com si no volguera trencar aquelles flors tan belles i excepcionals. Arribe a un antic balneari, una baluerna dels temps passats, quan la burgesia barcelonina hi pujava a prendre les aigües. L’edifici és una ruïna, però de la font encara hi raja un filet. És un brollador d’aigua sulfúrica i l’ambient put: aquelles aigües tenien fama de remeieres i el balneari va créixer a la seua vora, i amb aquest la vil·la de Banyoles. Un home esprimatxat agrana els voltants de la font, amb una granera vella. M’anima a beure amb un gest de mà i jo faig un altre gest de dubte, tan gran és la fortor que desprén la font. Aleshores em diu, amb un català macarrònic (i llavors entenc per la roba que porta i pel seu accent que és un àrab establert a Banyoles): “Aquesta font em va sanar del meu mal i vaig fer la promesa d’agranar-la tots els dies”. Fa un riure beatífic i m’anima de nou. Veig la vella font de pedra neta com una patena i de colp li estic agraït. I ell, granera a la mà, assisteix complagut al meu primer glop de la Font de la Puda, i tot seguit continua agranant els voltants, concentrat en la seua promesa.