La reconnexió valenciana

El nou llibre de Toni Mollà, La desconnexió valenciana, publicat per la Universitat de València, s’obri amb un notable pròleg de Josep-Lluís Gómez Mompart, qui, entre altres coses, al·ludeix a l’enorme canvi de les regles del joc comunicatiu que ha significat la irrupció de les noves tecnologies en aquest camp. No és aquest un mal lloc per a reflexionar sobre l’assumpte, no solament perquè Toni Mollà és un excel·lent articulista –observador, intel·ligent i clar- tant en paper imprés com en la xarxa, sinó que també és algú ben conscient del trasbals que aquesta irrupció comporta –un autèntic canvi de paradigma-, i que ha escrit reflexions pertinents sobre això, com ara en les pàgines d’aquest llibre, sense anar més lluny. Mollà sap molt bé que la xarxa ha permés una fastuosa proliferació de diàlegs encreuats, d’una magnitud que només fa uns anys era inimaginable, però també n’ha detectat els perills, com la saturació informativa i l’atomització i possible sectarització d’almenys una part d’aquesta babel de discursos. Amb la universalització del debat, la xarxa també fomenta l’encriptació d’alguns diàlegs en circuits d’accés molt restringit. Així, l’aparent llibertat d’expressió de què disfruten no seria molt més que un avatar virtual de la consensuada permissivitat dels clubs privats, sense cap repercussió fora del cercle. Siga com vulga, la comunicació en xarxa, amb els seus evidents avantatges i els seus possibles inconvenients, ha vingut per a quedar-se. Reflexionar sobre aquest fenomen, importantíssim, a València, o a Meliana, té molt de sentit, precisament perquè el País Valencià forma part del món. Ni l’odi al pensament articulat dels qui ens governen –i de part de la presumpta oposició- ni la precarietat que ens envolta ens ha de fer oblidar que no estem desconnectats de tot. D’altra banda, els bons articles, els que tenen idees i ens conviden a pensar-les, sempre tindran valor, tant si els llegim en paper com en la xarxa. Justament això no ha canviat gens.

La desconnexió valenciana és un recull d’articles d’opinió d’un escriptor amb molts anys d’ofici. Eugeni d’Ors, mestre en l’art de les encunyacions memorables, ja va deixar escrit una vegada que la del columnista “és una feina essencialment papallonera”, i Toni Mollà acata aquesta llei del gremi. Així, en el seu llibre podem trobar una mica de tot: els reptes de la modernitat, els vaivens de la socialdemocràcia, el paper canviant de les minories actives, l’estima per París, els punts foscos del discurs ara hegemònic o l’evocació dels dies d’esperança que precediren a la posada en marxa de Canal 9 –amb aquell doblatge exemplar de Casablanca al valencià; jo també me’n recorde-, i el seu trist final, que és més recent i està en la memòria de tots. Uns fils conductors ben trenats relliguen aquesta varietat. El títol ja ens avisa. La desconnexió valenciana –que no és un fet natural o casual, sinó el resultat d’una estratègia literalment reaccionària- ens parla d’una amputació comunicativa (que la supressió de RTVV i la prohibició de rebre senyals de TV3 i Catalunya Ràdio exemplifiquen prou), però també d’una ocultació de la modernitat, suplantada per una barreja indigerible de retòriques buides i mitologies delirants. I també es refereix al procés de marginació i silenciament de l’impuls de renovació més coherent que ha produït fins ara aquest país, el nacionalisme progressista que, als anys 60 i 70, representava tota una alternativa de futur per als valencians. Conéixer aquesta història és imprescindible, encara avui, per a saber què (ens) passa, ara i ací. Els articles inclosos en el llibre –des del 1995 al 2014- són molt il·lustratius. De fet, el lector es queda amb gana que Mollà haguera fet una tria més àmplia, perquè el temps juga a favor seu i permet apreciar continuïtats i nussos de sentit que podien passar desapercebuts en el dia a dia. Els llibres d’articles tenen aquest valor suplementari, i quan són aguts i estan ben escrits, la força demostrativa del conjunt es multiplica.

Els bons articles, els que tenen idees i ens conviden a pensar-les, sempre tindran valor

D’altra banda, els qui tenim costum de llegir Toni Mollà ens ho passem molt bé, perquè manté amb vigor els trets millors de la seua escriptura: l’acuïtat d’observació i d’expressió, el punt d’ironia sorneguera i també l’escepticisme popular, sempiternament escarmentat, que es barreja bé amb el seu incombustible “optimisme de la voluntat” i amb la profunda estima per aquest país nostre, al qual no deixa de criticar precisament perquè el vol millor. O la fidelitat a uns autors i unes idees. Joan Fuster, per descomptat. I també gent com Noam Chomsky, Ulrich Beck i Paul Krugman, i, entre els valencians, Rafael-Lluís Ninyoles o Adolf Beltran. He de confessar que la seua és una manera de veure el món que em resulta ben pròxima, i això potser influesca en el plaer que em produeix llegir-lo. Això a banda, crec sincerament que el que diu és honest, intel·ligent i útil. A mi em recorda molt la visió del món de Tony Judt, per esmentar un nom ara cèlebre. En qualsevol cas, la lucidesa sempre és estimulant, i aquest llibre exhala lucidesa en cada plana, allà on tants altres només supuren ressentiment autoflagel·latori o pura mala llet.

La desconnexió valenciana conclou amb tres textos més llargs i diguem-ne programàtics, que tenen les virtuts habituals en l’autor de La utopia necessària i que em deixen un regust vagament melancòlic. Intentaré explicar-m’ho a mi mateix i de pas a vostés. Trobe que el seu diagnòstic és encertat, però també fa propostes, i passa que no sé a qui. Toni Mollà és un pensador que reclama l’acció (cosa que em sembla molt bé) i planteja un projecte de construcció de país que en una part no negligible hauria de ser obra d’unes polítiques públiques molt deliberades. Ara mateix, això és impossible (per desgràcia). Ara mateix, aquest llibre, amb les seues propostes, té pocs interlocutors vàlids i, sobretot, no té els agents eficaços que caldria per a dur endavant la necessària reformulació del nostre context que exigeix. I subratlle el doble ara mateix, perquè el futur no està escrit. Com que no es tracta de parlar per no callar, sinó de dir per a fer, convindrà esperar que vinguen temps millors. Si vénen (i vull creure que sí), en un país tan oblidadís com el nostre, Toni Mollà haurà de recórrer una vegada més al seu optimisme de la voluntat per a dir de nou la seua. Potser llavors l’escoltaran. Crec que valdrà la pena.