“Econòmicament, tancar RTVV és com haver tancat la Ford”

Si ens posem àcids, direm que els valencians tenim un país d’emperadors de sobretaula, catedràtics de bar, filòlegs aficionats i poetes de diumenge. Amants, tots, de la paraula inflamada, fàcil i buida. Això, és clar, si ens posem àcids. També, però, tenim qui s’estima les anàlisis reposades, més quirúrgiques que afectades, d’una societat convulsa i complexa com totes, però que és la nostra. Toni Mollà pertany a aquest últim grup de persones. Ell és, sense deixar d’estimar la taula i el café, un opinador informat –es vol així, diu– que acaba de publicar dos llibres, La desconnexió valenciana (PUV, 2014), i, amb altres membres del Col·lectiu Ricard Blasco, Reset RTVV (Onada Edicions, 2014). Dos obres d’arguments, d’anàlisi social i política, de crítica i de proposta. La primera presenta un recull d’articles d’opinió publicats en premsa des del 1995 fins enguany, i la segona una radiografia de la passada, present (i futura?) Ràdio Televisió Valenciana. Més munició, al capdavall, per al debat etern: què ens passa, valencians?

Pregunta. De què estem “desconnectats”, els valencians?

Resposta. El títol és una metàfora. Un dels problemes que ha tingut el País Valencià des de la Transició és que s’ha anat desconnectant d’una sèrie de moviments i iniciatives que donaven al valencianisme un aire de modernitat. El país s’ha anat desconnectant; primer de tot materialment pel que fa a les infraestructures; després, respecte de moviments i propostes ideològiques més progressistes. Com a conseqüència, també, quant a les mentalitats. I finalment, pel que fa a l’estructura civil i mediàtica, que s’havia començat a teixir llavors. Si hi haguera d’haver un programa de “regeneració” –insisteix, amb les cometes–, aquest hauria de passar per connectar respecte de tots aquests temes.

P. Esmenta la desconnexió mediàtica. El final de RTVV també és el motiu del llibre col·lectiu Reset RTVV, en què participa.

R. El país que alguns volem passa per un projecte de cohesió civil i mediàtica. Si a la Transició no teníem cap mitjà de comunicació d’àmbit de país, ara encara menys. Després del naixement de l’aparell institucional –la Generalitat, etc.–, la creació que dotava de més cohesió a la societat valenciana era la seua ràdio i televisió. Ha estat durant 24 anys l’únic mitjà de comunicació públic o privat d’àmbit valencià. No n’hi ha cap altre. Per tant, la desconnexió de l’ens és el colp d’estat mediàtic més important que hi ha hagut mai en aquest país. La liquidació de RTVV no té una importància només informativa, sinó també econòmica, i això sovint s’obvia. Vivim en un país en què només un 3 % de l’estructura productiva viu del sector primari, on només el 17 % viu de la indústria –comptant la Ford—, i tota la resta viu del sector terciari, principalment del turisme. Això és una bomba de rellotgeria. Econòmicament, tancar RTVV és com haver tancat la Ford, pel nombre d’afectats directes i indirectes. I RTVV pertany, a més, a un sector estratègic en qualsevol economia avançada, que sol generar entre un 4 i un 6 % del PIB als sectors culturals, amb l’audiovisual com a punta de llança. Tot açò ho dic jo, que no sóc, ni de bon tros, un defensor del model que hi havia de RTVV.

P. Dir que res no pot anar a pitjor no és molt original, però costa reprimir el comentari.

El fracàs del valencianisme és culpa nostra, no de Fuster

R. L’últim pas que queda, tant al govern central com al valencià, és abolir la Generalitat. Pense que si li ho manaren Montoro o Pedro J., Fabra ho faria.

P. I en aquest cas hi hauria reacció popular?

R. No ho sé. Estic molt perplex, últimament. L’altre dia, llegia el company Julià Álvaro, que recordava que han defensat RTVV els sectors que no la veien. Totalment d’acord. La gent que estava descontenta amb el model empresarial i informatiu, ha sigut la que ha eixit al carrer per defensar-la. Per què? Perquè són conscients que si la tanquem, no es pot utilitzar d’una altra manera. Quan la manteníem oberta, teníem l’esperança que era un mitjà que es podia utilitzar i que s’havia d’utilitzar d’una altra manera. El que ara ens pot unir a tots és la necessitat de reobrir-la i repensar-la.

P. És això el que proposa el Col·lectiu Ricard Blasco, que publica Reset RTVV.

R. Nosaltres no volem ser nostàlgics. És possible una RTVV nova, i és necessària una altra RTVV. El llibre és un pla estratègic per a reobrir l’ens.

P. El tancament ha sigut l’últim episodi de les retallades de sobirania del PP al País Valencià. Amb tot, sembla que el valencianisme no ha pogut articular una resposta encara.

R. Una bona part de la mentalitat del valencianisme ha sigut molt simbòlica i etnicista. La llengua és importantíssima, sí, la normalització necessària, però per què? L’ús de la llengua és una manera de protegir un cert mercat interior. La indústria cultural valenciana no ho va entendre del tot. Si doblàvem els productes al valencià, ens protegíem de mercats al·lòctons. Quan Amadeu Fabregat va començar a doblar les pel·lícules en castellà, senzillament, perquè li eixia més barat comprar-ne la versió a Telemadrid, per exemple, s’equivocava. Nosaltres, quan doblàvem al valencià, no féiem un acte de valencianisme, creàvem una industria del doblatge i de la producció valencians. Això era un projecte de desenvolupament local. En aquest sentit, el valencianisme faria molt bé de fugir de polèmiques estèrils, com les simbòliques, i de projectes estrictament patrioters i repensar un discurs més “útil”.

P. Ara que diu això, en La desconnexió valenciana inclou un fragment de Nosaltres exvalencians, un llibre col·lectiu en què participava i en què us declaràveu fusterians, però també crítics amb el “catalanisme” valencià ortodox.

R. Sí, però de tota aquella ortodòxia no té la culpa Fuster. Els grans pensadors s’han d’entendre en el context en què van escriure. No podem adjudicar a Fuster errors que són nostres. El fracàs del valencianisme és culpa nostra, de les nostres generacions, no de Fuster. Ho dic com a autocrítica. Les coses no s’han fet bé.

P. No hi ha hagut una mica de pecat de supèrbia intel·lectual, des del nacionalisme valencià?

R. Totalment. Determinats grups tenen una idea molt aristocràtica del coneixement. No era el cas de Fuster en absolut, per cert. Sí que ho era el d’algun dels qui es diuen hereus seus. Quan dic que el valencianisme ha d’estar ben coordinat amb la societat civil, el que dic és que cal unir la reivindicació teòrica amb la cultura popular, amb perdó per la redundància.

P. No pensa que el problema identitari actual ja no és el debat entre els anomenats durant la Transició “catalanisme” i “valencianisme”, sinó entre el valencianisme i la indiferència?

R. Probablement, la indiferència, i la despersonalització i la desculturalització absoluta de la societat valenciana. I no només pel que fa a la llengua. La identitat no és solament la llengua o la bandereta, sinó també la identificació amb un model de país que ho incloga tot, també l’urbanisme, l’economia, etc. Quan parle d’identitat no parle de símbols, sinó de models urbanístics o d’ordenació territorial, per exemple. Això és el debat identitari i no la broma simbòlica que ací ha degenerat en una guerra quasi bé fratricida, de la qual, per cert, és molt difícil fugir.

P. El País Valencià maltracta els seus intel·lectuals?

R. De les converses amb Fuster recorde una frase: “El País Valencià és al·lèrgic als seus pensadors”. Allò m’ha fet pensar moltes vegades. Els valencians no sabem ni “inventar-nos” els nostres clàssics; els regalem. Lluís Vives va haver de fugir de València perquè no el mataren. És també, en certa manera, el cas de Blasco Ibáñez, a qui l’esquerra va deixar a les mans de la dreta. Ell va ser el gran cronista de la Primera Guerra Mundial, al nivell de Xammar. Era amic de Constantí Llombart i va escriure el seu primer llibre en valencià, el que passa és que arriba un moment en què s’adona que allò del valencianisme és una broma de diumenge a la vesprada de Llorente i companyia, una colla de conservadors i beats. A mi em passa el mateix, quan veig gent d’una pretesa esquerra valencianista entrant al Te Deum, me’n sent completament lluny. Si el valencianisme serveix per a reivindicar les processons i el bou embolat, a mi que no em busquen. Vull un valencianisme laic en tots els sentits.

P. La majoria dels articles del llibre se centren en l’última època del PP. Un ocàs que també ha mostrat que no sembla haver-hi una alternativa valencianista de dreta en la recambra.

R. Ja hauríem volgut que hi haguera una dreta valenciana, però tot allò se n’anà en orris. La burgesia valenciana no apostà per això. Ara, no dic que no siga possible, però no ho veig. Les noves senyes d’un moviment valencianista haurien de ser transversals, sí, però amb la defensa de l’estat del benestar com a estendard, el model nòrdic que jo tinc com a referència. El català, per cert, també hauria de ser una llengua “nòrdica”, en el sentit de la política lingüística que es fa allà. I això vol dir l’existència d’un sistema de comunicació públic i autòcton.

P. Els assaigs de La desconnexió valenciana recullen moltes d’aquestes idees. No sent que són, de vegades, com el missatge a la mar dins de la botella del nàufrag?

R. Sí, però la meua funció i la de qualsevol opinador no és la d’anar pel camí del mainstream. Només intente ser un opinador informat. Un dels problemes que ha tingut el país, de fet, és l’absència d’una anàlisi compartida. I sense això, no hi ha tractament possible. Aquest llibre és el meu diagnòstic de què ha passat al País Valencià en una època: la del govern del PP, sí, però també la del primer executiu del PSOE, que va tindre aspectes positius, però també un altre de molt negatiu, i és que va assumir com a projecte sociocultural el de la dreta. Va modernitzar el país des del punt de vista material, però no des del de les ideologies i les mentalitats.

P. Què cal esperar, ara?

R. Ara estem en un moment de perplexitat política. Possiblement, d’ací a un any, si tornem a parlar, estarem davant d’un mapa polític que no tindrà res a veure amb l’actual. És en aquest moment que hem d’intentar fer un diagnòstic tan complex com siga possible, per a intentar fer que, si es prenen decisions polítiques en un sentit o en un altre, tinguen fonaments on agafar-se. Tot perquè hi haja un canvi no sols polític, sinó també en l’estructura civil i mediàtica. Això voldria dir que tenim un país sa. Modestament, és això en el que m’agradaria ajudar.