Sol Picó, de punta en ‘punk’

Sol Picó (Alcoi, 1967) va davallar al mig de la pista de ball com un ovni. Un objecte no identificat que semblava haver desembarcat per a posar cap per avall el món de la dansa. Segurament per això, entre altres heterodòxies, en aquests vint anys que ara compleix al capdavant de la seua companyia, l’hem vista ballant flamenc amb sabatilles de punta, transvestir-se amb una barba postissa o acabar enguixada al final d’un espectacle, amb el públic de la sala deixant-li missatges sobre el cos. Una promiscuïtat estilística que, en el seu cas, ha estat un destí natural i acadèmic. “Per a mi, aquesta barreja o fusió és una cosa fonamental, perquè són les meues arrels; vaig estudiar ballet clàssic, ball espanyol i, més tard, contemporani, i amb tot això he acabat fent el meu propi còctel”, diu Sol Picó.

Aquest còctel d’ingredients diversos ha donat alguns dels espectacles més enèrgics i transgressors de l’escena dansaire del país i de títols tan càustics —i clars— com ara La prima de Chita; Bésame el cactus; Petra, la mujer araña, y el putón de la abeja Maya; El llac de les mosques; Sirena a la plancha o Memòries d’una puça. Ara, com a balanç i punt i seguit, presenta en solitari —amb la col·laboració escènica de l’actor i escenògraf Joan Manrique— el seu últim muntatge One-Hit Wonders. “A partir de fragments d’espectacles anteriors he articulat un guió per a donar suport a la reflexió sobre allò que han estat per a mi aquests vint anys de carrera artística”, comenta Sol Picó. Un espectacle que es presenta com “una mirada panoràmica sobre l’esdevenir d’una carrera artística ‘en puntes’ i allò que es deixa, allò que s’adquireix i allò que resta”. “Per a mi aquest muntatge ha estat també un repte, posar-me a mi mateixa a prova, a tornar a fer coses que feia fa deu o quinze anys, i a veure què passa.” assenyala Picó.

Ara, la ballarina i coreògrafa, després de passar pel festival Temporada Alta de Girona, ha posat el seu espectacle “commemoratiu” d’aquests vint anys sobre l’escenari del Mercat de les Flors de Barcelona. L’any 1988 Sol Picó arribava a Barcelona; després d’un inici frustrat a l’hora d’entrar a l’Institut del Teatre —va ser rebutjada per la seua forma física—, començà un itinerari artístic en què de seguida posà en relleu la insolència creativa que la caracteritzarà en el futur, enmig d’un paisatge enquadrat per una dansa “de disseny”. Més d’un crític no ha dubtat a posar l’adjectiu punk als seus treballs a la vista dels resultats i de les formes colpidores. “Jo crec que tot està inventat. Pel que fa als meus treballs, a les meues coreografies, jo sempre partisc de l’actualitat, del meu present… De tot allò que passa al meu voltant, que passa a la meua gent i, per descomptat, d’allò que en aquests moments també em passa a mi”, diu Sol Picó. I apunta: “La vida en si mateix és una gran font d’inspiració i jo vaig fluint en aquest gran corrent”.

No ha estat fàcil la producció i la realització de molts dels projectes en aquestes dues dècades, precarietat quasi endèmica en el món de la dansa, ara agreujada en els últims anys amb el factor crisi, que ha obligat a dur a terme nous plantejaments i estratègies d’organització. “Si hem pogut continuar treballant ha estat possible gràcies al fet que tot l’equip ha sabut mantenir sempre la il·lusió de seguir fent coses i, sobretot, poder comptar amb un equip humà molt especial; si no, hagués estat impossible”, diu Picó. I afig: “En aquests moments molts joves se’n van fora del país per poder treballar, i de segur que estem perdent molta creativitat futura”.

Més d’una vegada Sol Picó s’ha referit a l’època en què va entrar per primera vegada a una acadèmia de ball i es va aferrar fortament a la barra d’entrenament. Havia trobat, sense saber-ho, el seu “Sant Greal” en aquella barra, acabades d’estrenar les sabatilles de punta. Després de passar pel Conservatori Òscar Esplà d’Alacant, seguit del de València, va arribar finalment a Barcelona on, des de l’any 2007, té el seu propi espai de treball i investigació, La Piconera, al barri del Poble Sec. Al llarg de tota aquesta itinerància física i professional, les seues coreografies han donat proves de sobra d’una identitat valenciana i mediterrània construïda, a manera d’una paella mixta —com el títol d’un dels seus espectacles—, i alimentada d’humor, ironia i grans dosis de vitalitat i d’energia física; senyes d’identitat que, en el seu cas, van unides irremeiablement a la infància i al seu paisatge alcoià. “Recorde, sent molt menuda, haver-me quedat fascinada amb les desfilades de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi i, sobretot, per l’espectacle que suposava totes aquelles bandes de música recorrent els carrers en festa; vaja, que al·lucinava i, al cap de molts anys, continue al·lucinant!”.

Per a l’any que ve la coreògrafa, coincidint amb el Festival Grec, engegarà un ambiciós muntatge sense fronteres. “Comence a preparar un espectacle sobre la dona i la seua costosa i difícil evolució social”, diu Sol Picó. “És un espectacle internacional amb ballarines i coreògrafes de diferents parts del món, el Japó, l’Índia, Àfrica, Europa…, que ens servirà per a reflexionar i poder aportar els nostres diferents punts de vista a partir del flamenc i la seua música interpretada per dones. I conclou amb un punt d’humor i confiança: “M’agradaria pensar que en la dansa, com en La Ventafocs, no tardarà a arribar-hi el dia que vindrà el seu príncep blau, i finalment l’acabarà posant en el lloc que li correspon…”.