Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

València: entre el desert i la pulsió creativa

Promotors i gestors opinen sobre el moment actual de la cultura i el paisatge creatiu

Taquilles del Teatre Micalet, a València. Ampliar foto
Taquilles del Teatre Micalet, a València.

Si repassem el mapa de la ciutat de València pel que fa a l’oferta cultural en les diferents direccions —teatre, arts plàstiques, música, etc.—, el resultat no pot ser més paradoxal o contradictori: mentre en els últims anys des de les institucions públiques l’oferta —quant a contenidors com a programació— ha anat minvant progressivament, des de l’altra banda, els espais alternatius, les propostes de l’esfera privada o independent no han deixat de brollar. De vegades han arrelat contra vent i marea; d’altres, malauradament, han desaparegut, com recentment l’espai escènic Carme Teatre.

“Pel que fa a la programació d’exposicions temporals, crec que és evident, i des de fa anys, una tendència lamentable a la improvisació com a resultat, segurament, d’una manca de coherència i previsió”, assenyala Norberto Piqueras, coordinador d’exposicions del Centre Cultural La Nau. Per a aquest inici de temporada el centre acollirà una mostra sobre l’exili republicà a partir de l’odissea de l’Stanbrook, l’últim vaixell que va partir del port d’Alacant amb exiliats republicans. Per a Piqueras aconseguir “una línia de programació coherent, en temps i forma, és un element clau per a definir la identitat d’un centre o institució” i assenyala aquesta absència com la línia mestra que defineix el paisatge públic actual.”Els museus i els espais expositius principals de la nostra ciutat se’ns presenten sense nord, sense rumb ni finalitat clares”.

“No diré que és un desert cultural, perquè no hem arribat a aquest punt, però s’hi aproxima bastant”, diu el coordinador de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Emili Payà, a propòsit del moment actual”. “El panorama cultural valencià —i especialment pel que fa a les propostes públiques— és el d’una capital provincial de tercera categoria. No es pot ni comparar amb el que es fa en ciutats semblants (per nombre d’habitants, per capacitat econòmica) de l’àmbit europeu”, assenyala Payà. “En els espais i en les programacions culturals dependents de les institucions públiques valencianes —diu Piqueras— és bastant estrany trobar, en els últims anys, propostes que destaquen per un alt grau de creativitat, risc o rigor científic. Per contra, allò que és habitual és trobar propostes amables, de marca blanca, complaents, mantenidores i còmplices d’una visió de la cultura de perfil baix, en què no es qüestiona res, és a dir, calma total”.

El centre cultural de La Rambleta, a València. ampliar foto
El centre cultural de La Rambleta, a València.

Des de l’espai públic o l’independent, Toni Pastor, com a productor i gestor cultural, ha deixat la seua empremta en alguns dels projectes que han distingit l’escena valenciana, com ara la creació del festival Dansa València, la posada en marxa del Circuit Teatral o la direcció de la primera etapa de l’espai La Rambleta. “Dins de la professió de les arts escèniques ja fa massa temps que la resposta a la pregunta sobre el panorama cultura és, per desgràcia, repetitiva i insistent, agreujada per la sensació del fet que a l’altre costat no hi ha ningú, tot i que sí que n’hi ha, evidentment; i no és que no escolten, és que hi ha altres interessos”, reflexiona Pastor. I apunta: “El gran error dels grans espais de l’Administració és la prepotència dels gestors actuals, cap de professional en el seu ofici; o polítics, com en el Principal i en el Rialto, o empresaris de la construcció (Rambleta), tots amb la prepotència dels ignorants”.

“La Generalitat ha renunciat —diu Toni Pastor—, abandonant el Teatre Talia i tancant altres espais que havia posat en marxa l’anterior Direcció General de Teatres, a donar suport als creadors valencians, a la programació de risc, a oferir al públic una programació alternativa”. I n’assenyala com a mostra el Teatre Principal. “Fa anys que ha deixat de formar part del circuit europeu que ens permetia veure a València companyies com la de Pina Bausch o La La La Human Steps o Teresa de Kesmeiker o el Circ de la Chaplin o la companyia de Phillip Genty. A canvi, veiem Raphael”.

Pel que fa a l’escena independent, Pastor assenyala l’absurditat de l’actual normativa municipal. “Les petites sales privades, gestionades per professionals o per companyies, com ara Teatre Flumen, Sala Inestable, Sala Zircó, Sala Russafa, Teatre Micalet i d’altres, quasi l’únic refugi que queda al teatre valencià i/o en valencià, tenen una circumstància comuna, la que ha provocat el tancament de Carme Teatre: cap no té llicència municipal per a estar oberta”. Una situació, a parer seu, kafkiana, que deixa les sales en una situació d’indefensió. “La bogeria de la normativa municipal sobre aquest tema obligaria, en aquests moments, a instal·lar tots els teatres de la ciutat als polígons industrials. Com que oficialment no estan oberts, l’ajuntament, que convoca ajudes anuals a sales de teatre, només en pot donar al Teatre Olympia”, diu Pastor.

Des de fa deu anys, com assenyalen en la web, La Casa Calba treballa i dinamitza projectes que es caracteritzen per una aposta creativa i independent. “En aquests moments —en diu el director artístic Francesc Burgos— és des del vessant, diguem-ne alternatiu, lligat a projectes empresarials petits, arriscats però també més fràgils, que es couen les creacions més interessants, tant pel que fa a la ciutat de València com a la resta del país”. Un punt de vista que comparteix Inma Expósito, de Pro 21, una altra de les empreses veteranes en gestió cultural. “Tenint en compte les condicions, la qualitat de les ofertes artístiques, en general, és prou bona; sembla que la necessitat fa florir l’enginy i han aparegut una gran quantitat de propostes en què "menys és més". I afig a manera de reflexió: “Ara la pregunta és fins on es pot allargar aquesta situació. Si es fomenta l’amateurisme o, per contra, es regenera la professió”. ”Els creadors i els gestors culturals hem de fer també autocrítica —puntualitza Francesc Burgos, de La Casa Calba—, pense que a hores d’ara s’està en un punt d’excés de producció i, d’altra banda, trobe a faltar més carreres de fons que carreres d’alta velocitat”.

Entre els espais que s’han incorporat en els darrers anys al paisatge de la ciutat hi ha La Rambleta, un centre municipal, però de gestió privada. És aquest ADN híbrid el responsable que, en la programació, es conjuguen propostes ben diverses, des de les de caràcter més innovador fins a la programació del concurs de teatre faller. Quique Medina, el nou director de comunicació del centre i productor de festivals com Deleste —que se celebrarà els dies 24 i 25 d’octubre—, pensa que “l’oferta cultural a la ciutat és rica i variada en quasi tots els àmbits, sobretot pel que fa a les de caràcter independent. Des de la iniciativa privada, actualment, es fa l’oferta més interessant, segurament perquè els promotors privats han sigut, de sempre, més inquiets i atrevits, sense ells el panorama seria bastant més àrid”.

Institut Valencià d'Art Modern. ampliar foto
Institut Valencià d'Art Modern.

“La pulsió creativa a València és enorme, diversa, però en ocasions ben comptades la trobem en l’esfera pública; sí que està present, però, en col·lectius, plataformes, nous espais, tallers, festivals, etc., que sorgeixen constantment”, assenyala Norberto Piqueras des del centre La Nau. “D’altra banda, però, les dures dificultats en limiten les possibilitats i és un miracle que continuen”. I assenyala la necessitat d’un compromís per l’Administració. “La responsabilitat de les institucions públiques hauria de passar per conéixer aquests sectors culturals, obrir-s’hi i articular programes de manera conjunta”.

“Des de la iniciativa pública, hi ha Sorolla per a dinar, per a berenar i per a sopar, i poca cosa més, si no parlem de les falles”, diu Emili Payà de l’Octubre. “Llevat del cas de les universitats, amb La Nau al capdavant, i d’alguna meritòria excepció més, com la malmesa Filmoteca Valenciana o l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, que amb quatre duros fa una tasca lloable, és la societat civil i els petits empresaris de la cultura els que mouen la ciutat i el país, tan bé com poden i lamentablement sense no gaire coordinació entre ells”, assenyala Payà. “En la majoria dels casos, no solament sense cap ajuda institucional, sinó també, moltes vegades, amb el poder en contra”. I subratlla: “Allò que és especialment lamentable de molts d’aquests esforços, a banda de la manca de suport econòmic institucional, és que no hi haja tampoc una política comuna dissenyada des de les institucions, una política que permetria unir esforços, planificar objectius coherents i assumibles, i fer visibles propostes interessantíssimes que moltes vegades acaben en no res”.

L’explosió de la crisi, a més de fer minvar l’oferta cultural, ha provocat altres efectes col·laterals en la programació cultural. ”La crisi econòmica —assenyala Toni Pastor— també provoca l’autocensura dels creadors en, almenys, un parell de temes: creen espectacles amb pocs intèrprets i amb poques necessitats tècniques, amb la qual cosa incideixen també en la poca faena que es crea. Però hi ha un altre aspecte que també em preocupa molt: la poca demanda està molt mediatitzada, és poc exigent quant a qualitat (si n’ha fet de mal, el club de la comèdia i els conta-acudits!). Per tant, els creadors es decanten per l’obra fàcil, comercial en el sentit més dur, amb les excepcions pertinents”.

“La crisi ha afectat, i molt, però crec que ha afectat més la política cultural de les institucions valencianes”, diu Emili Payà. “No ens enganyem, per a la cultura calen diners públics, com per a la sanitat i l’educació. Les retallades brutals fetes pels governs populars (abans de la famosa crisi, també) en temes com la música, el cinema, l’art, els museus, etc., han deixat un panorama molt negre. I els pocs recursos s’han destinat, a més, a projectes d’amics i coneguts”. I conclou: “La societat civil s’ha posat les piles, i l’intercanvi i la col·laboració, moltes vegades desinteressada, és a dir, sense cobrar, s’han generalitzat per a poder fer projectes molt destacables. Això està molt bé per a un moment donat, però és una perversió”.