MARGINALIA

Onze de Setembre

No podríem canviar el motiu de celebració sense canviar de data? De propostes n’hi ha...

Diada del darrer 11 de setembre.
Diada del darrer 11 de setembre.

No deixa de ser una mica anòmal celebrar la diada nacional en una data que evoca malastrugança i engresca més aviat a la revenja. Els nord-americans celebren la seva festa el 4 de juliol per commemorar que, el 1776, els delegats de les 13 colònies britàniques reunits al Congrés Continental van aprovar la Declaració d’Independència que donaria origen als Estats Units. Els francesos fan la gran festorra el dia 14 de juliol perquè és el dia, any per any, que es va prendre la presó de la Bastilla. Els anglesos celebren el seu gran dia per Sant Jordi sota l’advocació més de la bandera del sant que d’ell mateix, essent aquesta el senyal antic de la ciutat de Gènova, la qual des de 1190 va permetre’ls comerciar sense traves per la Mediterrània, com encara es veu quan passa un vaixell per les costes de Gibraltar: una conseqüència del Pacte d’Utrecht, corol·lari de la Guerra de Successió entre austríacs i borbons. I així, un llarg etcètera.

Però vet aquí que nosaltres celebrem una derrota ominosa, diuen, és a dir la infausta jornada en què Barcelona va caure sota la soldadesca dels parents francesos de Felip V: una celebració més aviat estranya, com s’ha dit de bell començament. Atès que els catalans, o una colla entre ells, estan disposats a fer l’orni davant la presumible resolució del Tribunal Constitucional sobre l’encara no sancionada Llei de Consultes, ¿no podríem de passada canviar el motiu, sense haver de canviar la data, de la nostra Diada i triar-ne una raó més optimista i alegroia?

Heus aquí unes quantes propostes: l’11 de setembre de 1477 es van clavar, a les ribes de la ciutat, les primeres estaques —“si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà”— per a la construcció del port de Barcelona, inici de la seva gran prosperitat comercial i econòmica als temps moderns; l’11 de setembre de 1881 es va procedir a la solemne coronació de la Verge de Montserrat, amb autorització de Lleó XIII, el qual la va declarar canònicament patrona de Catalunya.

Aquestes ocasions són molt nostrades; però també podríem celebrar que l’11 de setembre de 1524 va néixer Pierre de Ronsard —això significaria un apropament a la pèrfida Gàl·lia, que encara ens haurà d’ajudar segons com vagin les coses—, és a dir, el celebèrrim poeta que volia anar amb una noieta, de bon matí, a veure la rosa que “aquell matí ja era desclosa”. I què em dieu del fet que l’11 de setembre de 1558 nasqués a Peralta de la Sal, Osca —això ens agermanaria amb el regne del qual formàvem part, és a dir, la Casa d’Aragó—, el pare Josep de Calassanç, fundador de les Escoles Pies, lloc en què van estudiar gairebé tots els pietosos membres d’Unió Democràtica? Forçant una mica la qüestió, l’11 de setembre també podríem celebrar el fet que, tal dia de l’any 1599, va ser decapitada, a Roma, Beatriu Cenci, la “bella parricida”, fet que va donar lloc a desenes d’elaboracions literàries, entre d’altres les de Stendhal, Shelley, Moravia i Antonin Artaud: quant d’universalisme no comportaria un canvi així! Què em dieu del fet que l’11 de setembre de 1910 vagin trobar en un escorxador, a la panxa d’una vedella, la medalla commemorativa de la visita d’Alfons XIII a París, esdevinguda l’any 1905? És obvi que l’ocasió tiraria a monàrquica i és del tot anecdòtica, però, al capdavall, les anècdotes acaben essent més higièniques i productives que les celebracions èpico-tràgiques, sempre carregades de bilis i d’altres mals humors. Per fi: per què no celebrem amb astronòmica alegria el fet que l’11 de setembre de 1872 l’astrònom Prosper Henry va descobrir a París l’asteroide número 125, al qual va donar el nom de Liberatrix, és a dir, “alliberador”? Aquesta sí que seria una bona raó per fer la festa: sempre ens quedaria l’asteroide cel enllà, com a símbol d’una veritat absoluta i de qualsevol temps: la Llibertat té un preu estratosfèric i sempre serà inabastable com a absolut; es troba a la volta celeste, per sempre més, indicant-nos, amb esperança, que la independència és una espurna perdurable, que mai no s’apagarà.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS