Donar forma a Catalunya

Llegir Mentrestant de Maurici Serrahima ratifica que la memòria no ens evita els errors però permet entendre’ls a posteriori. Serrahima (Barcelona, 1902-1979) és a la vegada home públic i homme de lettres. En la confluència de les dues filiacions hi ha l’obra memorialística d’un apologista de Proust. De l’homme de lettres tenim un breu Maragall o la subtil indagació de Dotze mestres, un assaig oblidat especialment pels crítics literaris no gens interessats per la literatura. L’obra narrativa no despunta amb energia. Mentrestant és un assaig de l’home públic, però dels temps en què l’home públic només podia callar, si no era addicte al règim de Franco.

Val per a tota una anatomia de les guerres civils que Serrahima, democratacristià d’Unió, anés a parar a una txeca acusat de ser el cap de la Falange a Barcelona, de la mateixa manera que Manuel Carrasco Formiguera, també d’Unió, va morir afusellat pel bàndol nacional. Prologuista eficaç de Mentrestant, Jordi Amat cita una carta de 1954 de Serrahima a Manuel de Pedrolo: “Sabeu el que és passar trenta anys mirant de formar criteri sobre moltes coses, i quan un hom arriba a tenir la sensació que en podrà parlar útilment, veure’s privat de totes les ocasions de fer-ho?”.

Serrahima creia en una democràcia cristiana social, de forma molt semblant a Manuel Jiménez Fernández, l’home de la consciència social de la CEDA, que després de la guerra s’allunya de Gil Robles i té una gran influència sobre l’estudiant Felipe González. Serrahima va ser un mestre per a la generació de Miramar. En certa manera, acaba sent un democratacristià soi disant socialdemòcrata, senador reial, fidel a les tesis de la revista Esprit, on col·laborava. En ple franquisme discrepa de Julián Marías sobre Catalunya. Després ambdós serien senadors reials. La polèmica Marías-Serrahima, anys després, té molta actualitat. Amb un Marías que havia estat al costat de Julián Besteiro i Segismundo Casado quan cau Madrid, compartien un diagnòstic sever sobre les irresponsabilitats del republicanisme.

El 1943, escriu Mentrestant. El coneixement públic de l’assaig és —segons Amat— de 1984. En aquell mentrestant, Serrahima confia en excés —com Gaziel— en allò que la victòria aliada pot significar per a Catalunya i Espanya. Lleial a la causa republicana, Serrahima no n’ignorava els errors greus. De fet, dins el to conciliador de Mentrestant, la crítica més punyent és contra Esquerra Republicana. Coincideix amb punts de vista de Francesc Cambó i, després, de Josep Pla, de qui Serrahima va ser sempre bon lector, defensant-lo dels dogmes resistencialistes. Però Mentrestant és sobretot un llibre escrit de cara al futur, una proposta d’acció cívica després de la gran discòrdia de 1936. Tot i així, constata que la Catalunya republicana “es trobà desgovernada, no ja no governada, que ja hauria estat greu, sinó sense govern”. Troba una fórmula molt clara: “En política hi ha molt poques coses que vinguin soles. Sola, només ve l’anarquia”. Prèviament, la Lliga i Esquerra Republicana no saben generar un espai bipartidista. “Perquè menys que mai se sabia llavors on anàvem i què volíem”, escriu. Només Prat de la Riba havia vist “quina és la figura, la fesomia real de Catalunya”. Recorda la desfilada de camises verdes a Montjuïc la tardor de 1933, “mal rebuda per bona part de l’opinió pública”, i després el “fracàs estrepitós de la revolta del 6 d’octubre de 1934”.

L’exili interior o exterior és el gran fracàs d’un país. Després d’un breu exili exterior, Serrahima viu el silenci públic. Entre altres coses, la transició democràtica seria el final dels exilis. Serrahima postula la reconciliació, fuig d’un nacionalisme tremendista i defensa la idea d’un excepcionalisme català —diguem-ne— soft. Preveu aleshores un futur de catalanitat i autogovern. Volia ser-ne el líder? L’aspiració és ben legítima. Era el possible retorn a la política gran. De fet, Mentrestant n’és un pròleg ben precoç. El bessó de Mentrestant és que Catalunya no és un poble constituït. I això és la base de tots els fracassos. La qüestió és trobar-li una forma política. Donar forma al país, “saber allò que es vol construir”. Avui la reflexió encara té sentit. Serrahima ho lliga a “la cristal·lització del nou concepte d’Espanya, que ha de sortir de nosaltres”. I a la vegada, té l’esperança d’una cristal·lització d’Europa, aleshores en estat de fluïdesa. Una idea superior que és “la de la pluralitat d’Espanya o, si es vol, de la plurinacionalitat”. Era la idea d’una Catalunya que pogués plantejar el seu plet com més pes tingués dins Espanya, dins una “solució jurídica concordada del nostre plet”. Serrahima entrelligava futur i responsabilitat política.