Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Recomanem

Poesia

Matèria corporal

Josep Antoni Fluixà

Edicions Bromera

Alzira, 2014.

95 pàgines

No és el seu primer llibre de poesia, ni probablement serà l’últim. Josep Antoni Fluixà arriba amb Matèria corporal, un poemari eclèctic, d’impulsos, més aïna un recull, que arreplega poemes d’ací i d’allà, de motivacions diverses, escrits durant 15 anys, entre el 1998 i el 2013. Aquesta diversitat imposa diferents parts. “D’amors d’amics” n’és la primera, farcida d’estima de la seua gent propera. “Paraules, temps i paisatges”, una altra, de peces amb gust pel paral·lelisme, musicals. I “Venturós camí”, on es descabdella la nostàlgia i hi entra, fins i tot, la prosa. Finalment, “Matèria corporal”, la part que dóna nom al recull, d’un sol poema, com una pregària: “Escric els cants d’una gent que és a prop”. Ho creiem.

Mirmanda, número 8

Mirmanda

Figueres, 2013

158 pàgines.

Revista

El cas de Mirmada, especialment el d’aquest número 8, és peculiar. Editada a l’Alt Empordà, compta amb la col·laboració de gent de més enllà de la frontera estatal i es presenta amb subtítol bilingüe català/francés. Quin? Ben aclaridor: “Els Països Catalans, Assaig / Les Pays Catalans, Essai”. Així, sense eufemismes, un debat encara candent, el del projecte –passat? present? futur? cultural? polític?...– que engloba d’alguna manera, sense idealismes, els territoris de parla catalana. Un assaig coral ben notable, tot plegat. Des de la perspectiva valenciana, són molt recomanables les línies de Víctor Labrado, “Els Països Catalans (entre)vistos des del País Valencià”. Escepticisme –del bo, és clar.

La dona sense ulls

Rosa Font i Massot

Onada Edicions

Benicarló, 2014.

234 pàgines

Narrativa

Onada redobla la seua aposta per la narrativa. Ara arriba amb la tercera novel·la de Rosa Font i Massot, La dona sense ulls, una obra que s’emportà el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la dels Ciutat de Palma del 2013. Una història explícitament en femení, de primera persona potent, que naix i beu de l’art d’Ángeles Santos –ho fa, de fet, de manera explícita. Font i Massot la situa entre la fi dels anys vint al nord de Catalunya i el principi dels noranta en la Barcelona que veu arribar els Jocs Olímpics. Distàncies més que físiques, que separen la joventut d’una pintora i la solitud i el record d’una certa vellesa.