Benicalap no mola

Darrerament, el populós i tradicional barri de Benicalap ha tornat a estar d’actualitat per un comportament poc edificant d’una part dels seus veïns. Hem trobat a faltar des de Compromís, en el mitjans de comunicació i sobretot en el Govern de la Sra. Rita Barberà, una anàlisi de les causes que han provocat que en un barri on la població en risc d’exclusió és important s’haja produït una reacció tan airada a la construcció d’un equipament aparentment amb fins socials i d’integració.

Benicalap és un barri de més 40.000 habitants, més que Xàtiva o Ontinyent per exemple, i que té una franca insuficiència de dotacions de caràcter cultural, esportiu, associatiu, però per contra observem que té una riquesa patrimonial que és espectacular, encara que cada vegada més deteriorat, tant de titularitat pública com privada. Davant aquesta riquesa, l’Ajuntament de València, fins al moment, no ha complit ni amb la seua obligació de conservar els seus propis elements patrimonials, ni ha realitzat una política decidida per obligar els propietaris que ho feren tampoc.

Al barri es prometé l’ampliació del Parc situat a la Ciutat Fallera, com a conseqüència d’una sèrie de permutes que es produirien com a compensació a la construcció del nou estadi del València CF. L’ampliació del Parc no s’ha fet i les permutes, a hores d’ara, tampoc.

Ai l’estadi! L’estadi no sols no s’ha fet sinó que ha arruïnat alguns veïns, que pensant que per fi al seu barri es generaria algun tipus d’activitat econòmica, ni que fora de forma col·lateral, compraren baixos prop de l’estadi per instal·lar xicotets negocis. El camp no hi és, les plantes baixes la majoria buides i els seus propietaris maleint la decisió pressa. Un altre fracàs.

També amb el pack de l’estadi venia la construcció d’una infraestructura esportiva, infraestructura que en origen anava en el mateix solar on hui hi ha un fantasmagòric esquelet que els recorda cada dia el fracàs d’unes polítiques determinades i sobretot que Benicalap no és prioritat.

Però per si no eren poques les frustracions de Benicalap, en l’època del Sr. Camps es va construir “l’Hospital més gran d’Europa” a València i quan s’inaugurà, quina dotació es tancà? L’hospital Universitari La Fe, apagant quasi definitivament la llum econòmica d’un barri ja de per sí molt castigat. I tancaren negocis i es buidaren pisos i es deixaren de prestar serveis subsidiaris que s’havien anat creant al llarg dels anys.

I hagueren d’esperar alguns anys sobre el calendari inicial, la construcció d’un centre de majors. I hagueren d’esperar la inauguració d’un centre d’atenció a persones amb malalties neurodegeneratives que estava acabat i dotat des de feia tres anys, i a més, en aquest barri no s’han fet polítiques d’ocupació alternativa a una població que tenia en la construcció el seu treball i que rebentà quan rebentà la bombolla immobiliària ...

I amb aquestos antecedents un bon dia i sense més informació que la que apareixa a la premsa aparegueren unes màquines que començaren a fer forats per construir... i ahí começà el lio, perquè el caldo de cultiu era procliu a la desconfiança, a la mala fe, i també a la manipulació.

Perillós antecedent que marca la necessitat de la informació, de la transparència, però sobretot és l’avís que la població ha dit prou, que està al límit, que no es fia, i que aquell que no té res a perdre tampoc té por.

Per això els seus veïns han interioritzat que Benicalap no mola, perquè els enganyen, els arruïnen, els abandonen, els ignoren, decideixen per ells i segons com, els estigmatitzen.

Al grup Compromís pensem que una altra ciutat és possible, i sempre ho serà tenint en compte el veïnat. No es pot governar i prendre decisions ignorant la realitat dels barris.