Mirar la terra com si ja l’enyorés

Després d’haver escrit novel·les tan rellegibles com El mar (1958) o Míster Evasió (1969), després d’haver-se extraviat en la selva frondosa del llenguatge de Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972), Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997) considera oportú traslladar la seva prosa cap a unes altres zones, i el 1973 publica Els ulls, el primer d’un seguit de quatre diaris que vénen a demostrar la fidelitat a la idea que les fronteres entre gèneres eren una divisió il·lusòria. Al pròleg que acompanya aquesta edició conjunta d’Els ulls i La mirada (1975), l’escriptora i filòloga Margalida Pons hi escriu: “Allò que més valorava Blai Bonet del gènere dietarístic és la llibertat amb què podia treballar-lo. En el dietari, va trobar-hi un gènere de grau zero, que li permetia crear una macedònia textual al seu gust”. De fet, si Els ulls i La mirada es consideren diaris és perquè l’autor així els va anomenar en publicar-los —i el mateix es pot dir dels dos que van venir després, La motivació i el film i Pere Pau—, però el lector que hi esperi el continu del calendari en sortirà decebut, i enlloc hi trobarà les notes insulses de la seva intendència domèstica o la insignificança de la rutina quotidiana.

En canvi, sí que hi llegirà els fragments d’una possible autobiografia, com una narració novel·lada dels seus records, des de les seves experiències infantils, com ara “l’estranyament de cop sec viu i tot d’una espoltrit de tenir deu anys i mirar la terra com si ja l’enyorés, tot i ser-hi damunt, també com si ja l’enyorés en alguna zona concreta meva, també com si ja em manqués terra a algun redol de la vida”, fins a les peripècies de l’adolescència i el descobriment del seu cos; des de l’estada al sanatori de Caubet i a Riells del Montseny —“perquè tenia dues cavernes al pulmó esquerre i el pulmó dret bastant brodat”—, amb “unes ganes cavallotes de viure” perquè es moria, fins a les coneixences i les amistats fetes a Barcelona, tant en el món de la immigració com en uns cercles literaris que no en surten gaire ben parats: Salvador Espriu sembla algú “redreçat per una lavativa de guix al cos” i té l’aspecte d’estar-se “acompanyant en el sentiment”, i no deixa de ser significatiu que Els ulls acabi amb el trasllat del cadàver de Carles Riba al cementiri de Sant Gervasi, i La mirada amb la mort de Gabriel Ferrater.

També hi trobaran unes divagacions assagístiques sobre qüestions filosòfiques i religioses que, si es llegeixen amb gust, és només pel profit que s’obté en constatar que cada paraula ocupa el lloc pertinent per proporcionar a la prosa l’impuls d’una imaginació verbal exuberant. Era, és clar, un territori propici perquè el jo megalòman de l’autor s’interrogués sobre la Vida, sobre l’Home, sobre la Naturalesa convertida en Sobrenatural, perquè es pogués preguntar: “—Obscur? Ho sembla, però és únicament difícil. Tot el que té possibilitats és difícil”.

Qualsevol pàgina d’Els ulls/La mirada pot servir per comprovar quanta raó tenia l’autor quan afirmava que en la literatura i la boxa es feia servir el mateix llenguatge, l’estil: l’estratègia de Bonet és apropiar-se de la llengua i singularitzar-la i individualitzar-la extremant la tendència idiolectal per fer, al cap i a la fi, que la paraula sigui del tot posseïda per la persona que la diu, que la paraula sigui retornada al cos que l’emet, que la paraula es reencarni en una escriptura tossudament hedonista, i que de seguida esdevingui un objecte estètic o sensual que procuri el goig desinteressat de la bellesa.

Llegir Bonet representa sempre la participació en un joc que trenca la normalitat convencional, i que possibilita el contacte amb una altra dimensió que desobeeix el realisme utilitari i el domini de la raó pràctica perquè, en definitiva, qualsevol frase seva situa el lector en l’interregne de la festa verbal. Vegi’s, per exemple, com descriu la veu de William Faulkner quan l’escolta dictant una conferència a París: “En la seva objectivitat, les paraules anaven begudes, però eren vives, vivenques, amb pardaleria... Tot i ser pronunciades amb una llengua com embenada amb un drap i de bell nou embenada amb una veta, semblaven talment expressades amb un puny”. Però com que a Bonet li agrada “ocupar el lloc del qui no hi és”, potser el que feia era descriure el seu propi estil.